Recomanacions

Dagoll Dagom és una companyia amb molta fama, merescuda, per la qualitat dels seus espectacles, Maremar té el seu segell i és increïblement bonic. Comença amb un ritme i intensitat menor, plantejant diferents escenes de la història de Pèricles, però al llarg que avança l’obra va pujant fins a acabar en una cúspide preciosa on surts de la sala realment remogut pel que acabes de veure, i això és la bellesa del teatre. Un musical molt bonic, amb pràcticament totes les cançons a capela o acompanyades de percussió, amb unes harmonies palpitants, unides a una coreografia impressionant al ritme d’aquesta percussió i d’un violoncel tocat per un dels actors és el que dota a aquest muntatge d’espectacularitat en sentir la […]

Estic convençut que després de la irrupció abrupta i catàrtica de gent com Javier Daulte, Rafael Spregelburd, Daniel Veronese o Claudio Tolcachir, el següent argentí cridat a entrar per la porta gran dels nostres teatres és Nelson Valente. Potser no ha estat tan ben programat ni promocionat com algun dels anteriors, però el seu teatre és una prova més de que els argentins basen el seu treball en la veritat, la versemblança i l’humor. Està clar, però, que és un humor que emmascara, que desfoga i que ajuda a fer més suportable els drames de la vida quotidiana. A El Declive el drama el porten dues parelles de més de seixanta anys, que afronten aquesta nova etapa de la vida […]

Lo que en la actualidad sería la crisis de quien, tras seguir el mandato social profesión-casa-matrimonio, no alcanza la felicidad prometida y se arroja a cualquier ensoñación de hierba más verde, vendría a ser el arrebato pasional de una mujer del siglo pasado, que proyecta toda su dicha en un joven gañan por el que derrocharía su vida y su patrimonio. Este es el hilo que sigue 24 hores de la vda d’una dona, un argumento hoy en día tan carrinclón que, por mucho que esté aderezado con música y lirismo, puede que resulte difícil de atravesar el espectador. Pero por supuesto, el maestro Stefan Zweig (autor de la obra adaptada) no iba a trazar un argumento ñoño por el […]

Quan un és conscient que aquest Othello s’ha reduït a només tres personatges, potser pot pensar que està davant d’una proposta trencadora i excessivament original. El resultat, però, és més clàssic i respectuós del que es podria imaginar, sobretot per la modèlica adaptació d’Oriol Tarrasón. I és que no només es conserva l’essència del text de Shakespeare, sinó que prenen més força i més contundència els temes claus de l’obra. La gelosia, l’enveja, l’ànsia de poder o els maltractaments afloren en els diàlegs -a dos i a tres- que es mantenen durant els noranta minuts de l’espectacle. És cert que s’introdueixen elements suposadament moderns o gratuïts -el faristol amb micro, els patins, les projeccions- i d’altres de volgudament simbòlics -el […]

L’autor i intèrpret, Gonzalo Funes aprofita el somni que tots tenim de ser actors/actrius per portar-nos a un món oníric per on desfilen des de grans escriptors com Shakespeare o Beckett fins a grans intèrprets com Charles Chaplin. Al millor estil de Rousseau, “l’home neix actor i la societat el converteix en espectador”, ens interpel·la, ens condueix a l’acció, ens envesteix amb la seva profunda mirada i ens recorda que no podem ser espectadors de tot. Per fer això, permet al públic introduir-se a l’escenari fent-lo partícip dels seus pensaments. Funes és un magnífic intèrpret, un artista genial del moviment. Amb la seva gran potencia expressiva i un ritme trepidant ens condueix a través dels seus somnis i de les […]

En la solitud d’un teatre, després de la funció, és quan sorgeixen les ombres, els clarobscurs. Un actor frustrat, convertit en tècnic, utiller, home-per-tot, aquell que no rep els elogis del públic però que és alhora indispensable per a la funció, parla mig adormit, mig despert, sobre els seus dubtes i anhels, sobre l’ofici d’actor, sobre l’essència mateixa del teatre. Gonzalo Funes, autor i actor de l’obra, ens mostra la cara més real i humana de l’actor fora dels focus, com el Chaplin de “Candilejas” que es mira al mirall, després de la funció, amb ulls tristos, entranyable en el seu patetisme. Funes és un actor que, com els millors clowns, t’atrapa amb la potència del seu cos sencer, amb […]

Que un divendres a la tarda, despés d’una setmana plena de matinades més matineres que el sol, m’assegui a la butaca d’un teatre i res em faci perdre l’atenció del que està passant a l’escenari ni pretengui cap pestanyejada més llarga que una altra, es casi un miracle. Doncs aquí vaig estar jo, al pati de butaques buscant una explicació al trencaclosques teatral que ha muntat Lautaro Perotti a “Cronología de las bestias”. El muntatge entra de ple en la història, sense anestèsia per a l’espectador, sense pomades que vagin alleujant per a fer més fàcil el camí. ¡Racatacá! De cop i sense saber per on et ve. És comprensible el desconcert inicial del públic. Però la mentida és el […]

Perquè per algunes persones és tant difícil dir t’estimo? Perquè els costa parlar de tot allò que els afecta? Perquè ens costa tant enfrontar-nos a les nostres pors? Amb “ELI” ens tornem a trobar davant d’una nova història de ciència-ficció, un dels gèneres preferits d’en Roc Esquius, i del que n’és pioner dins la dramatúrgia teatral catalana. Històries de ciència ficció que, gràcies als seus estudis d’enginyeria informàtica, i al fet d’haver treballat en una empresa tecnològica, enriqueixen molt els seus textos, i fan que la posada en escena, i els diàlegs siguin del tot creïbles. L’obra és centra en dos personatges, un pare i el seu fill. La relació entre ells és complicada, freda, distant. Són incapaços de mantenir […]

Aquest cop anem a la prévia de “ELI” a la Sala Versus Glòries. A més amb una grata sorpresa , ja que en un dissabte amb fúlbol i jugant el Barça, el teatre estava totalment ple amb bastant jovent. Aquest cop, Roc Esquius ha escrit una obra de ciència ficció (com vam veure amb Mars Joan i la primera que vaig veure “iMe”). Com si fos un episodi de Twiligh Zone, ens transllada aquest cop en l’enfrontament entre pare i fill. Per camins entre la ficció i la realitat i amb petits tocs de ciència ficció Sci-Fi que tantes bones estones ens ha dónat anterioment Roc. Aquest cop Roc Esquius ha estat acompanyat per Pep Antón Muñoz i Jaume Casalsi […]

La fantàstica nova proposta del dramaturg argentí Nelson Valente m’ha fet recordar la meravellosa El loco y la camisa que vam poder veure fa uns anys, però també d’altres comèdies com El Nom, Un Déu Salvatge, Caiguts del Cel… Trobo que els argentins i els francesos (i també catalans com Jordi Galcerán, Sergi Belbel o Jordi Casanovas) tenen un especial do per crear comèdies costumbristes, de tresillo, on plantegen una situació casolana, rutinària, que acaba saltant pels aires tot deixant al descobert la cara oculta i perversa de la “bona societat”. Si bé els francesos retraten més classes mitges i benestants, els argentins tenen una gran capacitat per mostrar les misèries de les classes treballadores, estrats de la població popular […]

La perseverança del dramaturg Roc Esquius en estrenar noves històries de ciència-ficció és molt d’agrair pels amants del gènere però també per la salut del panorama teatral al qual encara escassegen aquest tipus de propostes. Després de combinar ciència-ficció amb comèdia (Mars Joan) i thriller (Sàpiens), en aquesta ocasió, Esquius torna a experimentar amb els límits del gènere plantejant-lo, aquesta vegada, com un intens drama familiar. L’autor parla de la incomunicació, les difícils relacions pare-fill quan no som capaços d’expressar les nostres emocions i de les seqüeles psicològiques de certs traumes. La química entre els actors Jaume Casals i Pep Antón Gómez, que ja havien treballat molt junts a la sèrie de TV3 La Riera, ajuda a fer funcionar la […]

Una nova estrena que no hem de perdre sigui com sigui. A l’OFF de la Villarroel podem veure una obra de producció argentina que mereix ser veure sense cap tipus de retard. Si a vam gaudir de valent amb l’aterior obra de Nelson Valente (El loco y la camisa ) ara tenim una obra de realisme que desborda una tendresa i crueltat absoluta. L’obra ens explica a partir d’un realisme totalment cru, els diferents interrogants universals de la societat i de la humanitat; el valor de la llibertat i com l’anem perdent de mica en mica per les propies decisions que anem prenent al llarg de la vida. Tota l’obra es desenvolupa a partir del sopar de dos matrimonis d’adults […]

Una setmana moguda, tornem a La Villarroel a veure l’estrena de “Othello“. Una obra que vam tenir la sort d’estrenar al Teatre de l’Aurora d’Igualada (i que no vaig poder assistir, i em vaig perdre el col·loqui posterior). La companyia Les Antonietes torna amb els clàssics (Vània , Stockmann o Un tramvia anomenat desig per exemple) i a revisar-los als temps actuals. Aquest cop, tornem amb Othello on s’ha reduït a tres personatges. Ja ho dic de començament, Oriol Tarrascon ha realitzat una magnífica adaptació del clàssic de Shakespeare. Oscar Intente és la desconfiança, la gelosia personificada en el seu paper. Aida Oset ( i Annabel Castan a Igualada) és Desdemona la dona maltractada i punt de mira de la […]

La setmana passada vaig poder assistir de nou a la Sala Atrium, una d’aquestes sales que anem amb fé cega veient que té una linea de programació que podem assistir sense cap temor. Aquest cop hem assistit a veure Una dona en el mirall. Aquest cop l’obra que ens presenta la companyia La Pulpe Teatro amb Anna Farriol i Anna Massó, ens presenta un viatge al present i al passat amb una mirada amb veu de dona. Ens situem en una societat de la postguerra (2ª Guerra Mundial) i el temps modern. A partir d’aqui veiem la relació de quatre dones intenten avançar en el temps que han viscut i amb el pes que tenen del seu passat. L’obra, a […]

Acostumem a predre la noció del temps quan difuminem el seu propi significat, quan no el valorem com el que és i ens perdem en algun món llunyà i remot de la nostra ment, quan imaginem i vivim la realitat moment a moment, absorts en ella mateixa. És difícil oblidar com passa el temps. Avui dia sembla impossible. Però l’equip de Projecte Ingenu tenen coses a dir-nos. O més aviat coses per mostrar-nos. Comença la representació i, lentament, com cuinat a “foc lent”, el temps es consumeix i s’esvaeix, viatjem a un món de clarobscurs, un lloc humit. Una mena d’infern ple de tantes figures, símbols, metàfores i imatges poètiques que el temps ja no és temps. Un estany que […]