Tot el que necessites per anar al teatre

The Fountainhead (La deu): Sense ànima

The Fountainhead (La deu)
3/07/2014

Una construcció -una obra arquitectònica- és un ésser inert o té ànima? És l’arquitectura tècnica o art? Quin són els principis que en regirien la part artística? Ha de tenir en compte el creador el públic a l’hora de pensar la seva obra? Treballar per a l’home com a individu o per a l’home com a espècie? Ha de veure’s, doncs, el creador, condicionat per les expectatives i patrons estètics preexistents o, com a obra d’art, ha de transcendir-los i dirigir-se cap a un pensament visionari? És llavors quan l’arquitectura deixa de ser un exercici funcional per transformar-se en un acte artístic?

La novel·la d’Ayn Rand posada en escena per Ivo van Hove al Teatre Lliure dins del marc del Festival Grec planteja aquestes i moltes altres qüestions, traslladant la metàfora arquitectònica també al terreny humà on els personatges encarnen les qualitats que se li atribueixen als edificis -o els edificis aquelles humanes que els permeten ser pensats o tractats com a obres sublims.

És curiós, però, com una proposta que planteja, en darrera instància, si l’art ha de ser un acte intel·lectual o espiritual acaba erigint-se de manera freda, sistèmica i asèptica. Els personatges que deambulen per l’escenari acaben sent tan metàl·lics -de formigó o de vidre- com els edificis dels quals s’envolten. Els diàlegs semblen construïts per sostenir un discurs intel·lectual interessant i suggestiu, però buit en quant a ressonància humana.

El dispositiu escènic és majestuós, les escenes van bellament acompanyades de moderns recursos musicals (sense els quals l’obra, potser, ratllaria el tedi), audiovisuals en temps real… però res no emociona. Les quatre hores de funció (!) finalitzen sense que l’espectador hagi estat absorbit per la ficció escènica, sense que s’hagi involucrat irremeiablement en els conflictes dels seus personatges. La història acaba sent arquitectònica, tècnica, prosaica. Amb moltes idees i preguntes que desafien l’intel·lecte… sense que aquesta commoció passi coll avall, però; sense arribar als tendons, músculs i líquids que formen els fonaments de l’ànima humana.

← Tornar a The Fountainhead (La deu)