Fins al 28 de juny el Teatre Texas acollirà Permagel, l’adaptació escènica de la celebrada novel·la de Eva Baltasar. Dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Maria Rodríguez Soto, la proposta porta a escena un dels relats més impactants de la literatura catalana recent: un viatge interior cru, poètic i profundament contemporani.
Un fenomen literari
Publicada el 2018 per Club Editor, Permagel es va convertir en un fenomen gràcies a la seva veu narrativa directa, irònica i carregada d’humor negre. Primera peça d’una trilogia que continuaria amb Boulder i Mamut, la novel·la va consolidar Baltasar com una de les veus més singulars del panorama literari actual.
L’obra aborda sense filtres temes com el desig lèsbic, la soledat, la maternitat o la pulsió de mort, i va ser reconeguda amb el Premi Llibreter de Literatura Catalana i el Premi Ojo Crítico de Narrativa. La mateixa Eva Baltasar admet que mai va imaginar el recorregut escènic del llibre: “Mentre l’escrivia ni tan sols sabia que seria una novel·la […] mai havia pensat que pogués convertir-se en un espectacle escènic”. L’autora observa ara el procés amb distància i curiositat: “El llibre ja el vaig escriure, ara és obra d’una altra gent”, i reconeix que retrobar el personatge a través de l’actriu ha estat revelador: “Ha estat molt bonic. És la primera de les meves protagonistes. Amb la Maria retrobo aquell personatge”.
Victoria Szpunberg signa la direcció del muntatge
Victòria Szpunberg, Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2025, signa la direcció d’un muntatge que adapta amb Albert Pijuan. La directora destaca la llibertat amb què han afrontat el projecte: “Agraeixo molt la llibertat en la creació. El teatre té un llenguatge molt diferent”.
La proposta parteix d’un respecte pel material original però amb una mirada pròpia. “El 90% és la paraula de l’Eva”, apunta Szpunberg, que subratlla el valor de la seva escriptura: “És una veu profundament contemporània. Interpel·la la nostra societat”. La directora defineix la naturalesa de la peça fugint d’etiquetes: “No és una comèdia. És inclassificable. Té un pessimisme lúcid i lúdic, és tragicòmica”. I afegeix: “Conté altes dosis de dolor, i això connecta amb el nostre present. El dolor i l’humor connecten”.
L’adaptació també ha comportat una recerca formal: “Volíem fer un espai auster però amb un pes poètic important”, explica, un dispositiu escènic que pot mutar i suggerir diferents lectures: “Pot ser l’hospital, la capa de permagel, un full en blanc”.
El moment més dolç de Maria Rodríguez Soto
L’actriu Maria Rodríguez Soto assumeix amb Permagel el seu primer monòleg, que defineix com un “repte absolut”. “Tinc moltes ganes […] serà un viatge increïble”, afirma, tot i admetre el vertigen del format: “És un salt absolut”.
Sobre el procés de treball, destaca la centralitat del text: “La paraula dita des de la veritat funciona i emociona. No t’has de posar tu al centre, al centre hi ha la paraula”. Aquesta aproximació li ha permès abordar un personatge complex i contradictori: “Hi ha una cosa del personatge molt llunyana, però l’he pogut encarar des de la veritat”.
La peça desplega múltiples capes i veus: “És ella però també és tot el seu món”, explica l’actriu, que subratlla la riquesa interpretativa del material: “Puc jugar amb moltes coses”. L’obra també posa el públic davant d’una incomoditat que, sovint, es transforma en reacció inesperada: “La incomoditat fa riure”.
Més informació, imatges i entrades:
