Recomanacions

A veure, s’ha de dir que he anat intrigat a veure qui és Álvaro Carmona i per quin motiu és un dels espectacles que més agraden a la gent (o sigui espectadors) de la web Teatre Barcelona. I la veritat és que la gent que omplia el teatre, reia amb ell. Alguns guionistes i còmics, s’han apuntat a aquest gènere, i els apassiona aquest tipus d’humor que es realitza de peu davant el públic. Treure aquells moments que tens davant una cervesa i acompanyat d’amics; i compartir-la amb desconeguts. S’ha de dir que és un recull d’acudits fàcils i que connecta amb la gent. A vegades, no han estat acudits, sinó frases lligades amb una mica de gràcia. Tenim un […]

Avui hem tornat a La Seca – Espai Brossa, amb ganes de veure un espectacle que tothom parlava força bé d’ell. Es deia que era un monòleg en tota regla, un treball digne de ressaltar… I a vegades quan vas amb una idea al cap sobre un espectacle, pot passar el que m’ha passat a mi. Al final no ha complert les expectatives. Si, és un espectacle on l’actor parla amb el cos, són les seves pròpies paraules. S’ha de dir que David Climent domina a la perfecció el treball físic d’aquesta obra. L’únic que no he pogut connectar amb ell d’es d’un primer moment. Es parla que la companyia Los Corderos.sc realitzen un teatre bastard, on no coneixen gèneres […]

I si les ferides s’han fet en una guerra civil… n’hi te’n parlo. Patxo Telleria ha fet una virgueria adaptant la novel·la de Bernardo Atxaga al teatre, i Fernando Bernués l’ha rematat amb una direcció ajustadíssima on els catorze actors han brillat a un gran nivell, sense sobresortir l’un de l’altra. Obra difícil amb una posada en escena espectacular on l’acordió sempre hi és present. Pels que ens agraden els lei motiv ha estat una festa. Posada en escena espectacular, com en els bons temps. Llàstima que l’audició no ha estat perfecte. Llegir més.

Els de les Antonietes han fet un muntatge reduït d’aquesta obra d’Ibsen, escurçat però molt digne. Pel meu gust a L’Enemic li falten matisos: trobo que els bons són molt bons i els dolents… doncs això, dolents, però l’obra està escrita d’aquesta manera. Treure un bon resultat d’una peça que, per a mi, trobo força fluixa, te mèrit. Posada en escena força interessant amb els actors permanentment al escenari. Fins al 29 de juny a la Sala Muntaner. Llegir més.

Pot ser degut a que fa dies que no vaig al teatre, però he de dir que he passat una bona estona amb aquest Aquellos días azules al Teatre Maldà. Uns rècords per la infància a partir de l’últim vers que Antonio Machado va escriure i va ser trobat en el seu abric després de la seva mort; tal com expliquen ells mateixos durant l’obra. Amb poca escenografia, ens endinsa en les diferents escenes de la infància de qualsevol de nosaltres. Es pot dir que ens trobem amb petites històries amb un fil conductor. Els actors molt correctes, amb molt bona veu i ben dirigits. Tant Jordi Llovet, Joan Solé i Robert González sorprenen per la seva conpenetració entre ells, […]

Així anomenen aquest teatre en que l’espectador li sembla que veu el que passa en una casa qualsevol a través d’una finestra o o pel forat del pany. Aquí espiem a una parella al llarg de la seva relació de sis anys… i vuit trencaments. L’obra no segueix el temps cronològicament, però no tenim cap problema perquè apart de la parella, tenim a un tercer actor que és una mena de narrador que atura el relat, el fa continuar, interacciona amb els espectadors… una troballa. Una boníssima direcció ha portat els tres actor a l’excel·lència. L’accent argentí un valor afegit que enriqueix els diàlegs. No us la perdeu! Llegir més.

Junt amb Sartre, Camus va ser una icona de l’existencialisme. També va ser moltes coses més, Nobel de literatura molt jove i cadàver prematur en accident de cotxe, una hòstia en un Facel Vega, cotxe maleït dels intel·lectuals (pijos) francesos. Carme Cané, múrria ella, ha fet una dramatúrgia molt interessant a partir d’aquest accident que deixà orfes a una bona part de la intel·lectualitat europea. Bona posada en escena i bones actuacions dels intèrprets d’aquesta especulació filosòfica. Magnífica escenografia i il·luminació. Els que ens la vam perdre al Grec de l’any passat, l’hem recuperat aquests dies a la Beckett. Llegir més.

No teníem previst anar a veure Losers i al final ens vàrem endur una grata sorpresa: a més a més de riure i de veure treballar a dos actorassos, ens ha sorprès molt favorablement el text de Marta Buchaca, una comèdia on tothom s’ho passa d’allò més bé, però en el que es diuen coses que fan pensar, almenys una mica. La interpretació de Alba Florejachs, em van agradar molt…. bé, com gairebé sempre; la diferència és que aquí la sustenta un text amb una mica de cara i ulls; però, a més a més, cal dir que l’actuació de Jordi Díaz, posa el contrapunt necessari a la explosió “esbojarrada” de la seva parella. Llegir més.

Sí, cinc temporades a la cartellera de la capital argentina i nombroses representacions arreu avalen aquesta producció del la Companyia Banfield Teatro Ensamble. No tenia el gust, ara sí i me’n alegro. Estem parlant d’un text farcit de detalls genials, ben treballat per part dels actors que ens deixen unes interpretacions naturals i sentides, que porta l’espectador de rialla a rialla fins a fins que tot peta i allò que feia gràcia de cop deixa de fer-ne. Fantàstic Gabriel Beck en el paper del boig de la família, així com els demés companys d’escena. Heu llegit tot el que comenten els que ja l’han vist? Si? I què espereu per anar a veure-la? Un viatge a Argentina? Dejad de joder! […]

Aquesta serà una recomanació força galdosa perquè tres noies que assistien a la funció l’han rebentat a base de crits, però no eren crits de protesta no, eren riallades descontrolades i xiscles de plaer, i els actors l’han vessat perquè en contes d’intentar controlar la situació encara els han donat peixet. Una obra que possiblement passés bé (tampoc penso que sigui res d’especial) se l’han carregat des de la grada, amb l’ajut dels actors. Una altra cosa: als responsable del Maldà haurien de fer repassar l’aire condicionat, a més de fotre un xivarri important, segons on seus envia unes ràfegues d’aire que donen bastant pel sac. Conclusió: aquesta valoració està molt influenciada.

La qüestió de si un clàssic manté l’actualitat i requereix la seva reposada en escena queda resolta amb rotunditat en aquesta adaptació lliure d’Un enemic del poble feta per Les Antonietes, que converteixen aquest text del segle XIX en una proposta contemporània, actual i necessària en els dies convulsos política i socialment que vivim. Un conflicte que enfronta la raó i el poder, la veritat i els interessos econòmics. Un home -l’home més fort del món- contra l’interès velat i banyat en hipocresia d’alguns que no estan disposats a perdre un bri del seu poder -adquisitiu-, tant se val si estan en joc altres vides. De moment, 132 anys després, la mesquinesa que descriu Henrik Ibsen, a l’ordre del dia. […]

De nou ens plantem davant del repte de fer de la quotidianitat, de la normalitat… de la mediocritat alguna cosa interessant. Aquesta és la història de dues dones, ni joves ni velles, ni riques ni extremadament pobres. Dues dones que treballen a la cuina d’un restaurant preparant el menú del dia, cada dia de les seves anodines existències. El seu bot de salvació: les vides fictícies dels personatges de la telenovel·la del matí, als quals projecten les il·lusions d’una vida diferent, emocionant, real, que trenqui amb la rutina assassina i desesperançada de la que no s’atreveixen a sortir. Aquesta no és -a opinió d’aquest humil espectador-, el millor text de Marilia Samper. Ofereix un retrat simple i naïf (la lectura […]

El més complex d’abordar un tema difícil és la manera d’enfocar-lo. L’excés d’humor corre el risc de banalitzar el problema mentre que optar per la vessant més dramàtica pot causar rebuig en l’espectador. Discordants té l’habilitat de trobar un equilibri perfecte entre l’espectacle amb consciència social, la comèdia i el drama didàctic. La seva millor virtut és la naturalitat amb que està plantejada la història i el seu desenvolupament, fent-la real, digerible, propera i exemplar. No és habitual trobar obres que parlin d’una relació on un dels membres té VIH i l’altre no (és a dir, una parella serodiscordant). És un tabú. Com ho és, aparentment, a la societat mateixa. Només per això, aquesta peça dirigida per David Marín ja […]

Aquest seria un resum força ajustat del que passa en aquesta comèdia de Marilia Samper que fa riure… per no plorar. La Pepa i la Chelo, cuineres d’un galdós restaurant de menú, sobreviuen com poden a la misèria econòmica i moral en la que estan immerses. A casa no ho tenen millor que a la feina. Sortosament mantenen la il·lusió aferrades a una tele-novela californiana a la que estan enganxades i a través d’un concurs que ha convocat la productora… mantenen la il·lusió (pobretes), però les il·lusions només són això:il·lusions. Llegir més.

A aquestes alçades, trobar-nos amb una obra composta per tres peces escrites per diferents autors amb un element de partida comú ja no és original ni sorprenent. No obstant això, el que no és tan habitual és que totes tres, com succeeix a Caiguda lliure, formin una unitat tan encertadament homogènia. Escrites i dirigides per Marta Solé, Marc Guevara i Jordi Centellas (ideòleg també de tot el concepte), les tres escenes comparteixen una atmosfera estranya i angoixant, uns personatges desesperançats i un recorregut emocional que és tota una espiral de dolor, com diu el títol, en “caiguda lliure”. Com a únic nexe comú, comparteixen un succés: un cos que es precipita pel celobert d’un edifici. En aquest tríptic tèrbol i […]