A l’últim terç del segle XIX, amb un Giuseppe Verdi ja en plena maduresa i a prop d’anunciar la seva retirada com a compositor operístic, sorgeix la scapigliatura. Inicialment, Verdi va anunciar que plegava el 1871, després de l’èxit de la monumental Aida, tot i que finalment compondria encara dues òperes més, a banda del Rèquiem. La scapigliatura va ser un moviment encapçalat per uns compositors que pretenien trencar amb la tradició romàntica d’arrel «manzoniana» (Alessandro Manzoni), tot reclamant la llibertat, la vida desendreçada i mostrant una certa tendència antiburgesa.
Giuseppe Verdi
De fet, el mateix Verdi va ser objecte de crítica per part d’aquests compositors, encapçalats per la figura d’Arrigo Boito. Amb el temps, però, Boito col·laboraria estretament amb el compositor de La traviata fins al punt d’esdevenir el llibretista de les dues darreres òperes verdianes, Otello i Falstaff. A més de Boito, l’altre membre destacat de la scapigliatura va ser Amilcare Ponchielli, compositor de La Gioconda.
Amilcare Ponchielli
El tercer membre del grup és Alfredo Catalani, sobre el qual es discuteix la vertadera pertinença als scapigliati. A causa d’un estil propi i de les dates en què estrena les seves dues òperes més destacades —Loreley (1890) i, sobretot, La Wally (1892)—, no són pocs els que l’escoren cap a l’incipient moviment verista. Aquest moviment apareix justament a l’última dècada del segle, amb Cavalleria rusticana, de Pietro Mascagni, considerada la primera òpera verista i estrenada el 1890.
Alfredo Catalani
Ponchielli, tot i ser membre dels scapigliati, musicalment és més conservador que Boito, tal com ho demostra a La Gioconda. Aquesta és l’única òpera seva que ha romàs en el repertori operístic universal, malgrat que en va escriure nou més. El llibret, per cert, el va elaborar el mateix Boito. La Gioconda és un treball melodramàtic que entronca amb la tradició del Verdi més madur, el de La forza del destino i Don Carlos, les dues òperes anteriors a Aida.
Ara bé, Ponchielli hi aporta característiques pròpies que l’acosten als futurs veristes, com Mascagni, Ruggero Leoncavallo, Umberto Giordano, Francesco Cilea i, sobretot, Giacomo Puccini. Entre les principals novetats hi ha un augment del volum de l’orquestra i un cant sense ornamentacions (canto spianato), que exigeix als solistes una força vocal notable. Les veus han de ser spinto, és a dir, «d’empenta», per poder surar enmig del potent so orquestral. A La Gioconda, Ponchielli també s’acosta a l’anomenada grand opéra francesa. Es tracta d’un tipus de melodrama amb grans escenes corals i una clara voluntat espectacular. En aquest sentit, l’òpera incorpora un ballet al tercer acte, la cèlebre Dansa de les hores.
Un autèntic batibull romàntic
Pel que fa a l’argument, la història és un autèntic batibull romàntic, amb creuaments amorosos, maldats i jocs de poder que basteixen la trama. L’obra té lloc a Venècia. Hi trobem la Gioconda, una cantant ambulant enamorada del príncep genovès Enzo Grimaldo, príncep de Santafior. La Gioconda té una mare cega, la Cieca, de qui se sospita que sigui una bruixa. Enzo, però, no correspon aquest amor, ja que està enamorat de Laura Adorno, esposa d’Alvise Badoero, el gran inquisidor de la ciutat. Alvise té al seu servei Barnaba, un espia que també està enamorat de la Gioconda. Quan ella el rebutja i Barnaba descobreix la relació entre Enzo i Laura, comença a maquinar per destruir-los. Alhora, acusa la mare de la Gioconda de bruixeria per fer xantatge i aprofitar-se de la jove cantant.
A La Gioconda hi trobem clars influxos argumentals d’obres anteriors com Romeu i Julieta, Il trovatore o Un ballo in maschera. Alhora, l’òpera també exercirà una influència posterior, especialment sobre la Tosca de Puccini. En ambdós casos, qui ostenta el poder ofereix la llibertat d’un ésser estimat a canvi de favors carnals, tot i que amb resultats molt diferents.
La Gioconda reflecteix la forta tradició romàntica italiana, especialment l’herència del Verdi més madur, combinada amb aspectes formals de caire verista. L’orquestració és exigent, però ofereix melodies ben recognoscibles. Destaquen àries tan conegudes com Cielo e mar, una de les més cèlebres del repertori operístic, així com Ombre di mia prosapia, O monumento!, Stella del marinar, Voce di donna o d’angelo i la intensa ària final Suicidio!.
Aquest ampli quadre vocal permet el lluïment de totes les cordes —tenor, soprano, mezzosoprano, contralt, baríton i baix—, a més de destacades intervencions corals. Entre aquestes, sobresurten Feste e pane! del primer acte, el ballet de la Dansa de les hores i duets com E un anatema!. En definitiva, La Gioconda és una òpera musicalment esplèndida, amb moments d’una intensitat dramàtica inoblidable.
Un muntatge estimulant
El muntatge que presenta el Gran Teatre del Liceu és una coproducció amb el Teatre San Carlo de Nàpols. Al capdavant de l’orquestra hi ha Daniel Oren, gran especialista en repertori verdià i postverdià. La posada en escena va a càrrec de Romain Gilbert, que ja havia treballat al Liceu com a ajudant de direcció de Claus Guth.
Pel que fa al repartiment, el muntatge compta amb Saioa Hernández i Violeta Urmana en els rols de la Gioconda i la Cieca, respectivament. El paper de Laura Adorno serà interpretat per Ksenia Dudnikova i Varduhi Abrahamyan. En el repartiment masculí, Michael Fabiano i Martin Muehle donaran vida a Enzo Grimaldo, mentre que Gabriele Viviani i Àngel Òdena s’alternaran en el rol de Barnaba. El paper d’Alvise Badoero recau en John Relyea i Alexander Köpeczi.
Sens dubte, La Gioconda és una òpera d’un enorme atractiu musical que, en aquest muntatge, compta amb uns intèrprets especialment estimulants.
Més informació, imatges i entrades:
