A jutjar per la sinopsi, el cartell i quatre coses llegides sobre l’obra i l’autor esperava un espectacle que per a res es correspon amb el que Portaceli ens ofereix a l’escenari. Això, d’entrada, desconcerta. El text, per la seva banda, transita de la comèdia al drama acompanyat per uns personatges que expressen la seva buidor amb paraules buides, grandiloqüents o simplement banals. La directora, per altra banda, il·lustra tota aquesta buidor amb un to que caricaturitza els personatges i que allunya a l’espectador dels veritables drames que se’ns vol mostrar. Molta música, molt moviment, molta coloraina i només tres o quatre moments que realment importen o emocionen. El repartiment és extens i està format per grans actors de la nostra escena, tot i que pel meu gust només Oriol Guinart transcendeix amb l’impagable paper del malalt que no sap si és millor fer esport al matí… o al vespre.
En definitiva, un espectacle que segurament generarà opinions enfrontades, potser perquè ofereix un mosaic de personatges i situacions que, com a mínim, desconcerten.