Estem massa acostumats (i no està clar qui té la culpa) a veure monòlegs còmics de contingut excessivament frívol i superficial, mancats d’història i teatralitat mentre que, a l’extrem contrari, els monòlegs dramàtics sovint s’excedeixen en la seva densitat emocional. El bon lladre és un molt interessant i equilibrat exercici dramatúrgic que barreja el thriller amb el costumisme més brut i, en veu d’un sol protagonista, aprofundeix sense renunciar a l’humor. Josep Julien fa una esplèndida composició actoral encarnant un personatge fracassat, maldestre i enamorat que relata la seva tràgica aventura com qui li explica a un amic el que li ha passat el darrer cap de setmana. El text de Conor McPherson està ple d’afilada ironia i aconsegueix plasmar amb intel·ligència l’esperit d’un país i un temps concrets (la Irlanda dels anys 90). La narració és àgil i entretinguda, plena de sorpreses tot i que, per moments, una mica massa embrollada. Per últim, cal destacar també una senzilla però molt efectiva escenografia que aconsegueix crear un espai estètic inquietant i peculiar que reflecteix perfectament l’univers del nostre antiheroi. Dirigida per Xicu Masó, l’obra reposa a sobre d’un ús precís de la paraula, el carisma i les inflexions de la interpretació de Julien que es mou amb comoditat pel relat i l’escena. L’únic problema, doncs, és la sensació que pot causar un cop acabada la representació que, en conjunt, el contingut resulta massa anecdòtic, per la deliberada lleugeresa del seu to.
Enllaç copiat!