La traviata (1853), de Giuseppe Verdi, explica la història de Violetta Valéry, una cortesana que s’enamora d’un jove de bona família, Alfredo Germont. El que comença com una història d’amor inesperada es veu aviat condicionat per les convencions socials i familiars de l’època, que posen en qüestió la legitimitat d’aquesta relació. El passat “pecaminós” de Violetta i el pes del bon nom dels Germont desencadenen un conflicte que marcarà profundament el destí dels personatges i els obligarà a prendre decisions doloroses.
L’argument de l’obra és eminentment melodramàtic, però el magnífic retrat psicològic dels personatges —sobretot el de la protagonista—, juntament amb la qualitat i la varietat de la música, dota el conjunt d’una gran versemblança dramàtica. La personalitat de Violetta Valéry és la força motriu de l’òpera: passa de ser una cortesana alegre, segura de si mateixa i disposada a gaudir materialment de la vida, a una dona que s’enamora de la puresa de sentiments d’un ingenu Alfredo Germont i que acaba sacrificant-se pel bé de la persona estimada.
Un estil belcantista lluminós
Musicalment, això es tradueix en un estil belcantista lluminós a la primera part (acte primer i inici del segon): la vitalitat materialista de Violetta es reflecteix en el celebèrrim brindis inicial (Libiamo ne lieti calici), on coneix Alfredo, que li confessa el seu amor (Un di felice, eterea). Aquest fet la sorprèn en descobrir que algú pot estimar-la i no només desitjar-la. Violetta comença a enamorar-se’n (E strano!, ah, fors’e lui), tot i resistir-se a perdre la llibertat de què havia gaudit fins aleshores i intentar convèncer-se que tot plegat són bagatel·les (Sempre libera). Però, en sentir la veu d’Alfredo fora d’escena, entén que ella també se n’ha enamorat.
Al segon acte, la parella gaudeix d’un temps de felicitat als afores de París (Lunge da lei) fins que apareix Giorgio Germont en absència del fill. Demana a Violetta que l’abandoni pel bé de la família (Dite allà giovine) i ella, a contracor, acaba acceptant el sacrifici. Quan Alfredo torna, s’acomiada d’ell sense revelar-li la veritat, en un moment musical inoblidable: Amami, Alfredo. Els cinèfils recordaran aquest passatge per l’escena de Pretty Woman en què Edward Lewis (Richard Gere) porta Vivian Ward (Julia Roberts) a veure La traviata al Metropolitan de Nova York, i ella s’emociona intensament amb l’Amami, Alfredo!. La pel·lícula, de fet, funciona com una versió lliure de la història, però amb happy end. L’escena es tanca amb el pare comunicant a Alfredo la fugida de Violetta (Di provenza il mar, il suol), cosa que desencadena la seva indignació.
Després de l’abandó, l’òpera entra en un dramatisme creixent que es tradueix en un major pes orquestral i en un augment del patetisme de les àries i duets. Violetta, que retorna a la vida llibertina però marcada per la tristesa de l’amor perdut, assisteix a una festa (fantàstics el cor i la dansa espanyola, Noi siamo zingarelle), on retroba un Alfredo amargat que li retreu la seva fugida en una ària violenta (Ogni suo aver tal femmina), davant la reacció escandalitzada dels presents.
A l’últim acte, Violetta ja es troba sola i malalta en un apartament de París. L’estremidora Addio del passato esdevé el seu comiat de la vida, just abans de rebre la visita d’un Alfredo penedit i angoixat, que finalment ha sabut la veritat pel seu pare. Violetta mor als seus braços, sota la mirada també penedida de Giorgio Germont (Prendi, quest’è l’immagine).
Un drama profundament intimista
Si exceptuem les escenes festives, La traviata es configura com un drama profundament intimista que, sumat a la contemporaneïtat del seu argument, marca un punt d’inflexió en la trajectòria de Verdi. A partir d’aquesta obra, el compositor s’endinsa en propostes més ambicioses tant des del punt de vista dramàtic com musical. El canvi es fa evident en el retrat psicològic de la protagonista, que supera l’esquematisme romàntic d’obres anteriors (amb l’excepció de Rigoletto). Musicalment, més enllà del pas del belcantisme al dramatisme, ja s’hi apunten alguns elements de leitmotiv, especialment en el preludi inicial, que contraposa el motiu de la mort amb el de l’alegria festiva del París de Violetta. Per tot plegat, molts consideren La traviata una de les òperes més reeixides de Verdi, si no la millor, sí una de les més sòlides dramàticament i musicals, i sens dubte la més popular.
La Fundació Òpera a Catalunya presenta aquest muntatge sota la direcció escènica de Carles Ortiz i la direcció musical de Jordi Torrents, al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Vallès, amb el Cor d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Vocalment, la producció destaca per un repartiment de gran nivell: Violetta serà interpretada per Maria Miró (que aquest estiu tornarà al Liceu com a Nannetta a Falstaff) i Montse Sedó (premi Òpera Actual 2025 a l’artista jove més prometedora); Alfredo, per Antoni Lliteres i Andrés Sánchez-Joglar, i Giorgio Germont, per Àngel Òdena i Luis Cansino. Completen el repartiment Tamara Abraão, Laura Obradors, Adrià Mas, Alejandro Chelet, Lluís Vergés, Jordi Serrano-Jové, Oriol Luque i Néstor Corona.
La producció farà gira per Catalunya: Sabadell, Manresa, Vic, Viladecans, Cornellà, Reus, Lleida, Sant Cugat, Girona, Granollers, Tarragona i Barcelona (Palau de la Música) acolliran aquesta Traviata que manté intacta la seva capacitat de commoure.
Més informació, imatges i entrades:
