Al Teatre Poliorama ningú no pot amagar res. El sopar que s’hi prepara parteix d’una premissa inquietant: deixar els mòbils sobre la taula i permetre que, durant l’àpat, tothom escolti les trucades i llegeixi els missatges en veu alta. El que comença com un joc innocent es converteix ràpidament en un experiment que dinamita la intimitat, la confiança i les relacions personals d’una colla d’amics. Aquest és el punt de partida de Perfectes desconeguts, una coproducció de Bitò, La Brutal i Misògines que interpel·la l’espectador amb una pregunta incòmoda: jo ho faria?
L’espectacle es basa en el film Perfetti sconosciuti, escrit i dirigit per Paolo Genovese el 2016, que ja és la pel·lícula amb més remakes de la història del cinema, amb versions a 25 països. “Cada adaptació reflecteix la cultura del lloc on es fa: la coreana incorpora el pas per l’exèrcit, la islandesa és molt més violenta i l’espanyola d’Álex de la Iglesia és volgudament grotesca i dona la volta als personatges”, apunta Llàtzer Garcia, adaptador de la versió catalana a partir de la traducció de Yannick Garcia.
Per a la posada en escena, el director David Selvas ha pres com a principal referent la versió italiana, que és també la més realista: “Hi ha comèdia però també hi ha drama, els personatges construeixen una torre de cartes emocional que acaba caient”. Tot i reconèixer que el mecanisme tragicòmic del text original és molt efectiu, l’equip ha optat per acostar-lo a la “idiosincràsia catalana actual”, incorporant l’evolució social dels darrers deu anys en qüestions com l’homosexualitat o els rols de gènere. També s’hi amplia la mirada sobre la intimitat, posant el focus en els drets de la tercera persona que truca o escriu sense haver consentit formar part del joc.
Un altre element clau del muntatge és el càsting, format per Marta Bayarri, Biel Duran, Eduard Farelo, Júlia Molins, Albert Prat, Vanessa Segura i Cristian Valencia. “Necessitàvem intèrprets amb molta veritat, amb capacitat còmica però també que poguessin baixar molt avall”, assenyala Selvas, que considera que la companyia té la química d’un grup d’amics real i espera que això faci que el públic empatitzi amb el destí dels personatges.
La proposta també desenvolupa simbòlicament l’eclipsi que Genovese ja insinuava al seu llargmetratge. Segons el director, aquest element ha obert possibilitats en un espai escènic liderat per Alejandro Andújar que fuig del costumisme i evoluciona cap a El ángel exterminador (Buñuel, 1962) a mesura que els personatges se senten atrapats: “L’eclipsi parla d’allò que mostrem i d’allò que amaguem, com les dues cares de la lluna”. És en aquesta distància entre aparença i veritat on Garcia situa el nucli de l’obra: “Les màscares socials són potser un mal necessari per sobreviure entre els altres, tots tenim secrets petits o catastròfics; es tracta de si podem assumir-los”. Quan el joc s’acaba i els mòbils tornen a les butxaques, la qüestió queda ja en mans del públic.
Més informació, imatges i entrades:
