Sergio Bernal (Madrid, 1990), que va ballar al Ballet Nacional d’Espanya, té una trajectòria molt sòlida i ha rebut distincions destacades com el Premi del Públic al Dance Open de Sant Petersburg, el guardó “Artista Revelació” d’El Ojo Crítico de RNE, el Positano Léonide Massine a Itàlia o el Premi Talía a artista revelació 2023. Parlem amb ell per conèixer millor la seva trajectòria i endinsar-nos en Rodin.
Com vas arribar al món de la dansa i on et vas formar?
Tinc un germà bessó i, de petits, érem molt moguts. Per tenir una mica de temps per a ella, la meva mare ens va apuntar a una escola de dansa a prop de casa. El meu germà va aguantar dues setmanes i se’n va anar a jugar a futbol, i jo vaig continuar fins a entrar al conservatori Mariemma de Madrid, on em vaig formar.
Quina va ser la teva primera experiència professional?
De petit vaig participar en la pel·lícula Iberia de Carlos Saura i, quan vaig acabar la carrera, també vaig formar part de l’espectacle Flamenco Hoy, dirigit pel mateix Saura. Abans d’entrar al Ballet Nacional d’Espanya vaig treballar amb algunes companyies independents.
Explica’m la teva experiència al Ballet Nacional d’Espanya.
Hi vaig estar un total de nou anys, però en dues etapes. Primer hi vaig entrar sota la direcció de José Antonio. Hi vaig ballar un any i mig i després vaig marxar un temps per treballar amb altres companyies. Vaig tornar-hi el 2012, quan la dirigia Antonio Najarro, i m’hi vaig quedar fins al setembre del 2019.
Formar part d’una companyia gran i pública té molts avantatges. Per començar, participes en grans produccions i estàs envoltat de molta gent amb talent. En una formació així pots veure i ser vist pels companys, i aprens com altres ballarins que interpreten el mateix paper que tu l’afronten. Et nodreixes de la influència dels companys, dels mestres repetidors, dels coreògrafs i del director. És una institució que et pot aportar molta riquesa com a artista. A més, si en un futur vols fundar una companyia, et dona pistes de com dirigir i treballar amb els artistes i l’equip. Et dona perspectiva i formació.
El 2020 vas deixar la companyia. Què et va impulsar a fer aquest pas?
Tenia molt clar que volia crear un projecte personal. Volia estar sol a l’estudi, escoltar-me i trobar una manera diferent de moure’m. Em feia por deixar la companyia, perquè no deixava de ser una feina estable, però tenia vint-i-nou anys i era el moment perfecte. Al principi va ser complicat, perquè vaig començar el projecte el setembre del 2019 per estrenar-lo el 2020, però al març va arribar el confinament per la covid.
Tot i aquest entrebanc inicial, la teva carrera com a ballarí i coreògraf independent ha crescut amb força.
Sí, ara puc col·laborar i compartir escenari amb artistes amb qui connecto, he tingut l’oportunitat de dirigir i de donar oportunitats a altres artistes perquè creixin, i ara assumeixo la responsabilitat de la meva companyia amb més solidesa. He après a prevenir contratemps si sorgeix algun problema. Dirigir implica aprendre en molts àmbits, sobretot en l’artístic. És un aprenentatge enorme.
Al Teatre Victòria presentes una producció estrenada a Peralada, Rodin. D’on sorgeix el teu interès per l’escultor francès?
Peralada és un dels llocs més bells del món. El 2022, el festival em va proposar crear un espectacle en relació amb els jardins i, d’altra banda, feia temps que pensava en les escultures d’Auguste Rodin, després d’una visita al Museu Rodin de París, on moltes de les seves obres més conegudes són al jardí. Vam estrenar l’espectacle al nou escenari de Peralada i, com que era estiu, teníem de fons el paisatge de l’Alt Empordà amb la posta de sol. Va ser preciós.
“Observant escultures t’adones de la bellesa i la força de la quietud”
Com vas traduir aquesta fascinació per les escultures de Rodin en un espectacle de dansa?
L’espectacle s’estructura en cinc parts. La primera explica la relació romàntica i professional entre Rodin i Camille Claudel. Jo crec que era ella qui tenia la tècnica per portar a terme les idees escultòriques de Rodin. Les altres quatre parts s’inspiren en escultures concretes. Així, la primera s’inspira en El tors de l’home Lluís XIV, que ballem amb música de Lully i Jordi Savall; la segona és El petó, amb la música de Pavana per a una infanta difunta de Maurice Ravel, que ballo amb Aida Badia. Els burgesos de Calais és la tercera secció, en què utilitzem música flamenca de Daniel Jurado, una zambra en què parlem de les ombres amb què convivim. Tanquem l’espectacle amb El pensador, per indagar en la ment i la nostra vulnerabilitat. A l’escenari m’acompanyen vuit músics i una ballarina de dansa clàssica, Aida Badia.
Com t’ha influït l’art de Rodin?
Observant escultures t’adones de la bellesa i la força de la quietud. Els ballarins som com pops, no sabem estar quiets i sempre busquem el moviment, però el que té de bell l’escultura és que parla en silenci i necessita la quietud per expressar-se. Hem intentat treballar els silencis. També he après molt de la bellesa amb què esculpia els cossos, de l’expressivitat de la musculatura i de les postures. Un dels textos de l’espectacle diu: “Penso amb les mans”, és a dir, no només pensa el cap, sinó tot el cos. Pensem amb tot el cos, i això és el que sempre vull transmetre al públic.
Més informació, imatges i entrades:
