La grandesa de Le nozze di Figaro consisteix a transmetre una sensació de realitat, tant pel que fa al tractament dels personatges com per les situacions de l’obra, molt superior a la de models operístics anteriors. Els personatges no són els estereotips de l’òpera bufa, sinó éssers humans que pateixen i senten d’una manera real, fàcilment identificable amb les nostres febleses, pors i alegries. Això succeeix, no només mercès al fantàstic llibret de Lorenzo da Ponte o al text original de Pierre de Beaumarchais, sinó per la meravellosa música de Wolfgang Amadeus Mozart. Tota la melodia d’aquesta òpera dibuixa l’estat emocional d’uns personatges que veiem propers i reconeixibles. Així, només escoltant els primers acords de la meravellosa Porgi amor ja es pot intuir l’estat anímic en què es troba la comtessa atès el desinterès —i les infidelitats— que pateix per part d’aquell que fa uns anys era el seu ardent enamorat; o si parem atenció a la melodia de la cèlebre Voi che sapete entendrem a l’instant la torbació amorosa de l’enamoradís Cherubino, gairebé sense la necessitat de sentir què diu.
A més, Da Ponte i Mozart conjunten el pathos dramàtic dels personatges amb el tractament còmic de moltes de les situacions que es generen. Recordem els fets que exposa l’obra: la comtessa d’Almaviva és enganyada en diverses ocasions pel seu marit —que abans estimava la seva muller amb follia— i la darrera infidelitat consisteix a prendre la promesa del seu criat Fígaro (Susana) la mateixa nit de noces tot volent exercir un dret de cuixa que ell mateix acabava d’abolir; el comte, alhora, envia el seu patge adolescent (Cherubino) a l’exèrcit (és a dir, a una mort segura) només perquè sospita que persegueix la comtessa o estima una altra de les seves amants (Barbarina). Tot aquest seguit de situacions de dolor i (des)engany, Da Ponte i Mozart les presenten en clau de comèdia —l’esmentada marxa de Cherubino a l’exèrcit, per exemple, és exposada burlescament per Fígaro a la famosa Non più andrai— i obren un camí que la parella artística mateixa culminaria magistralment uns anys més tard a Don Giovanni, magistral mescla de drama i comèdia i autèntic cimal de la producció operística mozartiana.
Per tot plegat, tota representació d’aquesta òpera demana un director d’escena que sigui capaç de traduir versemblantment aquesta teatralitat mozartiana. I això no és cap problema per a la Fundació Òpera a Catalunya (FOC), ja que l’encarregat de dur aquesta meravella a escena serà Miquel Górriz, la qual cosa vol dir solvència i saber escènics garantits. Si a això hi afegim, a més, un sòlid quintet solista com el que formaran Milan Perisic (comte d’Almaviva), Maria Hinojosa (comtessa d’Almaviva), Pau Armengol (Fígaro), Rosa Maria Abella (Susanna) i Laura Orueta (Cherubino), a banda de comptar com és habitual amb el director musical titular de la FOC, Daniel Gil de Tejada, al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Vallès, ben segur que el muntatge farà les delícies del públic.
Més informació, imatges i entrades:
