Recomanacions

Aquesta adaptació —molt lliure— del Prometeu d’Èsquil, a Sánchez Sinistierra no li ha sortit rodona. La idea és bona però el resultat desigual; pel meu gust el text navega, en canvi la posada en escena és molt espectacular: les projeccions, el cor amb els seus moviments, els balls, tota l’estètica en general… però amb això no n’hi ha prou. Tot i així aplaudeixo al director del Grec per la valentia d’encarregar muntatges que són una capsa tancada. Per innovar te l’has de jugar. Llegir més.

També pot ser que jo sigui una mica raret, però el fet és que no m’ha convençut, i mira que el cartell era de campanilles. Els Cheek by Jowl, dirigits per Declan Donnellan. També ho podria atribuir al llarg preàmbul de filmació videogràfica que no s’acabava mai… la conclusió és que m’he avorrit força, tot i que em sembla que he sigut l’únic. Per altra banda l’escenografia, el treball dels actors, la música, la il·luminació… han estat genials. El públic s’ha rebentat les mans aplaudint; segurament que el que s’equivoca sóc jo; no seria la primera vegada, ni la última. Llegir més.

He llegit últimament que Cheek by Jowl és una de les millors companyies de teatre del món i que Declan Donnellan, més que un director, és una llegenda. Evidentment, tot això està sotmès a gustos i qüestions subjectives, però del que un pot estar segur quan surt de veure Ubu Roi és que ho fa consternat i amb una estranya sensació d’haver estat remogut per dins. Suposo que hi té molt a veure el tractament que Donnellan dóna a l’obra d’Alfred Harris, aconseguint que veiem la grotesca història d’Ubu per sota d’una altra realitat que ens és molt més propera. Crec que la troballa és excepcional, sobretot per la forma que té d’aportar diverses capes de contingut a l’espectacle, però […]

La versió d’Ubu Roi de Declan Donnellan la protagonitza un adolescent que descobrim avorrit, jugant amb una càmera al menjador d’una casa burgesa. Les projeccions dels suposats audiovisuals que enregistra amplien l’experiència teatral més enllà de l’escenari, mostrant-nos la casa que, hem d’imaginar, hi ha darrere les bambolines. Alhora, fan que coneixem un jove excèntric, que es passeja per la casa enregistrant uns detalls que aixequen exclamacions del públic: unes fosses nassals, un pollastre esbudellat, una taca de “merdra” (com dirà Père Ubu) a la tassa del vàter… Els matisos que, dia a dia, se’ns passen per davant són els que capten l’atenció d’aquest fill de classe alta, el titellaire que convertirà els seus pares i els convidats al sopar […]

La Laura i l’Steven. Sis anys, vuit ruptures. El text és una revisió en clau d’humor dels desencontres d’aquesta parella. Ella necessita més, ell necessita menys. I així s’ajunten i es separen, una vegada i una altra. Gabriel Beck i Maja Cordonet ens deixen un bon gust de boca amb unes interpretacions fantàstiques. El que fan sobre l’escenari sembla fàcil, però no ho és. Aconsegueixen aquella naturalitat que pocs actors aconsegueixen imprimir als seus personatges. Interpreten amb mesura, interactuen amb naturalitat, es trepitgen les frases contínuament,… aconseguint que ens oblidem que són actors i que estem en un teatre. Això ja ens ho recorda un tercer personatge que actua a mode de narrador el qual permet salts en el temps, […]

La vellesa és una etapa de la vida a on l’ésser humà ha d’enfrontar-se amb el pas del temps i amb si mateix, sovint sentint-se incomprés o abandonat per la gent que formava part del seu cercle íntim fins llavors. Entre d’altres factors propis de la tercera edat, aquests són els que trasllada dalt de l’escenari Peeping Tom a través d’un espectacle hipnòtic que ens situa dins d’un geriàtric per tal d’explicar-nos una història a través de la dramaturgia que intercala sorprenents peces de dansa contemporània. Aquestes mostren la virtuositat dels seus intèrprets, els quals demostren les seves dots actorals, juntament amb coreografies que juguen amb moviments d’aparença descontrolada i volàtil, com els sentiments viscuts pels personatges que apareixen en […]

En 1896, amb només 26 anys, Alfred Jarry va escriure i estrenar a París Ubu Roi, obra que, tot i només representar-se (originalment) dues vegades pel seu polèmic contingut, va revolucionar els conceptes de teatre dramàtic i de posada en escena, convertint-se en un clar antecedent del surrealisme i el teatre de l’absurd. L’adaptació d’un text com aquest, pretesament groller i excessiu, és un difícil repte per la facilitat amb que es pot caure en accentuar la caricatura sense aprofundir en les intencions reals de l’autor. En aquest sentit, el treball de dramatúrgia i direcció de Declan Donnellan és gairebé un miracle teatral. Ajudat d’un elegant disseny escenogràfic de Nick Ormerod, la història es presenta com a la torbadora fantasia […]

