No és un secret que el teatre musical està de moda. Les històries on els personatges expliquen amors, desamors, aventures o tragèdies al ritme de la música han estat una constant als escenaris, però des dels anys setanta ha anat popularitzant-se fins a convertir-se en un fenomen global, capaç de recaptar milions d’euros de taquillatge i despertar passions arreu del món. S’ha creat una indústria potent i consolidada, però no ens enganyem, la gran maquinària capitalista gentrifica tot el que toca. Com a ciutadà del món pots prendre una hamburguesa o un cafè caramel-macchiato amb exactament el mateix gust a qualsevol gran capital mundial, dormir a un apartament amb la mateixa decoració d’estil nòrdic, així com pots veure El rey león, Aladdin, Mouline Rouge, The book of Mormon, El fantasma de la ópera, Matilda o Chicago amb més o menys el mateix look and feel.
Roc Bernadí és l’actor català que interpreta el personatge d’Aladdín a la producció de la Gran Vía madrilenya.
Superproduccions que fan valer l’elevat preu de les entrades amb unes posades en escena espectaculars, repartiments d’altíssim nivell i coreografies increïbles sobre partitures creades pels compositors més reputats del moment. Espectacles amb filosofia de parc temàtic que són un valor segur: el deixen el cul tort i els ulls com taronges. Aquest fenomen no s’escapa al nostre país, on Madrid s’ha posicionat com la capital del teatre musical en llengua castellana, per sobre d’altres grans ciutats llatinoamericanes amb molta més població. Quin paper juga la creació catalana en aquesta lliga mundial? Doncs un de paradoxal. Gaudeix d’una mala salut de ferro amb moment creatiu afortunat i una capacitat de producció molt limitada, agreujada pel menyspreu dels teatres públics cap al gènere i la complicació d’estrenar i rendibilitzar propostes en llengua catalana.
El teatre musical a Catalunya
Mirem enrere: abans de la gentrificació al teatre musical, la península Ibèrica ja era una potent màquina de creació d’espectacles aborígens amb música: posant-nos catòlics hem de remuntar-nos als autos sacramentals i misteris, dins de les celebracions eclesiàstiques; passant pels entremesos i comèdies del Segle d’Or, que van començar a situar els músics a l’escenari, interactuant en vers amb els actors. Més endavant vindrien els sainets i sarsueles, poques incursions operístiques d’autors locals i revistes musicals que van omplir els teatres durant dècades a totes les ciutats espanyoles. Així doncs, el fenomen no ve de nou: el públic ibèric ja estava avesat als musicals, abans del boom dels últims anys.
A Catalunya hem tingut la sort que, després de la transició democràtica, vam veure aparèixer artistes com Núria Feliu, La Trinca o Maria Aurèlia Capmany, el Teatre Lliure fundacional amb Fabià Puigserver al capdavant, que van popularitzar el teatre cantat, adaptat o creat en català. S’hi va sumar la inestimable aportació de Dagoll Dagom, que impulsava la creació d’espectacles amb identitat local, però amb les maneres de fer de les noves comèdies musicals angleses i americanes. Nit de Sant Joan i Antaviana van ser els precursors de l’icònic Mar i Cel, l’adaptació de Xavier Bru de Sala i Albert Guinovart del drama clàssic d’Àngel Guimerà (i que torna l’anu 2024) que va precedir Flor de Nit, probablement el millor musical escrit en llengua catalana i que és un crim cultural que en trenta-dos anys no s’hagi reposat ni un sol cop cap institució escènica.
També les productores El musical més petit, amb Daniel Anglès i Manu Guix, juntament amb Focus, van incidir en la popularització del gènere a casa nostra. Aquesta última, juntament amb Dagoll Dagom i Minoria Absoluta, són les úniques empreses econòmicament fortes que a dia d’avui han seguit l’aposta pel musical català de nova creació. Els últims anys Focus ha impulsat projectes com Guapos i pobres, 73 raons per deixar-te o La filla del Mar – amb la Barni Teatre – o el projecte ONYRIC, amb seu al Teatre Condal, que ha acostat èxits internacionals com Fun home o Golfus de Roma, en català. Dagoll Dagom (amb La Brutal i T de Teatre) han triomfat aquesta temporada al Poliorama amb T’estimo si he begut, d’Empar Moliner, i L’alegria que passa, un muntatge absolutament imprescindible on Marc Rosich, Andreu Gallén, Ariadna Peya i Anna Rosa Cisquella revisiten el clàssic de Santiago Rusiñol, un autor que també va seduïr i inspirar a La Cubana per compondre el seu primer musical (que no espectacle amb cançons), Gente Bien.
Teatre musical, al marge del teatre públic
Si t’has fixat, totes aquestes aventures passen al marge dels teatres públics, que sistemàticament menyspreen el gènere obviant-ne la creació contemporània a les seves programacions. Consideren els seus directors artístics que el teatre musical és un gènere menor? Perquè aquesta temporada el teatre públic dona llum verda a readaptar en text grans textos de la literatura catalana i universal, com La plaça del diamant o Yerma o La Tempesta i Macbeth de Shakespeare però és la iniciativa privada qui posa música a Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol o Empar Moliner? Perquè es dóna l’esquena a un teatre que connecta amb els públics més joves?
Únicament el dramaturg i director Sergi Belbel va donar peixet al musical, i ja fa 10 anys que va abandonar la direcció del Teatre Nacional. Ni tansols Xavier Albertí, gran amant del Paral·lel de principis del segle XX on el teatre musical era clau, va apostar fermament pel gènere.
‘El Crim de Lord Arthur Saville’, d’Egos Teatre, va ser una de les grans apostes de creació a la Sala Gran del TNC, l’any 2011
L’actual directora del Teatre Nacional de Catalunya, Carme Portaceli, va respondre algunes d’aquestes preguntes al programa ‘Tot és comèdia’ de la Cadena Ser: “Si és nomes un negoci, un teatre públic no hauria de fer mai musicals. No estic en contra del gènere, però per mi programar no vol dir agafar les coses perquè tothom tingui l’oportunitat de venir. Hi ha d’haver una coherència filosòfica en aquesta programació. El musical, mentre tingui un interès cultural i una capacitat d’investigació en el llenguatge, tindrà les portes obertes del TNC”. Escolta el programa aquí:
Aquesta anomalia estructural és inaudita si tenim en compte els antecedents històrics, sumat a que l’itinerari de musical de l’Institut del Teatre o escoles privades com Memory, Eòlia, Coco Comín o Aules fa anys que formen intèrprets i ballarins que han d’agafar el primer AVE per marxar a fer fortuna a la Gran Via madrilenya. Artistes com Andreu Gallén, Marc Sambola, Àfrica Alonso, Marc Rosich, Jordi Prat i Coll, Jordi Cornudella, Ferran González, Dídac Flores, Carles Alarcón, Àngel Llàcer i Manu Guix o les companyies WeColor Music, Els Pirates, La Barni, Dei Furbi, Egos Teatre, The Feliuettes, La Trepa, La Brutal, Roda Produccions, Generació de Merda o La Copla de Wisconsin han demostrat una sobrada solvència creant títols propis, espectacles amb una mirada local a problemes universals, que amb més o menys esforç han omplert les platees.
No seria hora d’anar resolent aquest greuge històric, acceptar i estimar el nostre patrimoni cultural i seguir fent-lo créixer? Si des del Nacional, el Lliure, la Beckett, o d’altres sales privades com la Flyhard, que fan de la nova dramatúrgia catalana el seu pa de paller, han estat capaços d’ajudar que apareguessin textos com El mètode Grönholm o Smiley, que han fet la volta al món, com no hem de ser capaços d’exportar el nostre teatre musical?
Al Grec, un bri d’esperança
En l’últim any com a director del Festival Grec, Francesc Casadesús s’ha posat les piles per promoure la creació de musicals en català i proposa tres propostes que sacsejaran la ciutat. El festival, sota la producció de El Terrat i la col·laboració del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV), acollirà el torneig de musicals RIIIING! Els musicals que truquen a la porta. L’esdeveniment, pensat com a jornades professionals, parteix a idea de l’actor Toni Viñals. Al llarg del 10 i l’11 de juliol reunirà desenes de projectes en català que lluitaran per guanyar 5000€ i una entrevista amb productores escèniques locals per estudiar-ne la possibilitat de fer-los realitat.
Imatge promocional de ‘Un amor particular’
El festival d’estiu també acollirà Un amor particular, de Daniela Feixas i Jumon Erra, amb música de Miquel Tejada (Teatre Condal, del 20 de juliol al 6 d’agost), una comèdia romàntica que contraposa les maneres de veure el món d’un empresari gris i tradicional amb una artista antisistema. L’amor romàntic contra el poliamor, Sant Gervasi contra el Raval. Fight!
Per concloure el festival, trobaràs una gran festa escènica amb For Evita. Una astracanada musical. Aquesta adaptació de gran format del petit musical Requiem For Evita de Jordi Prat i Coll amb la direcció musical d’Andreu Gallén i un repartiment amb Anna Moliner, Ivan Labanda i Jordi Vidal, ret un divertit homenatge a l’exprimera dama argentina, Eva Peron, així com a les cantants Raffaella Carrá i Núria Feliu. Ah, i hi participarà el cor d’una escola del Raval!
Més informació, imatges i entrades a:
