La perseverança del dramaturg Roc Esquius en estrenar noves històries de ciència-ficció és molt d’agrair pels amants del gènere però també per la salut del panorama teatral al qual encara escassegen aquest tipus de propostes. Després de combinar ciència-ficció amb comèdia (Mars Joan) i thriller (Sàpiens), en aquesta ocasió, Esquius torna a experimentar amb els límits del gènere plantejant-lo, aquesta vegada, com un intens drama familiar. L’autor parla de la incomunicació, les difícils relacions pare-fill quan no som capaços d’expressar les nostres emocions i de les seqüeles psicològiques de certs traumes. La química entre els actors Jaume Casals i Pep Antón Gómez, que ja havien treballat molt junts a la sèrie de TV3 La Riera, ajuda a fer funcionar la peça on el seu distanciament és tan important com la connexió que l’espectador ha de percebre que hi ha entre ells, malgrat la inicial manca d’entesa. Per la seva banda, Antonio Calvo aposta per una direcció senzilla però eficaç, on hi ha poc efectisme i les interpretacions prenen tot el protagonisme. El muntatge és tan interessant com arriscat. Esquius es juga totes les seves cartes a un high concept que, si bé funciona molt bé com a misteri, també transmet una certa noció de bona idea allargada. En alguns moments, es troba a faltar més incidència del sentit de l’humor per fer respirar el conjunt i, potser, algunes escenes acaben fent-se una mica reiteratives. En qualsevol cas, es tracta d’un espectacle amb un punt de partida que atrapa, força original i amb un grapat de reflexions internes que poden generar llargs debats a la sortida de la funció.
Enllaç copiat!