Tot el que necessites per anar al teatre

Emma Vilarasau: “L’abús de poder és cruel, però l’abús sexual em provoca… fàstic”

12 març 2021
e

El salt de l’escena a la petita pantalla, als menjadors de casa, i al cinema la va convertir en poc temps una de les actrius més populars i estimades del país. Emma Vilarasau, de 61 anys i natural de Sant Cugat del Vallès, es troba actualment a La Villarroel protagonitzant La cabra o qui és la Sylvia? del nord-americà Edward Albee, un dels èxits d’aquesta temporada marcada per una pandèmia, segurament la més estranya i insòlita de la seva dilatada trajectòria, i que ens deixarà marcats per sempre.

Emma Vilarasau: Durant la pandèmia he passat per diferents etapes. La passada primavera, quan va esclatar la pandèmia, havíem d’estrenar Eva contra Eva al Teatre Romea i, tot que vam poder algunes funcions, aquella setmana es va tancar tot. Ens vam quedar amb l’estranya sensació de tenir una obra acabada i que ha vist poca gent. Veníem de dos intensos mesos d’assajos i, realment, ho necessitava molt perquè tenia a la meva mare molt malalta. En aquell moment, me’n vaig adonar d’una cosa: que fer teatre em salvava la vida. Per mi els matins a casa eren molt durs, però quan entrava a la sala d’assaig o a fer funció ho tallava tot: de cop la meva vida era una altra, jo era feliç a l’escenari. En tornar a casa tornava el malson, però, almenys, podia fer una pausa. Quan ens van tancar, vaig perdre aquests espais i es va fer tot molt més dur, a més la meva mare va morir al juliol. El temps va anar passant, vam poder tornar a la feina i sembla que a poc a poc vam anar sortint del túnel. 

Teatre Barcelona: Què has après de tots aquests últims mesos?

EV: He constatat que necessito el teatre perquè em fa feliç. Sempre ho he sabut, però mai me n’havia adonat de fins a qui punt és important per a mi. Tinc companys que parlen de retirar-se, però jo no vull perquè el teatre em fa massa feliç. Em veig amb prou energia i força per continuar. El teatre m’aporta una cosa molt especial: no és seguretat, no és autoestima… és felicitat. És sentir que estic al lloc on puc ser realment jo, malgrat estar interpretant a un altre personatge. He après, i crec hem après, que som més fràgils del que realment pensem i tenir la mort tan a prop m’ha servit per valorar molt més la vida, no la vida somiada sinó la vida que realment tinc. 

“Necessito el teatre perquè em fa feliç”

TB: Després d’aquella primera etapa aquesta passada tardor s’ha estrenat La cabra o qui és la Sylvia?, una obra protagonitzada per una família exemplar que veu la seva història marcada per la relació sentimental que un personatge estableix amb un animal: una cabra. Una obra incòmoda, divertida i alhora polèmica que reflexiona sobre temes com els límits, desig o l’empatia. Creus que es pot empatitzar o entendre qualsevol opció vital?

EV: Diuen que les persones només som capaces d’entendre aquelles coses que som capaces d’imaginar, per tant, és difícil entendre-ho tot. Però això no significa que s’hagin de negar o amagar perquè això fa infeliç a moltes persones. Crec és millor posar les coses a sobre a taula, enfrontar-les i parlar-ho. Una altra de les polèmiques que planteja l’obra són els límits del desig: es pot controlar? és racional? Quan vam estrenar l’obra es van destapar a França uns casos de pederàstia per part de l’elit francesa, persones molt ben posicionades. Tenir desitjos com la pederàstia fa molt mal… per molt que els agressors diguin el contrari o pensin que les relacions eren consentides. S’han de fer públics aquests escàndols i se n’ha parlar perquè amagar-ho no serveix de res i perjudica a les víctimes. L’autor també ho diu: “Pots fer el que vulguis mentre la gent no ho sàpiga”, però ja s’ha vist que, tard o d’hora, tot esclata. Per les víctimes és millor denunciar-ho, com més aviat millor, i no fer veure que no ha passat res perquè aquestes coses segueixen passant. 

Jordi Bosch i Emma Vilarasau encapçalen el repartiment de ‘La cabra o qui és la Sylvia?’ conjuntament amb Jordi Martínez i Roger Vila

TB: Com actriu et costa arribar a empatitzar amb determinats personatges? 

EV: Preparar-se un personatge t’obliga a plantejar-te coses i posar-te en llocs on mai pensaves que hauries d’arribar. Per exemple: interpretant Medea has d’entendre les motivacions d’una persona que es torna boja. Entendre aquestes facetes tan fosques de les persones em fa empatitzar, fa que les pugui arribar a entendre perquè s’han de treballar des d’un lloc dit o vivencial, que no està escrit en paper. Això fa que, jo com actriu, les hagi de portar a algun lloc on me les pugui creure i defensar encara que siguin horribles. El teatre em fa més tolerant amb la gent i amb mi mateixa

TB: Quan es va estrenar, per primera vegada a Broadway, La cabra o qui és la Sylvia? va haver-hi persones que van marxar de la sala… D’això en fa uns quants anys. Et sorprèn la reacció del públic d’avui? 

EV: És curiós, hi ha dies en què el públic riu molt, alguns que no tant i altres dies que s’exclamen molt. Abans la gent s’ofenia i ara riuen perquè el riure és una manera de treure tensió, alleugerir les situacions o senzillament és una protecció perquè pensen que mai viuran una cosa així. 

Aquesta obra té un gran poder. Comença a un lloc i acaba en un altre de molt diferent: acaba en una tragèdia, on no riu ningú. És llavors, al tercer acte, quan s’enten què li passa al personatge (Jordi Bosch). Hi ha una frase que diu: “Estic sol, estic terriblement sol” i crec que totes i tots estem una mica sols perquè sempre hi haurà una part nostra que no arribarà a entendre ningú, que es viu en soledat i que és universal. Aquest personatge en qüestió la porta augmentada perquè té un desig que no pot compartir ni entendre ningú. Penso, per exemple, en les persones trans. Ara tot està més o menys més acceptat, però fa 50 anys aquestes persones s’havien d’amagar o viure-ho en soledat a casa. 

“L’Eulàlia és un personatge que estimo moltíssim”

TB: Parlaves del Jordi Bosch, una persona important a la teva vida. Més enllà de la vostra relació personal, us hem vist treballant junts al teatre amb El barret dels cascavells, Les Noces de Fígaro o Caiguts del cel però també a la televisió en sèries com Majoria Absoluta o Nissaga de Poder. Aquesta sèrie, que indubtablement ha marcat la teva trajectòria, ha complit aquest gener 25 anys de la seva estrena. Allí interpretaves a l’Eulàlia, una dona forta, amb caràcter, empoderada… Creus que fan falta més personatges com aquests a les ficcions catalanes?

EV: L’Eulàlia era una persona molt ferida i la seva força li venia de tot el dolor que tenia. No era un empoderament exemplar, ho era ‘per collons’ perquè era un personatge molt desgraciat que va decidir passar de tot i fer allò que li donava la gana. Jo crec que ja n’hi ha de personatges potents a les ficcions, però el que falten són personatges d’una certa edat: dones i homes a partir de 60, personatges amb història i recorregut. Falten papers per actors i actrius que, malgrat l’edat, segueixen actius i que tenen poca presència. La gent d’aquesta edat consumeix molta cultura i estaria bé que tinguessin més presència i que veiessin les seves vides més representades.

Emma Vilarasau i Jordi Dauder van protagonitzar el serial Nissaga de Poder escrit per Josep Maria Benet i Jornet

TB: De fet, fa anys que t’has centrat més en teatre que en televisió…

EV: Vaig fer tele durant molts anys perquè m’anava bé per poder combinar-ho amb la meva vida familiar i per poder estar amb els meus fills quan eren petits. Després em vaig centrar més en el teatre, però des de Ventdelplà tampoc he tingut grans ofertes. Les ofertes que m’han arribat ho han fet en plena temporada teatral i no tinc l’energia per fer les dues coses a la vegada. Combinar horaris de rodatges amb les funcions avui en dia és més complicat. També crec que no m’han ofert personatges interessants i, quan dic això, no parlo de papers protagonistes sinó de personatges que no m’han agradat. 

TB: Nissaga de poder va ser un gran referent per a la ficció catalana. De fet Benet i Jornet va ser una revolució pel panorama televisiu i pel teatre. Com el recordes al Papitu?

EV: El Papitu era una delícia i amb Nissaga va ser molt agosarat. Recordo que vaig fer una obra d’ell, L’habitació del nen, una història molt difícil que parlava de com la mort d’un infant afecta una família. Li agradava tocar temes molt difícils i endinsar-se a fons. També podia fer comèdies, eh?

Era una persona molt dialogant i molt tossuda, però podies parlar amb ell de qualsevol cosa. Amb Nissaga vam tenir interessants xerrades sobre com enfocar determinats temes, com l’incest, sense fer un judici moral. L’incest és un altre d’aquests temes del que no se’n pot parlar, però que existeix i passa, i el Papitu ho va saber posar sobre la taula en una època en la qual realment era complicat. Era una persona molt intel·ligent. 

TB: Aquesta sèrie et va posar com a professional en un lloc, pel que fa a la popularitat, on segurament mai havies estat. Que et va aportar tanta fama en aquell moment?

EV: Em va atabalar un mica. Va arribar de cop, sense esperar-ho, però reconec que em va obrir moltes portes. Quan surts a la tele, i fas que vinguin més persones al teatre, tens més papers. L’Eulàlia és un personatge que estimo moltíssim, em va descobrir moltes coses de mi que jo no pensava que fos capaç de fer. Era un personatge d’una dimensió important, amb moltes cares: era bona tia, però era molt cruel. Era moltes coses i era molt contradictòria. 

Havia fet papers, però mai cap de tan protagonista i no sabia si seria capaç. Vaig fer-ho. Em va donar seguretat en mi mateixa i vaig aprendre sobre com treballar en el mitjà tècnicament, amb la mirada per exemple. Aquella experiència també em va permetre coincidir amb el gran Jordi Dauder, va ser una delícia poder conèixer-lo i treballar amb ell. 

L’equip artístic de ‘L’hèroe’, estrenat al 1983 al Teatre Lliure, on l’actriu va compartir escena amb Jordi Bosch, Imma Colomer, Lluís Homar o Alfred Luchetti, de gira a Düsseldorf

TB: Els teus inicis en el món de la interpretació van ser teatrals. De fet vas debutar a Sant Cugat del Vallès. Recordes com va ser la primera que vas pujar a un escenari?

EV: Vaig pujar per primer cop a un escenari amb La desaparició de Wendy, del Papitu Benet i Jornet. Recordo molt especialment el primer dia que hi havia públic, estàvem a un teatre que hi havia a la sagristia del monestir on cabien unes trenta persones… Vaig tenir una adolescència molt difícil per problemes de físic, no m’agradava gens i em detestava. Quan pujava a l’escenari em disfressava, deixava de ser jo i això em relaxava. Vaig començar a pensar: “això m’agrada, m’ho passo bé i crec que aquí puc ser feliç”. Mai hauria imaginat que acabaria dedicant-me a això, a casa meva mai m’havien portat al teatre i tampoc n’hi havia gaire en aquella època a Sant Cugat, tret del que fèiem a l’agrupació  A partir de llavors vaig començar a anar-hi. 

TB: Com creus que hagués estat la teva vida si no t’haguessis dedicat al teatre?

EV: M’hauria agradat ser psicòloga. M’agrada la psicologia i suposo que són professions que coincideixen en algun punt. 

TB: Havies estudiat magisteri.

EV: Sí. Havia estudiat a un col·legi de monges i vaig estudiar COU a Barcelona, a l’Institut Boscan. Després vaig entrar a l’Institut del Teatre i clar, em va sobrepassar… era una nena de poble i allò era tot tan modern que vaig pensar que no serviria per ser actriu i per això vaig començar a fer magisteri. Finalment hi vaig tornar a entrar.

TB: I de l’Institut del Teatre vas arribar al Teatre Lliure on vas entrar en contacte amb grans professionals de l’escena com Domènech Reixach, Fabià Puigserver, Carme Portacelli, Sergi Belbel, Imma Colomer… Quina va ser la lliçó que més recordes d’aquella època? 

EV: Després d’estudiar a l’Institut del Teatre vaig fer una obra amb la Carme Portacelli, sense gaire recorregut, i L’Impromptu de Versailles, una obra de postgrau amb el Lluís Pasqual amb la que vam fer alguns bolos. En aquella època alguns teatres agafaven els alumnes de postgrau a un preu molt baix, cosa que estava molt bé per anar agafant rodatge, i el Pascual em va recomanar al Fabià per a actuar a L’Hèroe: “prova-la, està bé”, li va dir. No m’ho podia creure, per mi era un somni. 

Jo veia a l’Anna Lizaran i a molts d’altres que per mi representaven tot allò que volia ser algun dia. Vaig estar quinze dies a prova, molt nerviosa, però amb els ulls com a taronges. De cop vaig veure que allò no era només allò que més m’agradava del món, sinó que era una professió en la qual s’ha de treballar i s’ha d’assajar dia a dia, que té unes regles i que la gent ha de funcionar com un equip. Vaig estar 10 anys al Teatre Lliure i el Fabià, el Lluís, l’ Imma, el Domènech, el Toni… m’ho van ensenyar tot.

Anàvem a assajar cada dia a la tarda i fèiem funcions de dijous a diumenge. Vaig aprendre a canviar de paper ràpid, a posar-me al lloc on havia de ser. Hi havia molta exigència, molt de rigor. Per exemple, amb els horaris: s’arriba i s’assaja, sense fer no anàvem a fer la xerrada. Treballàvem molt. El públic del Lliure era molt fidel i s’entregava molt. Però alhora era també molt crític. Per mi van ser uns anys brutals… dinàvem i sopàvem allà, entràvem a les 3 i sortíem a les 11 de la nit i allò era la teva professió i la teva vida. Hi havia poc a fora. 

“Sóc una persona molt rigorosa, responsable i l’Anna Lizaran era el joc i la gosadia”

Lizaran i Vilarasau protagonitzaven ‘Un matrimoni a Boston’ al Teatre Lliure (2005)

TB: Has esmentat a la Lizaran. Sempre has dit que ella era una pesones sabia treure una part de tu que no et treia ningú més.

EV: Sí, perquè jo sóc una persona molt rigorosa, responsable i l’Anna era el joc i la gosadia. Ella significava passar la línia i traspassar coses. Em va ensenyar a jugar, a relaxar-me i passar-m’ho bé. A escena era molt ‘puta’ i em provocava. Anys després vaig fer un personatge a l’obra Barcelona de Pere Riera, que em recordava molt a ella. Interpretava a una actriu que venia de París a Barcelona en plena Guerra Civil, i en aquell personatge hi havia molt de l’Anna Lizaran i de tot allò que ella em va ensenyar. 

TB: Et proposo un joc ràpid: sabries dir-me sense pensar-ho els cinc personatges teatrals que més t’hagin marcat?

EV: La Nela de La Infanticida, la Susana de Les Noces de Fígaro, Elena a Barcelona, la Medea i la Stevie a La cabra o qui és la Sylvia?. L’últim personatge sempre surt perquè és el que condensa tot el que has anat aprenent… Però me’n deixo molts. 

Emma Vilarasau i Míriam Iscla a ‘Barcelona’ de Pere Riera, al Teatre Goya (2013)

TB: Deixem el passat enrere i mirem al futur, perquè un dels nous projectes on participaràs serà la versió catalana de La Golondrina (L’Oreneta) de Guillem Clua i on encarnaràs al paper que fins ara feia Carmen Maura. 

EV: De seguida em vaig interessar pel paper. Vaig parlar amb el Josep Maria Pou i em va confirmar que a Barcelona no ho faria ella i jo vaig aprofitar per dir-li que m’encantaria fer-ho a mi. 

TB: L’obra està inspirada en un atac terrorista que es va produir l’any 2016 a un bar d’ambient d’Orlando (Estats Units). Què et va atrapar tant d’aquesta obra?

EV: Em va atrapar el tema: una mare que no vol acceptar ni ha volgut entendre que el seu fill és gai. És un d’aquells temes tabú que parlàvem al principi de l’entrevista. Pot semblar que no, però això encara passa i no és fàcil per a persones de determinats estatus. Hi ha una cosa que reivindica l’obra que se’m va quedar molt: “si no es declara que aquest atemptat era contra els gais i no un atemptat en general, no es guanyarà mai aquesta batalla”. I té tota la raó, les coses no es poden tergiversar: hi ha racisme, hi ha homofòbia… són coses que existeixen, acceptem-ho, parlem-ho i intentem entendre l’enemic, intentem entendre que li passa i perquè no ho accepta. 

“L’abús de poder és dur i cruel, però l’abús sexual em provoca… fàstic”

TB: El Diari Ara ha destapat una sèrie de casos d’assetjament i d’abús de poder en el món del teatre. Com has viscut personalment aquesta polèmica? 

EV: Amb molt de fàstic cap aquestes actituds. L’abús de poder és molt dur i molt cruel, però és que l’abús sexual em provoca, no tinc ni paraules… fàstic, aquesta és la paraula. Em sap molt de greu que això hagi passat, que les pobres i els pobres alumnes no s’hagin atrevit a denunciar-ho i si ho han fet que no se’ls hagi fet cas. Em sap greu que s’hagi normalitzat, que hi hagi persones que pensin que això passa, que no són els primers que ho viuen i que, per tant, no cal denunciar-ho perquè això és així. Ha de ser molt difícil per a la víctima poder denunciar-ho perquè són persones maltractades per persones que no són simples desconegudes del carrer, que són els seus professors. La víctima no sap com actuar davant l’assetjament, no sap si ha d’acceptar, no sap ni on és… estem parlant de gent molt jove. Em fa molt fàstic. 

El que sí que m’agradaria és sortir en defensa de la Magda Puyo. Jo l’he tingut de directora, he fet una obra amb ella i ens coneixem. És feminista des que va néixer i crec que ha fet el que ha pogut amb una institució i amb un funcionariat difícil. Em sap molt de greu que hagi plegat perquè crec que és una molt bona directora. 

TB: T’has sentit mai com a víctima?

EV: Jo no, no vaig patir-ho mai ni em vaig sentir mai d’aquesta manera. No ho sé… També hi ha un altre tema que és molt complicat, i que requereix més temps per parlar-ne profundament i no passar-hi per sobre… és difícil. A mi també m’han fet plorar, he sortit d’alguna classe plorant i no m’humiliaven. És una feina on la teva eina ets tu mateixa. Quan et critiquen i quan et qüestionen has d’aprendre, i això s’aprèn amb els anys, que això no va per mi sinó que va a la meva eina. Que estic a una classe, a un assaig i que aquella matxucada no és a mi, no és una cosa personal. De vegades el sacseig que intenten aconseguir, amb més o menys fortuna, serveix simplement per superar o treure’t alguna cosa i no és per purament humiliar-te. Si algun dia tenim més temps, m’agradaria parlar d’aquests límits… M’he trobat amb alumnes que m’han parlat molt diferent d’una professora: uns em diuen que els hi va fer la vida impossible i uns altres del mateix curs em diuen que els ha salvat la vida. “M’ha fet plorar a les seves classes, però és la millor professora que he tingut”, m’han dit… i és clar que aquí hi ha alguna cosa de com ho rep cada persona. Entenc que poden haver-hi maneres que no són bones, però és un tema molt complicat. Això sí, en l’abús sexual no, l’abús sexual no té error possible. 

“M’agradaria treballar amb La Calòrica, m’agrada el que fan i són uns gamberros”

TB: Tu tens una família d’artistes, de fet un dels teus fills es dedica al món de la interpretació. Com veus a les noves generacions?

EV: Les veig molt preparades, amb molta energia, decisió i creativitat. Veig a moltes noves companyies que fan coses increïbles i agosarades, que poden cagar-la molt, però que tenen permís per fer-ho i equivocar-se molt. Està que sigui així i que s’atreveixin a traspassar moltes línies. Ja trobaran l’equilibri. 

Crec que la meva generació, quan jo era jove, érem molt menys agosarats, teníem molt de respecte i ens ho pensàvem molt abans de fer determinades coses. Ara, malgrat la precarietat del sector, penso que hi ha moltes més oportunitats, com les sèries de les plataformes. Ara hi ha més actors que abans, molta més competència i crec que és això que fa surtin professionals molt més preparats, molt més adults, que saben el que volen, que lluiten pel que volen i això està molt bé. 

TB: Hi ha algú d’aquestes noves generacions amb qui t’agradaria treballar?

EV: M’agradaria treballar amb La Calòrica, m’agrada el que fan i són uns gamberros. També m’agradaria poder treballar amb la Clara Peya. Jo no canto, però em sembla una dona meravellosa. 

Per Rubén Garcia / @RuGarciaE

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
  • CARLES LUCAS GIRALT

    Jo també vaig conèixer l’Emma Vilarasau a Nissaga de poder (abans a Estació d’enllaç en un paper petit) però des de fa anys és el meu mite. Que sigui al repartiment és motiu indiscutible d’anar a gaudir l’espectacle. De fet tinc un somni: Actuar un dia al seu costat.

    15/03/2021
Uneix-te a TB
Ja som més de 80.000 usuaris. T'hi apuntes?

Ja hem regalat més de 2.500 entrades

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona i gaudeix de:

Avantatges

Sortejos i promocions

Calendari TB

Tota la cartellera a un cop d'ull

Newsletter

Setmanal amb tota l'activitat teatral

Usuari TB

Valora espectacles, llista'ls i segueix amics

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Cal ser usuari de Teatre Barcelona
Uneix-te, és gratuït! Ja som més de 80.000

Ja estàs registrat?

He oblidat la contrasenya

Crear usuari

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.