Dagoll Dagom: L'alegria que passa

Amb altes expectatives pels comentaris que he anat llegint, vaig anar a veure el darrer espectacle de Dagoll Dagom, i en poques paraules: les supera amb escreix.

L'Alegria que passa és un musical dels que feia temps no es veien a la cartellera de Barcelona. Dels que fa uns anys gaudíem de mínim un parell a l'any, i que posen el talent català molt amunt, quant a qualitat, dins dels espectacles de la indústria del teatre musical de format mitjà.

Amb una execució tècnica perfecta, l'elenc, que tan aviat balla, canta com toca un instrument, es desenvolupa amb facilitat i naturalitat entre les coreografies, marca d'Ariadna Peya, que ens fan endinsar-nos al poble gris i sentir la seva apatia, tristesa, pors.... Però tampoc deixen enrere les actuacions, entre les quals destaca la d'una Àngels Gonyalons que està magnífica. Espero que aquest paper li regali algun que altre merescut premi. La Mariona Castillo també brilla amb llum pròpia, la seva veu és inconfusible i no deixa indiferent, m'ha encantat retrobar-me amb el seu 'jo' més de teatre musical, és garantia de qualitat.

A més, el tema escollit per Dagoll Dagom, per al que diuen serà el seu comiat, no pot ser més encertat: una societat d'aire gris que viu sense somnis ni anhels, amb un líder de caires dictatorials que no deixa que ningú voli... Bé, fins que alguna persona desperta, i sense desvetllar gaire, diré que vaig sortir amb un somriure dibuixat a la cara pels tocs feministes i de sororitat del musical. També és un bonic homenatge a la força de les arts escèniques i com de necessari és el teatre com a despertador de consciències.

Gràcies a Dagoll Dagom i a tot l´equip. Tant de bo el vostre llegat faci que vegem molts més muntatges així en els propers anys.

Com ens marquen les normes dictades per la societat?
De vegades, el preu que es paga per tenir una vida acomodada, és un llastre que pesa massa i no ens deixa aixecar el vol…. mentre veiem els altres enlairar-se en una vida més feliç que la nostra. Ja ens ho diu la prosa de l´autor: Ocells de fang no poden volar i Ocells que passen, volen aterrar.
La alegria que passa és l´adaptació musical que fa Dagoll Dagom de la peça teatral escrita per Santiago Rusiñol al 1897 i estrenada al Romea al 1898. Amb una coreografia urbana i a ritme de jazz-rap, els habitants d´un poble qualsevol, gris i sense ànima, ens donen la benvinguda i ens situen en el moment actual.
S´apropen les eleccions i el seu alcalde ha contractat un espectacle de circ ambulant com a part de la seva campanya electoral.
Un rerefons d´interessos marca les decisions polítiques de l´alcalde que vetlla perquè el poble no desperti mai. La música però és revolució i desperta sentiments que fan trontollar els plans de l´alcalde. Així ens trobem cara a cara amb dos mons oposats, el de l´estabilitat i el nòmada, amb dos estils de vida que desperten l´enveja de qui no la viu igual.
Tots els actors (ballarins/intèrprets i musics) fan les veus d´habitants de poble i d´artistes alhora. Una única túnica gris marca el rol que juguen en tot moment .

Les coreografies son molt encertades i ben encaixades en el fil argumental.
Acròbates que pugen i baixen per les diferents estances de l´escenari, mentre uns toquen instruments, d´ altres ens regalen les seves veus i d´altres la seva dansa. Tot plegat fa d´ aquest musical un autèntic performance.
Àngels Gonyalons, Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís, Eloi Gomez, Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez…. ens mostren ART en totes les seves formes. Els 90 minuts s´esgoten en un tres i no rés. Aplaudiments a dojo, públic d’en peus i una bona estona picant de mans. Un espectacle impecable.

Santiago Rusiñol va plantejar el text de L’alegria que passa, el 1897, com un signe d’obertura, una necessitat pròpia del teatre modernista per expressar la lluita entre ideologies i el conflicte entre l’individu i la societat. L’oposició entre conceptes tan dispars com tradició i progrés o idealisme i realitat és present al llarg de la peça.

L’espectacle, la darrera proposta de creació de Dagoll Dagom, fusiona música i text en una coreografia àgil i ben travada, i aprofita l’esperit crític del text d’en Rusiñol per adaptar-lo i commoure amb una versió molt creativa, en la més pura tradició de la companyia, fruit del treball de l’Anna Rosa Cisquella, en Marc Rosich, l’Andreu Gallén i l’Ariadna Peya.

L’escena ocorre en un poble qualsevol, ensopit i sense alè de vida, on tot funciona de forma automàtica i gris, fruit d’una servitud esclava. Un bon dia, rep la visita d’un grup d’artistes de circ, i l’enfrontament entre la frescor que arriba i l’aspror que regna a la localitat està servit. Com a pont entre els dos universos, el fill de l’alcalde, que fuig d’un mal moment sota el malvat paraigua del tirà del seu pare i, coneixedor d’altres mons, descobreix en l’artista principal la frescor, la finestra a la llibertat anhelada. L’amor, en definitiva. L’excusa universal i el motor de tot canvi. El conflicte es dispara, fins que el grup d’artistes se’n va del poble, i aquest es resigna al tedi que el fa aparentment estable.

La interpretació és brillant, tot i que hi ha un decalatge entre la maduresa escènica d’un grup de joves i prometedors actors que mostren més que res escola i tècnica, i la d’una Àngels Gonyalons sublim, espectacular, capaç de dur dos papers absolutament distants alhora sense desequilibri i, en algun moment, ratllant l’apoteosi interpretativa. Afegiria, al costat de la gran Gonyalons, una espectacular Mariona Castillo, a gran alçada interpretativa i musical. Un goig.

En les coreografies, un deu especialment pel Pol Guimerà i en Basem Nahnouh. I, en general, per tot l’elenc, que emociona a cada moviment.

L’escenografia és un cert punt claustrofòbica per tancada, i deixa poc espai als canvis d’escena, amb un moviment i una rotació en el piano excessiva i un ús de la guitarra en mans de l’actor, gairebé com a arma que atorga poder, que accentua la sensació d’enfrontament entre bandes juvenils més que no pas entre pobles, cultures i ideologies.

En un moment determinat, la Gonyalons canta “De què serveix tenir talent?”. La resposta és evident. Serveix per folrar en or allò que es toca, i per donar la sensació de grandiositat a coses que potser, ben mirat, no ho són tant.

La icònica banda de Punk Cabaret novaiorquesa The World/Inferno Friendship Society tancava el seu tercer àlbum Red-Eyed Soul amb la cançó So Long To The Circus (A reveure, circ) que en els seus versos finals deia així: "So long to the circus, so long to it all / You should have a good sense of when it's time to get gone / When the police are about to arrive, when security steps in / Wave goodbye to the circus", que es traduiria com: "A reveure, circ, a reveure tot / Saps que és tenir una bona pensada quan és temps de marxar / Quan la policia és a punt d'arribar, quan la seguretat entra / Fés adéu amb la mà al circ". I tot i la subversió del circ dels de Brooklyn era més que coneguda i habitual, però no sempre esperem que la visita d’un circ a la ciutat faci que remogui les consciències i trasbalsi les nostres vides.

En aquests darrers anys les obres de Santiago Rusiñol han estat sovintment revisitades i actualitzades, fent tota mena de gatades de gran format com seria El jocs florals de Can Prosa, per part de Jordi Prat i Coll, o el Gente Bien de La Cubana amb en Jordi Milán al capdavant, o adaptacions i formats més modestos com El bon policia amb Ricard Farré i Arnau Puig. Ara bé, la proposta de transformar el quadre líric de L’alegria que passa en un musical postmodern és un risc que no tots poden assumir, i és per a això mateix que els Dagoll Dagom, encapçalats sota la direcció artística d’Anna Rosa Cisquella en el que sembla ser que serà, si el destí no ho canvia, el darrer musical de creació de Dagoll Dagom, que s’acomiadarà el proper any amb una reposició de Mar i Cel per a la commemoració de les noces d’or del naixement de la companyia. Per a aquesta darrera aventura, Cisquella s’ha deixat acompanyar per la música  d’Andreu Gallén, la direcció i dramatúrgia de Marc Rosich i les coreografies d’Ariadna Peya.

No és gaire habitual, però, que en el gènere del musical hi hagi un ús predominant del qual podrem denominar com a música electrònica. Doncs són molts els gèneres i el genèric ens obliga a pensar en sons generats, primordialment, per sintetitzadors. Però és evident remetre’ns a uns referents tan clars com els del musical experimental de The Saddest Music In The World de Guy Maddin, els sons metàlics de Björk a Dancer In The Dark de Lars Von Trier, els ambients foscos dels musicals de Terrance Zdunich com son Repo! The Genetic Opera i The Devil's Carnival. També els sons de musicals molt més electrònics com Closer to Heaven, que va ser elaborat pels mateixos Pet Shop Boys o The Seduction of Ingmar Bergman de The Sparks. Això sense deixar de banda un dels darrers èxits de Broadway, que és el musical Hamilton de Lin Manuel Miranda, que alterna una instrumentació clàssica amb algunes concessions a l'electrònica i rappejant en diverses cançons.

Ara bé, la proposta dramàtica de l’espectacle agafa les idees generals del quadre líric de Rusiñol per a transportar-ho a una altra banda, el que és una peça d’escassa mitja hora, ara arriba gairebé a les dues hores i amb molts més elements dramàtics i girs de trama. Doncs la caravana de comediants del text de Rusiñol que arriba per atzar al poble, és ara portada com a reclam publicitari per l’únic candidat a l’alcaldia del Poble Gris, que és alhora l’únic propietari i empresari d’aquesta mateixa vila. Així que és una població on tot està dat i beneït i els seus habitants no poden fer més que arrossegar i continuar amb les seves vides, sense que aquestes importin gaire. Què ha de suposar que uns estrangers de la ciutat portin les seves cançons? Poden aquestes remoure alguna mena de consciència o no és més que un lleuger divertimento que serveixi per a refermar el poder establert?

Què en pensa la massa crítica d’aquesta maniobra política i social? Hi ha veritablement una massa crítica o és només el ressentiment? Tot està bé malgrat ser una societat grisa. Si no hi ha mancances, no hi ha problemes o és just per a això mateix que el nepotisme pot funcionar a la perfecció? Aquest grup de comediants que arriba és només l'alegria que passa que no serà ben entesa ni rebuda per parts dels que habiten al Poble Gris o serà el començament d'un canvi molt més profund que ha de fer que s'adonin que hi ha alguna cosa a les seves vides que no rutlla tal com hauria de rutllar? Es pot fer res per a canviar una massa social acrítica per una crítica? És encara l’art una força prou arrabassadora per canviar-ho? Són veritablement conscients els artistes del seu poder o aquests també pateixen el seu particular camí tortuós?

Són molts els dubtes que planteja aquesta nova dramatúrgia que potser èmfasi en qüestions que Rusiñol només repassava en la seva breu peça i que Dagoll Dagom aprofundeix, fent-nos preguntes de les quals no sempre tenim resposta, perquè l'home, per naturalesa, és un ésser del tot irracional, malgrat voler donar explicació racional a molts dels seus fets i defectes, encomanant-se als astres o designis del destí, deixant-se endur per els corrents.

Així doncs, el text planteja un seguit de dubtes morals que no sempre queden resolts, encomanant-se a l’espectador en darrera instància, però sense deixar-los de banda. La música de Gallén balla entre el Trip-Hop dels noranta, amb algunes reminscències a sons del Techno en alguns sintetitzadors i caixes de ritmes 808 amb l’Hyperpop més contemporani. Així com també picades d’ullet al gènere més clàssic per a lluiment d’Àngels Gonyalons. Que no només s’atreveix a jugar amb la música si no que també a lluir la seva forma física atrevint-se amb el voguing.

L’impronta de cada un dels creadors és palesa i els llenguatges i estils se sobreposen un damunt de l’altre fent una estranya mixtura per a un musical postmoderm que encara s’està coent a foc lent a mesura que cada un dels llenguatges acaba adherint-se l’un a l’altre fins a esdevenir l’èxit que s’augura que serà.

Els símbols de l'univers literari creat per Rusiñol es repeteixen al llarg de l'obra, i veiem com la fàbrica del musical, no és altra que La Puntual dels Components, que és una referència directa al clàssic de L'auca del Senyor Esteve, i trobem una transposició i projecció del personatge d'en Ramonet, un bohemi, envers el destí marcat que ha creat el seu pare, l'Esteve, i que també era una projecció del mateix Rusiñol amb el seu desig bohemi. El cromatisme de la ubicació geogràfica del Poble Gris és també un eco i una anteposició hostil de la tendresa que es destil·la al conte i peça teatral d'El Pati Blau.

L’arribada i passada d’aquesta alegria dels nouvinguts és gairebé mesiànica i de la qual encara no en coneixem les intencions. El seu fruit el trobareu fins a mitjans de maig al Poliorama.

El primer cop que vaig tenir consciència de Dagoll Dagom va ser quan vaig assistir a una funció escolar de Glups!, allà per l’any 1983. Temps després vindria Mar i cel, i allò es va convertir en un autèntic fenomen, i també en el boom dels musicals catalans. Fins i tot es va crear un petit grup d’artistes especialitzats en el gènere, i entre tots ells una abanderada que no parava de tenir èxits: Àngels Gonyalons (La botiga dels horrors, Estan tocant la nostra cançó, Mar i cel, Memory, Tots dos, Germans de sang, etc). Ara sembla ser que el grup s’acomiada definitivament de l’escena, però l’actriu ha tornat a primera línia amb una força indiscutible, demostrant que és història del musical català i que encara té moltes coses per mostrar-nos.

El musical que ara se’ns presenta al Poliorama es basa en una obra breu de Santiago Rusiñol, emmarcada dins del moviment de teatre modernista. Tot i això, la peça utilitza el simbolisme com a mitjà d’expressió i originalment comptava amb uns quants números musicals que va crear Enric Morera. Ara sembla difícil trobar l’esperit noucentista darrera de l’estètica dura i fosca (malgrat uns pocs tocs de color) que s’ha creat per a l’ocasió. Ara bé, és cert que manté gran part de l’argument –allargat i actualitzat per qüestions òbvies- i que remarca amb escreix les dicotomies que ja es plantejaven en el text de 1897: tradició-progrés, ideal-realitat, prosa-poesia.

Marc Rosich (direcció escènica) i Andreu Gallén (direcció musical) han creat un espectacle vistós, renovador i possiblement generacional, com ho van ser també alguns dels grans èxits de Dagoll Dagom. Opino que l’argument està un pèl estirat i que la música es recrea massa en el seu estil i dóna poques sorpreses, però també admeto que musicalment tot funciona... ja sigui per la professionalitat de tots els intèrprets, per les acrobàtiques coreografies d’Ariadna Peya o pels continus leit-motiv que es van repetint i que donen coherència a tota la partitura. Sorprèn el començament, els solos d’alguns cantants, la manera de resoldre els dos mons –el poble gris i l’alegria dels comediants- o els recitals que donen la ja citada Gonyalons i una esplèndida Mariona Castillo, deixeble avantatjada i autèntica estrella del musical català dels darrers anys. Les dues es mengen l’escenari –ara una, ara l’altra- i es reparteixen equitativament un espectacle que ha de durar per molt de temps...

Seguir el camí marcat i no moure’s d’allò que se suposa que s’està destinat a fer. No pensar més enllà i no qüestionar-se alternatives o maneres de viure diferent. Al poble gris d’aquesta història, els seus habitants només treballen a la fàbrica i segueixen les ordres del seu alcalde. És el què coneixen i no tenen temps per a res més i és que l’alcalde sap perfectament que fer-los treballar fins a l’extenuació no els hi dona temps per pensar i per dubtar de com funciona tot.

Basada en el text de Santiago Rusiñol, aquesta obra mostra el bri d’esperança que sorgeix al poble gris de la història amb l’arribada d’una companyia artística contractada per animar als ciutadans just abans de les noves eleccions municipals. L’alcalde ho veu com una manera de rentar la seva imatge, d’altres com una finestra a un possible canvi. Aquesta visita canviarà la vida d’alguns dels personatges, però la seva influència no serà tal i com s’esperava.

Dagoll Dagom té una capacitat especial per aconseguir narrar aquesta història de finals del s. XIX i fer-la vàlida a dia d’avui, mostrant masses semblances entre els personatges i la societat actual. Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Ariagna Peya i Marc Rosich agafen el text i realitzen un muntatge que connecta amb tot el públic, especialment amb els més joves per la temàtica i el fons del tema que s’exposa. La narració se serveix d’unes cançons que atrapen al públic, amb una musicalitat actual que interpel·la i un leitmotiv clar que demostra que aquesta companyia coneix molt bé el món dels musicals. És una autèntic gaudi pels amants del gènere.

Amb una posada en escena senzilla i potent, els pocs elements que apareixen deixen el protagonisme als personatges i les cançons, un gran encert. A tot aquest conjunt, a aquest marc, se li afegeix un repartiment molt interessant i ple de talent. Amb una clara voluntat d’aposta pel talent emergent jove, la producció aconsegueix un equilibri perfecte entre aquesta nova fornada (tot i que alguns joves porten molts musicals a les seves esquenes) i aquells que porten anys demostrant que hi ha una gran cartera d’intèrprets de musicals a casa nostra.

Veure Àngels Gonyalons a sobre l’escenari és una experiència impossible d’oblidar i que es vol continuar vivint sense parar. No estaria malament que creadors i productors de musicals programessin una obra protagonitzada per ella cada temporada. Té un domini increïble de l’ofici que es mostra en cada intervenció, en cada diàleg que pronuncia i en cada cançó que interpreta. Cada actuació seva es mereix un aplaudiment extens. En la mateixa línia s’està encaminant Mariona Castillo, que a cada musical/obra que participa demostra que el seu talent no té sostre ni límit. Aquí deixa bocabadada a l’espectadora especialment amb la seva veu potent, plena de sensibilitat i carisma.

Eloi Gómez va ser una de les grans descobertes de El despertar de la primavera i en aquesta producció continua hipnotitzant al públic. La seva mirada diu ja tot el què sent el seu personatge i el seu pes a l’escenari, acompanyat d’un caràcter potent, omple cadascuna de les escenes on apareix.

I es podria seguir alabant a la resta del repartiment: Jordi Coll, Júlia Genís, Pau Oliver, David Pérez-Bayona, Pol Guimerà i Basem Nahnouh. Tot, absolutament, funciona com un engranatge perfecte.

Veure aquest espectacle és recordar l’enorme quantitat de talent que hi ha per fer musicals. Històries que, siguin antigues o actuals, només necessiten voluntat i unes ments que vulguin treballar per arribar al públic. I molta feina al darrera, perquè és molt difícil fer una producció d’aquesta magnitud i que sembli tan fàcil.

Com se'n diu de sortir de veure un musical i voler tornar a entrar?

S’ha estrenat i no hi ha excuses per no anar-hi.Dagoll Dagom l’ha encertat de ple en aquesta nova proposta que representa el seu acomiadament.

Dagoll Dagom presenta el seu nou i darrer musical de creació, L’alegria que passa, un espectacle basat en l’obra de Santiago Rusiñol. L’equip artístic compta amb Marc Rosich (text i direcció), Andreu Gallén (música i direcció musical) i Ariadna Peya (direcció coreogràfica). Àngels Gonyalons torna a col·laborar amb Dagoll Dagom després de ser la Blanca del primer Mar i cel, el 1988.

Han presentat una adaptació d’un clàssic en un meravellós musical i unes impactants coreografies d’Ariadna Peya. Tot molt ben amanit amb grans actors que t’enganxa des del primer minut. A més una Àngels Gonyalons que sembla ha ressorgit com au fènix amb aquest muntatge.

És un musical que m’ha captivat des del primer moment. No baixa el ritme en cap moment, no hi tens descans en cap moment. La trama o totes les peces musicals sembla que estan perfectament sincronitzades. Amb diferents estils en musicals.

Un espectacle que agradarà tant a grans i a joves. Una trama sobre el poder i el poble, l’alcalde i treballadors.

Tots recordem a Dagoll Dagom amb el seu Mar i cel, però per una nova generació, segurament es recordarà per aquest nou musical. Per la porta gran, i ben gran, es despedeixen.

Poder llegir la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Després de gairebé 50 anys, Dagoll Dagom s'acomiada dels escenaris amb l'estrena d'una versió musical de L'alegria que passa de Santiago Rusiñol, un clàssic simbolista de l'any 1898, amb el que la companyia ret homenatge al món dels artistes i del teatre.

La crítica moral d'aquesta obra consisteix a contraposar dos mons, el de la monotonia, la tristesa i el materialisme amb el de l'art, la llibertat, l'alegria, la bellesa i el progrés, elements molt pròxims a l'esperit de Dagoll Dagom i a la manera de pensar de Santiago Rusiñol.

Les claus de l'èxit d'aquest musical són: la magnífica adaptació contemporània del clàssic de Rusiñol que ha creat el dramaturg i director teatral Marc Rosich, la meravellosa música d'Andreu Gallén, les extraordinàries coreografies de l'Ariadna Peya i la tria d'un gran equip artístic constituït per una colla de grans actors multidisciplinaris, on tots canten, ballen i interpreten.

Nou actors que el formen grans figures com l'actriu, cantant i ballarina Àngels Gonyalons que, després de quaranta anys de carrera dalt dels escenaris, continua aixecant passions entre el públic.
L'actriu va formar part de la companyia Dagoll Dagom amb la qual va debutar amb La botiga dels horrors el 1982, i el 1988 va protagonitzar Mar i cel, del que, com la gran majoria de públic, en guardo un gran record.
A L'alegria que passa interpreta a dos personatges antagònics: l'alcalde del poble i a Clown, el cap de la companyia de teatre.
L'actuació de la Gonyalons és impressionant en tots nivells: interpretatiu, vocal i físic.

Què us en puc dir de la Mariona Castillo. Doncs que és una gran actriu amb una veu meravellosa. Que ha estat protagonista d'una pila d'espectacles de gran èxit, dels que en puc donar fè, com Mamma Mia!, Cop de Rock, Fun Home, Limbo, Mares i Filles, El temps que no tindrem, La filla del Mar, Nine. Les dones de Guido Contini, Bis a bis.
A L'alegria que passa encarna a la Zaida, l'estrella de la companyia de teatre.
D'ella m'agradaria destacar el número final. Ha sigut Brutal!

L'actor Eloi Gómez, que l'hem pogut veure en molts musicals de gran i petit format com El despertar de la primavera, El petit príncep i Golfus de Roma, fins i tot ha actuat en el musical immersiu Next to normal, una creació digital del tot innovadora, que es va poder veure durant el Festival Grec de 2022, on compartia escenari amb la gran actriu de musicals Alice Ripley, interpretant el paper de Henry, amb el que ens va deixar a tots bocabadats. A L'alegria que passa interpreta al Nil, el jove que intentarà despertar el poble gris i també serà el narrador de la història.

L'actriu Júlia Genís interpreta la Lina, la promesa d'en Joan (Pau Oliver) el fill de l'alcalde.
La Júlia ha estat una gran descoberta, tot i que ja apuntava maneres a l'obra El futur d'Helena Tornero i a Romeu i Julieta dels Parking Shakespeare, haig de dir que té una veu realment extraordinària. Flipareu!

Una altra gran descoberta ha estat en Pol Guimerà (format en danses urbanes tocant diferents estils com hip-hop, locking, popping, comercial) i en Basem Nahnouh (acròbata, ballarí (clàssic, retro, break dance, contemporani, esportiu...), especialista, músic i actor).
Només us puc dir que al·lucinareu amb el que són capaços de fer dalt l'escenari!
A partir de ja, em declaro fan de tots dos.

La companyia de L'alegria que passa es completa amb les grans actuacions dels actors David Pérez-Bayona, Pau Oliver (Joan) que vaig descobrir a Romeu i Julieta de Parking Shakespeare, i Jordi Coll (Puck), que l'he pogut veure als musicals Els jocs florals de Canprosa, Grease i Fama.

Tots ells actuen, canten, ballen i interpreten la música en directe. De la mateixa manera, tots ells representen dos personatges contraposats, els protagonistes dels dos mons: els del poble gris i els de la companyia teatral.

Aquest dualisme escènic es transmetrà a través de la música (electrònica i acústica), les cançons (melòdica amb trap), la llum (ombres i foscor amb claror i color), el vestuari (tons foscos i grisos amb colors vius, teles austeres amb teixits brillants) i el moviment (moviments repetitius amb acrobàcies i danses urbanes).

Les diferents disciplines artístiques que s'utilitzen en aquest musical es fusionen al llarg de l'espectacle per crear un sol llenguatge realment hipnotitzador.

Es tracta d'una proposta visualment molt potent en tots els aspectes.
La música i el moviment tenen un fort protagonisme al llarg de tota la peça.

M'ha semblat molt original com la dansa expressava la paraula. Era com parlar amb el llenguatge de signes però a través del cos i el moviment.

L'alegria que passa és un conte on la llum, la màgia i els somnis brillen per un instant en el món gris i rutinari d'un poble oprimit.

L'alegria que passa és una reflexió sobre la llibertat individual i col·lectiva, els abusos de poder, la manipulació i la repressió.

No us la perdeu!

Agraïment

La desaparició de la companyia ens deixarà un buit molt gran.
Dagoll Dagom ha estat, és i serà un gran referent del teatre musical en català. Amb ells hem gaudit de muntatges que han estat èxit any rere any.
Dagoll Dagom passarà a la història per la qualitat dels seus espectacles i per la seva manera tan pròpia de fer teatre.
Són molts els èxits que recordarem El Mikado, Mar i cel,Flordenit,NitdeSant Joan, Boscos en dins, Cop de Rock, Maremar...

Gràcies.

Dagoll Dagom ens condemna a la prosa eterna quan l'any vinent, el 2024, posin punt i final a la seva carrera artística. Diuen que ho faran llavors amb la reposició de "Maricel", però, mentrestant ens regalen enguany "L'alegria que passa", un musical de nova creació, que s'han basat en un text de trenta-cinc pàgines escrites per Santiago Rusiñol. I quina obra! Quina interpretació, quins artistes i quines creacions. Tan bon punt l'has acabada de veure ja voldries tornar-hi. Per això, faig des d'aquí una petició: amb els aplaudiments finals, quan el guió ja s'ha acabat, torneu-hi amb alguna de les cançons, ni que sigui un mix curt de totes les que heu cantat a l'escenari.

I feta la petició, anem per parts. Dagoll Dagom no s'havia atrevit mai amb un text de l'escriptor Santiago Rusiñol. Quan ho fa, tria "L'alegria que passa", en què una companyia ambulant visita un poble, dirigit amb mà autoritària per un batlle que alhora és el propietari de la fàbrica en què treballen tots els habitants. A partir d'aquí, l'acció mostrarà els clarobscurs dels personatges, que viuen tensionats entre el poder, la lluita per canviar-ho tot, la il·lusió per començar noves vides i la fidelitat de la paraula. Si el guó és senzill explicar-lo, el que és complex és relatar que poble i companyia teatral estan intepretats alhora pels mateixos personatges. Ara es vesteixen de gris (són el poble), ara es treuen les robes grises, i ensenyen roba de colors (són la companyia teatral). Tant és així, que el batlle i el clown principal arriben a parlar alhora, amb veus pròpies, totes interpretades per l'actriu Àngels Gonyalons. I, és clar, el mestratge arrenca aplaudiments. Un bravo per a l'Àngels Gonyalons. Ara bé, la seva gran interpretació (de vegades fins i tot amb massa escenes com a protagonista única) no amaga la de la resta d'actors que l'acompanyen. Els esmento a tots: Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís, Eloi Gómez (bravo per als qui sempre lluiten), Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver (ai, el Joan, amb un voluntat tan voluble) i David Pérez-Bayona.

Per acabar, el final entrellaça amb el principi, i hi dona sentit més que mai. Els pobles que es queden sense poesia, que són condemnats a prosa eterna, continuaran sent manats per veus autoritàries, que aixafen personalitats. I és així com ens deixarà Dagoll Dagom quan el 2024 s'acomiadin dels escenaris. Volem la vostra poesia per sempre més!

Dagoll Dagom és el referent per antonomàsia dels musicals en català i, després de L’alegria que passa, el sector i la societat quedaran orfes d’una companyia teatral amb gairebé cinquanta anys de trajectòria, que es diu aviat. Se’ns fa impossible d’imaginar que l’any 2024 no tinguem el Mar i cel amb què ja comptàvem, però sembla que la decisió és definitiva. L’agraïment i l’èxit de produccions com Antaviana (1978 i 1985), Mar i cel (1988, 2004 i 2014), Flor de nit (1992) o Cop de rock (2011), només per esmentar-ne algunes, seran un record permanent en l’imaginari col·lectiu.

L’alegria que passa, dirigit per Marc Rosich, parteix d’un text que Santiago Rusiñol va escriure a finals del segle XIX i que, de la mitja hora original, passa a allargar-se fins als noranta minuts amb un extens repertori musical compost per Andreu Gallén, també responsable de la direcció musical. Tant Rosich com Gallén han col·laborat en la dramatúrgia, feta a vuit mans amb Anna Rosa Cisquella —l’únic membre històric de Dagoll Dagom en actiu— i Ariadna Peya, que assumeix amb excel·lència la direcció coreogràfica d’aquest espectacle sobre una companyia ambulant i els habitants del poble on ha d’actuar.

La majoria del repartiment encerta el to dels personatges i quadra a la perfecció els moviments d’una coreografia que, per la bellesa i el ritme que transmet, atrapa l’espectador des del primer minut. Les habilitats musicals d’uns queden repartides amb les acrobàcies d’altres, en què cadascú pren un paper entre els quals destaquen les tres actrius: Júlia Genís, Àngels Gonyalons i Mariona Castillo. El ganxo relatiu de les cançons i la llargada excessiva d’un text sense sorpreses queda compensat pels aspectes apuntats i per la noblesa del missatge gens emmascarat de L’alegria que passa.