Durant dos dies s’ha pogut gaudir de la companyia coreana Ahnsooyoung a la nostra ciutat, la qual ens ha portat tres peces dins d’un únic espectacle amb les quals ens hem pogut fer una idea del seu estil peculiar, trencador i multidisciplinar. De fet, sobre l’escenari es poden presenciar elements propis de la dansa, del teatre gestual o, fins i tot, dels mims, per exemple, a través de gags còmics, música clàssica o música de discoteca. Tot això és present sense que desentoni res, com si s’haguessin fusionat tots ells i en formessin un de nou. Per tant, es tracta d’un meritori treball dut a terme per uns ballarins-actors amb una tècnica impecable, els quals executen unes coreografies amb moviments […]

La memòria històrica es pot recuperar de diverses maneres, i una d’elles pot ser des de dalt d’un escenari. A Ligeros de equipaje es parla d’una sèrie de fets de la Guerra Civil -alguns reals i d’altres ficcionats- que tenen per objectiu que no s’oblidin determinats episodis de la nostra història. En el programa de mà es diu que es vol parlar de l’oblit, del passat, de l’absència, de la mort, de la vida… I és cert que es parla de tot això, però no hi falten pas debats sobre les contradiccions i incongruències de la guerra, o bé sobre les eleccions dels humans davant de situacions límit. És cert que en alguns moments l’obra pot pecar de didàctica, però […]

Després del seu rotund èxit durant la seva estada en el Mercat de les Flors el passat mes de Desembre-Gener, la companyia de Camut Band s’instala al Teatre Victòria de Barcelona per mostrar-nos l’espectacle de dansa Sonoritats. Una representació curta (una horeta i poc) sense una història tancada però que val molt la pena: Els ballarins son molt tècnics i realitzen un treball totalment acurat en els seves coreografies, alguns potser tenen més energia que altres però en general són tots molt bons. A més, la veu del vocalista és una autèntica meravella (quan cantava em recordava a la cançó “El ciclo sin fin” del musical El Rey León). Considero que Sonoritats és un Concert en majúscules, s’integren tota una […]

A mi el format concert m’agrada pels concerts i els musicals m’agraden representats, com l’òpera i el teatre i això és un handicap per fer una valoració justa del que he vist aquesta nit, perquè confesso que sabia el que anava a veure, però… la curiositat ha prevalgut sobre els meus principis. Amb tota aquesta explicació vull dir que no ha estat malament, però a mi no m’ha convençut, però repeteixo: defecte de fabricació meu. Llegir més.

Patrick Marber és un dels grans noms de la dramatúrgia britànica actual. Conegut principalment per Closer, la idea de les relacions humanes presentades com un joc perillós és una constant en la seva obra i, probablement, a La partida (Dealer’s Choice), el seu primer text teatral, és on la metàfora es mostra de manera més evident. Escrita originalment l’any 1995, la història gira entorn de sis personatges que participen en una timba de pòquer al soterrani d’un restaurant, posant en joc, a més dels seus diners, el seu orgull, la dignitat i conceptes com ara el fracàs, l’amistat o la lleialtat. Julio Manrique ha dirigit de forma esplèndida un repartiment íntegrament masculí, respectant el ritme orgànic del relat, amb agilitat […]

Ens anem apropant a l’equador del Festival i ho fem amb aquesta interessantísima proposta d’Alain Platel, tan difícil de definir com apassionant. Es tracta d’un espectacle a on ens trobem una actriu i cinc ballarins, tot fusionant dramaturgia amb expressió corporal, la qual es anomenada pel seu creador com a “dansa bastarda”. De fet, en aquest espectacle no trobem llargues escenes de ball, sinó que la feina dels intèrprets està enfocada a treballar corporalment els diferents sentiments viscuts per la protagonista, anant més enllà del que serien els habituals moviments de ball. Platel ens ubica dins d’un abocador de Rio de Janeiro, el qual està visualment aconseguit a través d’un gran escenari completament farcit de muntanyes de roba, en el […]

Quan vaig saber que aquesta obra anava sobre una partida de pòquer vaig pensar que no m’agradaria, de la mateixa manera que detesto les pel·lícules que van sobre beisbol o futbol. Per sort, estava molt equivocat. La partida s’emmarca dins de la millor tradició de la dramatúrgia anglo-americana, i els seus personatges, com en tantes altres obres d’aquest tipus, són una colla de perdedors que busquen refer les seves relacions personals… sense saber-ne. Hi ha alguna cosa de Shepard i LaButte en la funció i moltes de Mamet, però podríem dir que Patick Marber -tot i ser britànic- ja té una veu pròpia dins del món teatral i cinematogràfic dels Estats Units, on les seves obres i guions s’han adaptat […]

Pau Carrió ha adaptat aquest Enric V començant pel final d’Enric IV, i això m’ha semblat un encert perquè ens ha posat en antecedents (mostrant el jove esbojarrat que era abans de ser coronat). A partir d’aquí s’ha endinsat en la discussió dels bisbes i la batalla d’Agincourt i ha fet algunes concessions a la “modernitat” que no m’han semblat massa afortunades. Tot i així, en general l’obra ha funcionat bastant bé. La inclusió dels músics en directe no m’ha semblat cap aportació especial, potser perquè s’ha magnificat que un d’ells és component d’un grup de moda. Penso que molts haurien pogut fer el mateix. Llegir més.