La companyia nord-americana Gallim Dance ha estat l’encarregada d’inaugurar el Festival Grec d’enguany amb un d’aquells espectacles que saben com omplir el gran escenari de l’anfiteatre de Montjuïc. Malgrat tractar-se d’una obra apta per a tot tipus de públics, potser hauria estat més aplaudit un espectacle de dansa que tingués un llenguatge molt més accessible per a aquells que no hi estan acostumats. No obstant, es d’agraïr el petit risc assumit per Ramon Simó de programar-lo en la inauguració, dotant així de personalitat al festival i no primant exclusivament la part superficial d’aquest, la qual sempre resulta més complaent de cara a la galeria, però també la més impersonal.
L’espectacle explora l’instint de ramat de l’ésser humà a través d’un conjunt de peces que barregen un compendi de sentiments positius i negatius envers a aquest. Així, els primers són reflectits amb una gran bellesa a partir de moviments corals que doten l’espectacle de gran dinamisme i brillantor. De fet, les coreografies d’aquests segments són realment apoteòsiques i aprofiten al màxim les parts musicals que els acompanyen, les quals aporten comicitat, ritme i harmonia. Per contra, les peces que reflecteixen la part negativa d’aquest instint de ramat resulten ser més denses i, sovint, una mica aborrides per la seva monotonia i excessiva dilatació. Naturalment, això no succeeix en tots els passatges, però aquests sovint no acaben de trobar el seu propi tempo en el conjunt de l’espectacle, fet que l’ensombreix una mica. No obstant, algun d’aquests ens aporta algunes de les reflexions més interessants de l’espectacle i també una posada en escena força interessant.
Així doncs, aquest inici de festival ens porta un espectacle amb una gran tècnica artística que despunta sobretot en les grans coreografíes corals executades pels seus excel·lents ballarins. Per tant, malgrat les imperfeccions que es puguin trobar en ell, ens trobem davant d’un espectacle suggerent i atractiu, que enceta aquest festival d’una forma més que positiva.