Alberto Juárez il·lumina amb la seva escolta, amb les seves paraules i amb la seva saviesa. Ens separa una pantalla i més de deu mil quilòmetres de distància: a Mèxic és al matí, però Alberto sona serè, tranquil i emocionat.
L’actor ens explica com i per què neix Yo Marcos, una història que s’acosta a un dels mites fundacionals de la cultura mexicana: la imatge de la Mare de Déu de Guadalupe. Qualsevol persona que hagi estat a Mèxic coneix aquesta imatge, perquè és a tot arreu: a les esglésies, és clar, però també als carrers, a les cases, als mercats i als restaurants. Aquest creador ha volgut investigar-ne l’origen per acostar-se als seus avantpassats. Yo Marcos és un monòleg en què l’artesanal i el digital, el tradicional i el multimèdia es donen la mà. A Mèxic ja fa diverses temporades que compta amb l’aplaudiment unànime del públic, i ara arriba a Barcelona els dies 4 i 5 de juny a la sala BCN Studio.
Teatre Barcelona: Explica’m com neix aquest projecte.
Alberto Juárez: El projecte Yo Marcos neix d’una curiositat personal. Qualsevol mexicà, sigui creient catòlic o no, està travessat culturalment per la imatge de la Mare de Déu de Guadalupe. Un dia, per accident, vaig descobrir un reportatge que explicava que aquella pintura tenia, evidentment, un autor. Això contradeia el miracle que, d’alguna manera, ens han explicat als mexicans, perquè l’aparició de la Mare de Déu de Guadalupe és pràcticament el nostre mite fundacional. A partir d’aquell moment, la idea de trobar-ne l’autor es va convertir en una obsessió artística. El 2023 vaig ser beneficiari del programa Creadores Escénicos, que em va permetre fer aquesta investigació i explorar-la des d’una mirada artística. Al capdavall, el que jo sé fer és teatre: soc actor, faig art, i crec que l’escena és un espai per explicar-nos històries i modificar consciències.
I qui és aquest autor de la imatge?
És Marcos Cipac, un home a qui li toca viure entre dos mons. És un tlacuilo, una mena d’escriba: un noi molt jove que s’està formant per escriure còdexs. Viu a l’imperi mexicà, però veu arribar els castellans, veu com cau el món que coneix i com s’instaura un nou ordre. Em sembla que el que aconsegueix aquest home brillant és entendre allò més sagrat dels dos mons i condensar-ho en una imatge. Jo confiava trobar una història meravellosa durant la investigació, però, spoiler, no la vaig trobar documentada: hi ha molt pocs documents biogràfics que sostinguin Marcos. La mateixa Església catòlica, o determinades institucions polítiques, s’han encarregat que aquesta versió esdevingui una veritat gairebé històrica. Per això vaig enfocar el procés artístic cap a una recerca sobre els nostres propis mites fundacionals. Quines històries ens expliquem per fundar-nos? I per sostenir-nos en un món de violència i desplaçament? Totes les cultures tenen mites fundacionals que es converteixen en una narrativa que les travessa.
Com ha estat el procés artístic?
L’obra està construïda a partir de dues línies argumentals. D’una banda, hi ha la part documental: un actor busca Marcos Cipac i indaga sobre la Guadalupe mexicana, una recerca que el porta inevitablement fins a la Guadalupe espanyola, extremenya, que és la imatge prototípica. De l’altra, hi ha la ficció amb què intentem reconstruir la figura de Marcos, perquè al teatre es pot fer present allò que és absent.
Per construir la línia documental vas haver de parlar amb historiadors, imagino.
Sí. El principal mestre que em va guiar va ser Federico Navarrete, especialista en l’estudi de la història del Mèxic del segle XVI. En un moment determinat, ell em va dir: “El que tu vols és fer una història, una obra de teatre. Comença a imaginar, Alberto”. I aquest procés d’imaginació, de creació de diferents llenguatges, va anar configurant el projecte Yo Marcos.
Com queda reflectit aquest procés d’investigació a l’espectacle?
A través d’un videomapping. El director escènic és el mestre Omar Flores Arabia, que no és només un director teatral extraordinari, sinó també un gran director de cinema, especialment de documental. Ell és el creador d’un dispositiu que presenta els documents històrics i fa molt bella aquesta convivència entre el passat i el present, entre la tradició i la tecnologia. A més, l’obra s’obre amb un pla seqüència preciós que vam rodar tots dos durant la peregrinació del 12 de desembre, el Dia de la Mare de Déu de Guadalupe a Mèxic. Aquell dia la gent peregrina. Abans es cantava i es ballava a les tonantzin, que eren deesses de la fertilitat, i avui se continua peregrinant i ballant a la Mare de Déu de Guadalupe com si fos una deessa de la fertilitat. En aquest audiovisual també apareix la meva experiència de recerca: com arribo a Guadalupe, a Extremadura. Tot això es vincula amb altres llenguatges. Omar tenia moltes ganes de fer un ritual, i per això apareixen a escena diferents elements importants en els rituals prehispànics: l’aigua, el foc, el vent representat en el paper, la terra…
Parla’m d’aquests llenguatges que fas servir a l’espectacle.
La representació és gairebé la del bululú: un actor que interpreta tots els personatge. A l’obra es barreja el llenguatge més teatral amb il·lustracions que jo mateix he fet i que es projecten, amb moments de titella i amb l’ús d’una màscara tradicional mexicana, que es diu Chinelo i balla una dansa ritual. Aquesta màscara permet presentar diversos personatges. El treball de vestuari, de Brisa Alonso i Luz Marina Arcos Delgado, també ha estat preciós: s’han dedicat a investigar com era la indumentària del segle XVI, tant abans com després de l’arribada dels espanyols. Tinc uns col·laboradors extraordinaris, un equip d’artistes del qual em sento molt orgullós. El text de Adriano Madriles és preciós. La direcció del mestre Sarabia és perfecta. La feina de Tania Noriega com a productora executiva de la gira… Tot.
Entenc que és un espectacle molt visual, pel que m’expliques.
És clar, perquè parlem d’una imatge. El director, a més, és un creador d’imatges bellíssimes. Però en l’àmbit sonor també hi ha elements més tradicionals i artesans, com el so d’una cargola o d’un xiulet de fang. En un moment precís també s’escolta una cantata barroca: el Nikan Mopohua. És una cantata barroca, però escrita en nàhuatl. Per a mi, és la conjunció perfecta d’aquests dos mons.
“És una obra que, d’alguna manera, honra els meus ancestres”
Què has après tu amb aquest espectacle?
Ahir pensava justament en això: fins on m’ha portat l’amor per una imatge i pels meus avantpassats. És una obra que, d’alguna manera, honra els meus ancestres. També penso en fins on m’ha portat l’amor per la meva àvia, que va ser qui em va ensenyar aquesta imatge. Com a actor, sé que a escena faig un viatge, però també sé que he de tornar. Aquesta obra, però, em sacseja moltíssim. Em quedo amb ella durant molt de temps. En parlar d’aquest tema, aprenc molt, no només d’història o de teatre: aprenc molt de mi mateix i de la gent que ve a veure’ns.
Quines reaccions trobes en el públic mexicà?
Parlar de la Mare de Déu de Guadalupe a Mèxic és gairebé parlar d’un tema intocable. Per a mi era important desentranyar els mites des del seu vessant històric i materialista: posar-los en crisi, repensar-los i qüestionar-los, perquè continuen travessant les nostres històries, els nostres presents i les nostres vides. Al principi no sabia com es rebria una obra que parteix del qüestionament del mite. Però el meu qüestionament neix d’un amor molt profund, i crec que això ha permès fer les paus amb el públic. Em sembla molt commovedor que la gent m’esperi fora del teatre per explicar-me la seva història amb la Guadalupe. Aquesta imatge travessa la nostra cultura, el nostre quotidià, el nostre dia a dia. Conviu entre el sagrat i el profà, i això és el que més em fascina. A Mèxic ja hem fet força temporades, i m’emociona moltíssim poder portar l’obra a altres latituds i veure com dialoga amb vosaltres.
I com esperes que hi dialogui?
No ho sé, crec que serà diferent. També crec que parla d’una ferida que tenim en comú i que travessa els dos pobles: la ferida de la colonització. Però, com en una bona família, crec que cal parlar dels temes incòmodes. Cal parlar-ne. Perquè l’herència és més gran que la ferida. Estem agermanats per moltes coses; per començar, pel llenguatge, però també perquè cadascú té la seva Guadalupe. Per a vosaltres és un mite diferent del nostre, i m’interessa molt veure com hi dialogarà l’obra. Com el teatre tornarà a complir la seva missió, la que té des que l’ésser humà és ésser humà: posar-nos a dialogar.
M’agradaria que em diguessis una frase de l’obra, la primera que et vingui al cap.
“Soc com les cultures, perquè estic dret sobre les meves pròpies ruïnes. Sí, això soc ara. No història, no llegenda, no veritat induïda. Soc un mite”.
Més informació, imatges i entrades:
