Hi ha un moment crucial en la vida de qualsevol pare o mare: quan els fills marxen de casa i, després d’anys de dedicació gairebé absoluta, la rutina canvia de cop. D’aquest punt de partida neix Una madre de película, que, després de la seva estrena a Madrid, arriba al Teatre Romea del 27 de maig al 14 de juny. El monòleg està protagonitzat per Toni Acosta i escrit i dirigit per Juan Carlos Rubio.
La història arrenca amb una situació domèstica molt concreta: l’Eva María rep de matinada un missatge urgent del seu fill, que estudia als Estats Units, i li demana que entri a la seva habitació per buscar un document en un calaix tancat amb cadenat. L’encàrrec és clar i senzill, però aquest gest desencadena en ella quelcom que no estava previst: records, sospites i la constatació que aquella habitació ja no forma part del dia a dia.
“La mare que veiem a Una madre de película és molt possessiva, molt controladora”, explica Toni Acosta, i admet que aquesta dedicació absoluta fa que la marxa del jove l’agafi “totalment desprevinguda”. El text posa el focus en l’anomenada “síndrome del niu buit” o aquell moment “irremediable i temut en què els fills aixequen el vol”, en paraules de Juan Carlos Rubio, que situa aquí el nucli del conflicte.
“M’agrada riure’m de l’ideal de la mare perfecta. Ens hauríem de perdonar més el fet de no arribar a tot”
La proposta aborda les diferents etapes de la maternitat des de la comèdia. “Em sembla saníssim riure’s d’un mateix i, en concret, la maternitat en la vida moderna dona per a molt”, defensa l’actriu. També qüestiona el model idealitzat: “M’agrada molt riure’m de l’ideal de la mare perfecta. Crec que ens hauríem de perdonar més el fet de no arribar a tot”. Una madre de película, que beu també de les experiències de l’autor i l’actriu, evita el to alliçonador i opta per una mirada irònica però emotiva, sense oblidar la vulnerabilitat.
Durant prop de vuitanta minuts, l’actriu dona vida a diversos personatges en un relat ple de referències al món del cinema i encadena situacions i records per dibuixar el retrat d’una dona que descobreix que, quan el fill marxa, no només queda una habitació buida: queda també la necessitat de redefinir-se. I és aquí on la comèdia deixa de ser un simple recurs per convertir-se en una forma d’afrontar el canvi.
Més informació, imatges i entrades:
