La fantàstica nova proposta del dramaturg argentí Nelson Valente m’ha fet recordar la meravellosa El loco y la camisa que vam poder veure fa uns anys, però també d’altres comèdies com El Nom, Un Déu Salvatge, Caiguts del Cel… Trobo que els argentins i els francesos (i també catalans com Jordi Galcerán, Sergi Belbel o Jordi Casanovas) tenen un especial do per crear comèdies costumbristes, de tresillo, on plantegen una situació casolana, rutinària, que acaba saltant pels aires tot deixant al descobert la cara oculta i perversa de la “bona societat”.
Si bé els francesos retraten més classes mitges i benestants, els argentins tenen una gran capacitat per mostrar les misèries de les classes treballadores, estrats de la població popular i amb unes històries sovint ignorades als escenaris. I això és el que ha fet Valente: ha posat el dit a la llaga d’una generació d’adults que ha viscut una vida que li ha vingut predeterminada i ara entra a la vellesa. I ho fa amb enginy, tendresa i bones dosis de mala llet.
Els quatre protagonistes afronten els darrers anys de la seva vida amb una pesada motxilla emocional que els farà plantejar temes com l’amor en la senectud, el dret a ser feliç a tota costa, la vocació professional o la gestió de les frustracions personals. Les interpretacions de Enrique Amido, Cristina Pachi Molloy, Carlos Rosas, Lide Uranga són excel·lents: diverteixen i emocionen a parts iguals.
Et convido a que no et perdis aquest fantàstic espectacle i aplaudeixo el risc de les productores catalanes, que cada cop més aposten per importar el millor talent argentí als nostres escenaris.