Entrar al Liceu sent jove esdevé un ritual iniciàtic i, alhora, un acte disruptiu. No només perquè travesses unes portes carregades d’història, sinó perquè el teatre deixa de ser un espai aliè per convertir-se en un lloc on pots sentir que hi tens veu. El programa Liceu Under 35 ens apropa a l’art i la cultura des d’una experiència compartida: no es tracta només d’assistir a una funció, sinó de formar part d’un present i d’una comunitat que imagina el Liceu del futur.
El valor del programa és precisament aquest: proposar-nos l’òpera no com una representació aïllada, sinó com un espai de trobada artística i emocional. Un lloc on grans històries del passat i propostes del present ens interpel·len i on podem compartir-les amb altres joves que també busquen, dubten i desitgen com nosaltres.
Aquesta sensació de pertinença pren una força especial quan una de les propostes del programa s’articula al voltant d’una obra com Werther. La història neix amb Les tribulacions del jove Werther (1774), escrita per Johann Wolfgang von Goethe amb només vint-i-quatre anys, i transformada dècades més tard en òpera per Jules Massenet. Werther parla de la pressió de les convencions, de l’amor com una força absoluta i també com una ferida, de la impossibilitat d’encaixar el que desitgem amb el que s’espera de nosaltres…
Un òpera amb personatges actuals
Estrenada el 1892 a la Wiener Staatsoper, l’òpera va tenir inicialment una acollida moderada, però es va acabar imposant com una de les grans obres de Jules Massenet. La producció que arriba ara al Liceu, procedent de La Scala de Milà i signada per Christof Loy, posa l’accent en la psicologia dels personatges i en les seves relacions emocionals. La proposta està ambientada als anys cinquanta; l’escenografia austera reforça la sensació d’asfíxia emocional d’un protagonista que mai no aconsegueix entrar en l’espai dels afectes.
Hi ha alguna cosa profundament actual en el personatge de Johann Wolfgang von Goethe. Roland Barthes (a Fragments d’un discurs amorós, 1977) deia que l’enamorat parla sol, que el discurs amorós és un monòleg fragmentat fet de repeticions, d’idil·lis, d’angoixes… Werther és exactament això: un cos jove travessat per l’amor, incapaç d’articular cap altre llenguatge. Nosaltres som, en certa manera, una mica com ell. Potser per això l’obra ens ressona tant, perquè estimar continua sent una experiència tan maca com desbordant, tan intensa com inevitablement frustrant.
Sortir del Liceu després de Werther serà sortir amb el cor una mica més exposat i trasbalsat. I potser això és el millor que ens pot passar: recordar que estimar és fràgil, que viure intensament té els seus costos, però que l’art (sobretot quan és compartit) ens acompanya en totes aquestes contradiccions. Al capdavall, estimar continua sent una de les coses més boniques que podem fer.
Més informació, imatges i entrades:
