Akhnaten, de Philip Glass, arriba per primera vegada al Liceu com una òpera-ritual que desborda la narrativa convencional. La història del faraó esdevé una vivència sensorial i fora del temps, on la música hipnòtica i l’escenografia carregada de símbols configuren un espai sagrat.
Més que una representació, és una invocació escènica
Amb Akhnaten (1983), Philip Glass (Baltimore, 1937) culmina la seva denominada Trilogia de retrats, dedicada a figures que han reconfigurat l’espiritualitat i la percepció —després d’Einstein on the Beach (1976) i Satyagraha (1980). No es tracta d’una dramatització biogràfica, sinó de la construcció d’una litúrgia escènica. El Liceu acull ara aquest objecte sonor com allò que essencialment és: una cerimònia que opera sobre els sentits.
Al segle XIV aC, Akhenaton va abolir el politeisme tradicional egipci per instaurar el culte exclusiu a Aton, el disc solar, elevat com a única divinitat legítima del seu regnat. Més enllà del seu paper polític, el faraó es presenta com una figura liminar: intermediari entre el diví i l’humà, entre la visibilitat i el vel del misteri. Aquesta ambivalència és la que Glass invoca escènicament, refusant l’estructura narrativa i substituint-la per un flux d’imatges rituals, entonades en llengües mortes —egipci antic, accadi, hebreu bíblic— i absents de recitatius o traduccions.
La música de Glass, d’estètica minimalista i caràcter hipnòtic, elimina els violins i genera un teixit sonor dens, greu, d’elevada complexitat tímbrica. La repetició no s’entén com a redundància, sinó com a estratègia de construcció espiritual: una arquitectura sonora que suspèn la percepció temporal. L’òpera esdevé així ritual sonor, més pròxima a la contemplació que a la narració.
Els tres actes relaten l’ascens d’Akhenaton al poder, la consolidació del seu règim teològic i la seva posterior decadència. La Coronació constitueix un moment culminant del minimalisme escènic, mentre que el final —amb una veu de guia turística que comenta les ruïnes d’Amarna— introdueix un dispositiu de distanciament irònic que activa una capa metahistòrica.
Anthony Roth Costanzo ofereix una encarnació vocal i corporalment magnètica del faraó, en una interpretació que conjuga èter i autoritat. Rihab Chaieb dota Nefertiti d’una presència densa i elegant. La direcció escènica de Phelim McDermott construeix un espai performatiu on símbol, moviment i llum estableixen una dialèctica permanent. El disseny de vestuari de Kevin Pollard, conjuntament amb l’acció visual de la companyia de circ contemporani Gandini Juggling, converteixen cada escena en un ritu visual. A la direcció musical, Karen Kamensek —especialista en repertori contemporani— articula l’orquestra amb rigor i espiritualitat.
Akhnaten no s’ofereix com a espectacle, sinó com a ofrena. La seva potència no rau en el que explica, sinó en el que exposa. Al Liceu, l’escenari esdevé altar i el públic, testimoni d’una litúrgia sense redempció.
Més informació, imatges i entrades:
