Recomanacions

Un espectacle per a tota la família, o millor dit per a tothom. És un somni poder tornar a viure l’emoció d’una història que en cap cas sembla per infants, enfrontar-se a la mort. El millor de tot, és que la companyia Somriures Nòmades ho expliquen sense cap tipus de problema. Tothom es queda enamorat dels personatges, i la veritat la proximitat de poder tocar-los (al menys quan vaig poder veure’ls a un pati gràcies a @coincidencies ) fa que encara t’enamoris més. Un espectacle totalment fresc, original i de qualitat per a tots els públics. Aquí teniu unes imatges d’aquest viatge a la infància que no hauríem de deixar escapar. Veure imatges

Estem massa acostumats (i no està clar qui té la culpa) a veure monòlegs còmics de contingut excessivament frívol i superficial, mancats d’història i teatralitat mentre que, a l’extrem contrari, els monòlegs dramàtics sovint s’excedeixen en la seva densitat emocional. El bon lladre és un molt interessant i equilibrat exercici dramatúrgic que barreja el thriller amb el costumisme més brut i, en veu d’un sol protagonista, aprofundeix sense renunciar a l’humor. Josep Julien fa una esplèndida composició actoral encarnant un personatge fracassat, maldestre i enamorat que relata la seva tràgica aventura com qui li explica a un amic el que li ha passat el darrer cap de setmana. El text de Conor McPherson està ple d’afilada ironia i aconsegueix plasmar […]

Merda d’artista recorda molt als exitosos musicals que durant els noranta van omplir molts teatres de casa nostra. Eren musicals petits, com aquest, amb pocs actors, músics en directe (també pocs, però en directe), una escenografia funcional, unes cançons senzilles però efectives i, sobretot, una comicitat a prova de bomba. Tindrà Merda d’artista la mateixa sort? Sincerament, això de l’èxit és una qüestió estranya i imprevisible. Per començar, Pegados (creada pels mateixos autors) va ser un èxit inesperat… tot i que la petitesa de la proposta i la manca de pretensions van jugar molt a favor. Aquí la producció ha crescut, la platea també ha augmentat, i a sobre li han adjudicat un horari impossible, quasi de “golfa”. Crec que […]

A jutjar per la sinopsi, el cartell i quatre coses llegides sobre l’obra i l’autor esperava un espectacle que per a res es correspon amb el que Portaceli ens ofereix a l’escenari. Això, d’entrada, desconcerta. El text, per la seva banda, transita de la comèdia al drama acompanyat per uns personatges que expressen la seva buidor amb paraules buides, grandiloqüents o simplement banals. La directora, per altra banda, il·lustra tota aquesta buidor amb un to que caricaturitza els personatges i que allunya a l’espectador dels veritables drames que se’ns vol mostrar. Molta música, molt moviment, molta coloraina i només tres o quatre moments que realment importen o emocionen. El repartiment és extens i està format per grans actors de la […]

Josep Julien ens ho ha deixat ben clar, fins al punt de que tot i que hem sabut que cremava cases, donava pallisses i disparava a la gent, només per espantar-los i extorquir-los per ordre del seu cap, acabes empatitzant amb aquest gàngster fracassat; és més, li donaries un cop de mà per ajudar-lo a sortir-se’n. Excel·lent escenografia de Laura Clos aprofitant al màxim l’Espai Lliure i fabulosa direcció de Xicu Masó, que ha entès l’obra i ha sabut donar-li la forma perfecte. No us la perdeu i no badeu, que només estarà fins diumenge en cartell. Compreu les entrades ja! Llegir més.

La companyia nord-americana Gallim Dance ha estat l’encarregada d’inaugurar el Festival Grec d’enguany amb un d’aquells espectacles que saben com omplir el gran escenari de l’anfiteatre de Montjuïc. Malgrat tractar-se d’una obra apta per a tot tipus de públics, potser hauria estat més aplaudit un espectacle de dansa que tingués un llenguatge molt més accessible per a aquells que no hi estan acostumats. No obstant, es d’agraïr el petit risc assumit per Ramon Simó de programar-lo en la inauguració, dotant així de personalitat al festival i no primant exclusivament la part superficial d’aquest, la qual sempre resulta més complaent de cara a la galeria, però també la més impersonal. L’espectacle explora l’instint de ramat de l’ésser humà a través d’un […]

Una construcció -una obra arquitectònica- és un ésser inert o té ànima? És l’arquitectura tècnica o art? Quin són els principis que en regirien la part artística? Ha de tenir en compte el creador el públic a l’hora de pensar la seva obra? Treballar per a l’home com a individu o per a l’home com a espècie? Ha de veure’s, doncs, el creador, condicionat per les expectatives i patrons estètics preexistents o, com a obra d’art, ha de transcendir-los i dirigir-se cap a un pensament visionari? És llavors quan l’arquitectura deixa de ser un exercici funcional per transformar-se en un acte artístic? La novel·la d’Ayn Rand posada en escena per Ivo van Hove al Teatre Lliure dins del marc del […]

Potser és una manera curiosa de valorar una funció, però això és exactament el que m’ha passat. M’ha agradat l’escenografia, la il·luminació, l’actuació d’actors i músics en directe, la forma de bellugar-se per damunt de l’espectacular escenari, la utilització de les pantalles videogràfiques… tot de conya, però l’obra no me l’he acabat de creure. Potser per haver comprimit una novel·la de 750 pàgines a quatre hores de teatre? No ho sé. Tot i això vull deixar constància que els Toneelgroep amb Ivo van Hove al davant són una canya i malgrat el que acabo de dir, penso que val la pena veure l’espectacle. Llegir més.

No és fàcil sobreviure 30 anys en escena, però Faemino y Cansado ho han aconseguit amb escreix. Potser un dels secrets del seu èxit és haver sabut mantenir l’essència que els va fer tan populars temps enrere: si aneu al Borràs no us en quedarà cap dubte! I és que veure’ls en directe és entrar en un univers atemporal on el surrealisme i els dobles sentits són, novament, marca de la casa. Amb el teatre ple de gom a gom i un públic entregat des del minut zero (on, per cert, hi predominaven les canes), a ‘¡Como en casa ni hablar!’ hi trobareu un reguitzell de gags plens de situacions que freguen l’absurd. Aquí hi conflueixen sense estridències sherpas de […]

Sense cap mena de dubte aquest text hauria pogut ser un dels millors de la temporada teatral a Barcelona. Un excel·lent text de Sergi Pompermayer, molt ben treballat i actual. Dic que “hauria pogut ser”, perquè l’autor, en un intent de fer mes amable l’argument ja de per si força cru, afegeix un punt excessiu d’humor que, sota el meu punt de vista, espatlla en bona part el boníssim treball de conjunt. No estic en contra d’afegir humor a un tema dramàtic…. no es això; el problema és que la mesura d’aquest humor, ha d’estar molt controlada i en aquest cas no ho està en absolut. A part d’aquest aspecte, la producció teatral m’ha agradat i molt. Presenta una escenografia […]

‘Estamos viejos… en general, digo!’ Amb aquesta perla comença el nou espectacle de Faemino y Cansado, que va omplir el Teatre Borràs ahir a la nit a Barcelona. Carlos Faemino i Javier Cansado es dediquen a l’humor des que tinc memòria. Sempre han estat aquí! Beneïts siguin! Formen part d’una nostàlgia col·lectiva, d’un optimisme necessari que els converteix en el duo còmic més ferm del panorama actual. A més, a ‘Como en casa ni hablar!’ (per fi) estrenen text nou. Després de tants anys, aquí estan, omplint teatres amb el seu públic incondicional, que ja han comprat als artistes des de molt abans de sortir de casa. Si no has vist a aquest parell en directe, ves-hi, perquè és una […]

Quan els que manen creuen certes línies vermelles i fan pagar els plats trencats al de sempre, als que aguanten el país damunt el cap com si fossin cariàtides mentre els de dalt de tot tenen plans de pensions en SICAV a Luxemburg com el Sr. Montoro o Rosa Díez, hi ha gent que de vegades no pot més i explota; alguns s’immolen al estil bonze com aquell jubilat grec i d’altres segresten a un personatge important, com en aquesta obra de teatre. Ben escrita i dirigida per Sergi Pompermayer, oscil·la entre el drama i la comèdia. Bona escenografia i els actors molt bé. Llegir més.

Quan un té un text intel·ligent entre les mans i uns actors competents i totalment disposats (excel·lents María José Cordonet i Gabriel Beck), es pot dir que la feina ja està mig feta. En el cas de 8 veces te dejo, que té els fonaments fermament plantats sobre aquestes dues columnes, l’èxit entre el públic està cantat. Un públic, per cert, que disculpa el greus problemes de visibilitat de la Sala Leopoldo Fregoli (La Seca), la pobre il·luminació i l’absència quasi total de coherència estilística. Ja sé que són coses supèrflues, i que no perjudiquen un bon espectacle que aguanta “lo que le echen”, però si es resolguessin estaríem molt a prop de l’excel·lència absoluta. Potser més endavant, i en […]

Aquí va a passar algo està situada en un parc: un parc mig abandonat, on dos personatges, mig abandonats també, es relacionen i juguen a reconstruir la seva memòria perduda. Juguen amb la seva identitat i, en el procés, juguen també a fer-nos preguntes als espectadors, que acabem qüestionant-nos qui som i, encara més important, què ens fa ser qui som. Aquest component de reflexió filosòfica, existencialista, es barreja amb un ventall d’emocions que van des de la melancolia de la tardor, present a l’escenari tant en la decadència dels seus personatge com en l’olor de les fulles seques escampades pel terra, fins a la felicitat, aquella alegria histèrica dels bojos amb la que aconsegueixen que empatitzem i que, al […]

Molta gent només coneix a Antonia San Juan pel seu paper d’Estela Reynolds de la sèrie La que se avecina o per la seva antològica Agrado del film Todo sobre mi madre de Pedro Almodóvar. A Lo mejor de Antonia San Juan, una recopilació dels seus millors monòlegs, l’actriu demostra que el seu talent interpretatiu no té límits i que els rols que l’han fet popular no són més que una petita mostra del que és capaç de fer. San Juan és tot un animal escènic amb una intuïció visceral i una fantàstica complicitat amb el públic. Passa de la comèdia al drama amb una facilitat esfereïdora, demostrant la seva àmplia versatilitat de registres. Així, amb textos escrits per Félix […]