L’elisir d’amore és la primera òpera còmica que va compondre Gaetano Donizetti i en la qual se’ns mostra com Nemorino, un humil i somniador camperol, està enamorat d’una noia bella i culta, Amina, però sense gaires esperances d’obtenir el seu amor, ja que, a diferència d’ella, ell “serà sempre un idiota”, tal com s’encarrega d’expressar a la bellíssima ària Quanto è bella, quanto è cara.
A Amina li agrada Nemorino, però per posar a prova el seu amor flirteja amb un soldat fanfarró anomenat Belcore. Quan ella diu que es casarà amb Belcore, Nemorino, desesperat, recorre a Dulcamara, un xarlatà que ven beuratges i que li proporcionarà un elixir que, en teoria, li hauria de permetre seduir Amina. Aquest elixir, però, és simple vi i, com més en pren, més desinhibit se sent Nemorino davant d’Amina, la qual cosa provoca tot un seguit de situacions dramàtiques i divertides alhora.
Al final, després que ella l’escolti cantar sentidament la cèlebre i bellíssima ària Una furtiva lagrima, es commou en comprovar el seu amor sincer, engega a dida Belcore i confessa l’amor que sent per Nemorino. Aquest final feliç el tanca l’estafador Dulcamara venent a dojo el seu “eficaç” elixir d’amor a la gent.
El tret principal d’aquesta òpera és que Donizetti introdueix aspectes sentimentals a l’element còmic central de la trama, que l’allunyen de l’opera buffa clàssica i l’acosten al romanticisme. Així, comèdia i pathos romàntic ocasional s’uneixen per oferir un producte entretingut, teatralment reeixit i musicalment brillant.
Una autèntica joia del ‘bel canto’
En efecte, L’elisir d’amore és una autèntica joia del bel canto que, musicalment, conté moments tan lleugers i alegres com el preludi, el divertit duet Esulti pur la barbara o el festiu final amb Dulcamara venent el seu “prodigiós” producte a tothom (Ei corregge ogni difetto), combinats amb moments sentimentals i emotius com el dramàtic quartet Adina, credeme, l’esmentada ària Una furtiva lagrima o la cavatina d’Adina Prendi, per me sei libero (amb cabaletta de Nemorino i duet final).
El Liceu ens presenta una versió clàssica d’aquesta òpera a càrrec de Mario Gas, un muntatge que ja fa temps que es representa arreu, però que continua funcionant tan bé com el primer dia. L’Orquestra del Liceu estarà dirigida per un director belcantista com és el veneçolà Diego Matheuz i comptarà amb un repartiment vocal de primera categoria: s’alternaran en el rol de Nemorino dues “bèsties” belcantistes com són Javier Camarena —el millor tenor líric lleuger que hi ha avui dia— i el sempre sorprenent baritenor Michael Spyres. La dolcíssima Pretty Yende i la fenomenal Serena Sáenz (la soprano barcelonina ha debutat ja amb èxit als principals escenaris lírics mundials) combinaran el paper d’Adina. El milhomes Belcore serà interpretat per Carles Pachón i Jan Anthem, mentre que Dulcamara estarà en mans del millor baríton buffo actual: Ambrogio Maestri.
En definitiva, una divertida òpera que és una alenada d’aire fresc i que, a més, compta amb un repartiment d’autèntic luxe.
Més informació, imatges i entrades a:
