El Teatre Lliure estrena El fill, una obra del dramaturg noruec Jon Fosse, Premi Nobel de Literatura 2023 i una de les grans veus del teatre europeu contemporani. La producció, dirigida per Ferran Utzet es podrà veure del 8 de maig al 7 de juny a l’Espai Lliure de Montjuïc i esta protagonitzada per Guillem Balart, Jordi Figueras, Sebastián Mogordoy i Mercè Pons.
L’obra se situa en una petita comunitat de l’oest de Noruega, a prop d’un fiord, a principis dels anys 80. Una parella gran viu aïllada en un entorn fred i gairebé despoblat. Fa mesos que no saben res del seu únic fill, fins que un vespre arriba amb l’únic autobús que passa per aquell racó de món. Però el retorn no té res de celebració. “L’obra descriu aquesta arribada que, infeliçment, no serà alegre i festiva, sinó que estarà molt contaminada per la dificultat de comunicació dels membres de la família: s’estimen, però no saben dir-s’ho, no saben mostrar-se l’afecte”, explica Utzet.
El director defineix El fill com “el costat fosc del fill pròdig”, una peça que mostra “les conseqüències tràgiques que pot tenir la incomunicació”. La tensió creix amb l’aparició d’un veí tafaner, que deixa entreveure que el fill podria haver estat a la presó. No hi ha grans explicacions ni un passat exposat amb detall: l’espectador entra en una casa, hi passa una estona i intenta entendre què hi passa. “Retrata un moment i per tant no tenim cap pista de per què el fill està tan enfadat amb els pares. Tot plegat provoca un estat hipnòtic molt especial”.
Per a Utzet, l’interès d’El fill no es limita a l’àmbit familiar. La peça parla d’una dificultat íntima o la incapacitat de dir l’afecte, però també d’un problema social més ampli: “L’obra és oportuna perquè parla dels perills i les conseqüències de la incomunicació; en aquest cas en l’àmbit familiar, però és extrapolable”. I conclou: “La conversa és el remei que tenim per sobreviure junts. Si no, estem perduts”.
Un autor poc representat a Catalunya
Malgrat el pes internacional de Fosse, la seva dramatúrgia ha tingut poca presència als escenaris catalans. Utzet ho considera una assignatura pendent: “És un dels autors europeus més reconeguts i, després de Henrik Ibsen, l’autor noruec amb més èxit del món. I Ibsen, en canvi, no parem de representar-lo”. Per això assumeix el muntatge com “un autèntic repte, alhora que una certa responsabilitat i un honor”.
Una de les singularitats de Fosse és l’escriptura: un llenguatge despullat, repetitiu, ple de pauses, silencis i frases que sovint s’acosten més a la poesia que a la dramatúrgia convencional. Utzet parla d’una peça escrita com “una partitura molt precisa on es descriu molt clarament el tempo del text, les pauses, els silencis, les mirades i, a més, està amarada d’una poètica molt especial i molt difícil de descriure”.
L’espai escènic, dissenyat per Sebastià Brosa, té un paper central en la proposta. L’Espai Lliure recupera la disposició a quatre bandes, amb el públic molt a prop dels actors, i situa al centre una paret amb una finestra sobre una plataforma giratòria. Aquesta estructura fa que el punt de vista canviï constantment: de vegades l’escena es veu des de dins de la casa, claustrofòbica i tensa; d’altres, des de fora, enmig d’un paisatge nevat, fred i inhòspit. “Aquest dinamisme és molt interessant perquè provoca una experiència teatral molt singular”, diu Utzet, que destaca que “ha quedat un espai escènic molt poderós”.
Més informació, imatges i entrades:
