En la solitud d’un teatre, després de la funció, és quan sorgeixen les ombres, els clarobscurs. Un actor frustrat, convertit en tècnic, utiller, home-per-tot, aquell que no rep els elogis del públic però que és alhora indispensable per a la funció, parla mig adormit, mig despert, sobre els seus dubtes i anhels, sobre l’ofici d’actor, sobre l’essència mateixa del teatre. Gonzalo Funes, autor i actor de l’obra, ens mostra la cara més real i humana de l’actor fora dels focus, com el Chaplin de “Candilejas” que es mira al mirall, després de la funció, amb ulls tristos, entranyable en el seu patetisme. Funes és un actor que, com els millors clowns, t’atrapa amb la potència del seu cos sencer, amb la intensitat de la seva mirada i somriure. Capaç d’entendrir-te i de despentinar-te alhora, Funes pot ser dolç i ferotge, pot ballar el tango més tendre que has vist mai i després clavar-te la mirada més punyent, de la qual, no obstant, no pots, ni vols, desprendre’t.
Enllaç copiat!