Calixto Bieito: “L’òpera barroca és com el pop”

A l’antic Egipte, on el Nil serpenteja entre les piràmides i les conspiracions palatines, neix una història de poder, seducció i traïció. Giulio Cesare in Egitto reneix al Gran Teatre del Liceu des de la visió innovadora de Calixto Bieito, que transforma l’òpera de Händel en un fresc de passions humanes que desafien el temps. La batuta de William Christie i l’orquestra del Liceu insuflen nova vida a la trama, mentre Xavier Sabata, que encarna un Cèsar fascinant, i Julie Fuchs, a la pell d’una Cleòpatra de caràcter publicitari, ens transporten a un univers on la glòria es fon amb la tragèdia. Bieito, amb la seva visió audaç, situa l’òpera del 1724 en un entorn futurista, amb un cub metàl·lic gegant i efectes digitals que recreen un paradís desèrtic ple de violència, abús i sexe. En aquest escenari de llums i ombres, on es reflecteixen la fragilitat del poder i el triomf dels diners, conversem amb Calixto Bieito sobre la repetició implacable de la història i la simbiosi entre música i drama.

Què et va atreure d’aquesta òpera per portar-la a escena, i què consideres que la fa tan potent i atemporal?

És com un Shakespeare, saps? Té tot el que necessita: la política, la violència, la poesia, l’erotisme… L’ambició, tot dins d’un context de tensions de poder a Egipte. És una peça universal. Com Shakespeare, sempre funciona en qualsevol context. A més, la música és una meravella.

Es tracta d’una de les òperes més conegudes de Händel, tant per la seva riquesa musical com per la profunditat psicològica dels personatges. Com has treballat aquesta dualitat entre espectacularitat i introspecció?

Sempre treballo molt a prop dels personatges, tant dels cantants com dels personatges en si de l’escena. Alguns els coneixia, com la Julie Fuchs, amb qui he col·laborat moltes vegades. Això facilita molt la comprensió emocional, física i intel·lectual. És com una mena de dramatúrgia del cos.

“M’agrada crear espectacles que siguin atractius, però sense dir al públic què ha de pensar”

Com interpretes el paper de les figures de poder com Cleòpatra i Cèsar en la societat contemporània? Hi ha paral·lelismes entre les seves lluites i les qüestions polítiques actuals?

N’hi ha molts. Però crec que és el públic qui ha de construir ponts; no m’agrada donar missatges directes. M’agrada crear espectacles que siguin atractius, que emocionin i facin pensar, però sense dir al públic què ha de pensar.

Les teves produccions sovint exploren la violència i el poder com a mecanismes de dominació. Com es manifesta aquesta violència a ‘Giulio Cesare’?

En aquest cas, la violència és més soterrada, més mental. És una violència política, que pot ser fins i tot més punyent. La política sovint recorre a la violència, a la manipulació intel·lectual i emocional. És com una gran exposició on tothom especula sobre el poder, veient qui acaba guanyant la partida. És una obra política plena d’ironia, que es reflecteix en la parella triomfadora i en la influència dels diners. És el triomf dels diners; tots volem ser milionaris [riu]. Té una certa ironia.

L’escenografia de Rebecca Ringst recorda una estructura tancada, tecnològica i opressiva. Has volgut suggerir una idea de reclusió o de control? És una manera de reflectir els conflictes interns dels personatges?

Sí, suggereix una idea de reclusió, de control i també de festa. Està molt inspirada en elements tecnològics que es fan servir en les grans exposicions culturals. D’alguna manera, és una paròdia. Té un punt d’ironia i, òbviament, fa referència a la realitat virtual i la manipulació de la imatge: “Això que veig és real, però no ho és”. Hi ha dos nivells: un de manipulació mental i un altre de nivell real, que, quan es tanca, pot resultar molt opressiu. Acaba amb un final feliç, perquè al final aquesta peça celebra els diners.

Cleòpatra és un dels personatges més fascinants de l’òpera, plena de matisos i contradiccions. En el teu muntatge, la presentes amb una imatge de diva publicitària. Quina és la intenció d’aquesta representació?

És una persona molt intel·ligent. Fa servir la publicitat per aconseguir objectius polítics i de seducció. Avui dia, amb tot el que es pot hackejar i manipular, és impressionant. No ho dic pensant que el passat fos millor o pitjor, sinó que simplement constato com és el món actual. Estic segur que el futur també tindrà coses bones. No soc de les persones que creuen que tot anirà a pitjor.

Com has construït la relació entre Cèsar i Cleòpatra en aquesta versió? Has volgut remarcar-ne més la dimensió política o ‘emocional?

La dimensió política és molt important. Ara tinc un Juli Cèsar nou, que interpreta en Xavier Sabata, i segur que canviaré algunes coses [riu]. Quan el repartiment és nou, adapto el muntatge, i la relació canviarà. En aquest cas, crec que la relació serà més emocional i, alhora, més política per part de Cleòpatra.

L’òpera barroca permet molta llibertat en les ornamentacions i variacions. Has animat els cantants a explorar aquestes possibilitats o has optat per una lectura més controlada?

No, jo sempre animo a la llibertat. Vivim en un món on, de vegades, no sé ben bé on es troba la llibertat. Soc una persona que treballa amb el sí i no amb el no. Si m’equivoco, prefereixo equivocar-me.

Com has aconseguit que veus tan destacades com les de Xavier Sabata, Julie Fuchs i Teresa Lervolino portin una nova dimensió emocional als seus personatges? Quins elements creus que han aportat al desenvolupament dramàtic de l’òpera?

Tots estan oberts, tots actuen fantàsticament i canten igual de bé. És una autèntica delícia.

Com veus l’evolució de l’òpera barroca en l’escena actual? Creus que, malgrat els canvis en el gust del públic, aquesta música encara té alguna cosa important a dir al públic contemporani?

Moltíssim. Faré una comparació una mica banal, però crec que la música barroca té temes que podrien ser pop. L’òpera barroca és com el pop: té una puresa i una bellesa pròpies. A més, és una manera fantàstica d’acostar-se al públic jove.

Per què creus que moltes de les teves creacions no arriben a ser visibles a casa nostra?

Per exemple, vaig dirigir el War Requiem, de Benjamin Britten, que es va poder veure a molts llocs. No ho sé, les coses són així, es perden moltes coses. He fet moltes produccions perquè m’agrada molt la meva feina, encara em fa molta il·lusió. M’ho passo bé treballant, m’ho passo bé amb la gent, i és una manera de connectar, de tenir empatia amb les persones i els artistes. És fantàstic estar en un assaig, amb música, text, i deixar-se portar, fluir com l’aigua.

Quan tornes a Barcelona, al Liceu, com et sents?

Sempre és especial per a mi. Jo vivia molt a prop quan es va cremar el Liceu, era el meu primer pis, i això li dona un component molt personal. Barcelona és un lloc fonamental en la meva vida. De fet, jo somio en català; vaig aprendre a estimar en català.

Més informació, imatges i entrades: