MUSICALS

Teatre musical de creació: allò que dèiem del risc

Christian Macchio

Prejudicis i un cert desconeixement fan que el teatre musical de creació pròpia sigui poc constant a la nostra cartellera. Això confirma que les companyies i productores que hi aposten ho fan com a acte vocacional, assumint un risc que tots sabem que seria molt menor si optessin per crear una obra de text.

Que Dagoll Dagom continuï apostant per musicals de nova creació a aquestes alçades no deixa de tenir un punt d’heroïcitat si tenim en compte que van ser ells els qui van obrir camí i, malgrat les ensopegades –allò que dèiem del risc– no han deixat mai de navegar amb propostes reeixides com Maremar (2018), Bye Bye Monstre (2021), l’aposta familiar que torna aquest desembre al Poliorama, o L’alegria que passa, la seva nova aposta per al 2023.

‘L’alegria que passa’ (Teatre Poliorama, 2023)

És cert que el gran format ha quedat relegat definitivament a les franquícies o a les produccions pròpies de musicals de Broadway, sense oblidar que, negoci a banda, tot suma a l’hora de fer guanyar adeptes a la causa. I no parlo només de públic, sinó de creadors, productors i programadors. La professió de casa nostra hauria d’anar a veure espectacles com Golfus de Roma (Focus, 2022) al Teatre Condal, teatre musical de qualitat amb una solidesa teatral fora de qualsevol dubte. O si encara hi ha algú que no hagi vist La jaula de las locas (Nostromo, 2018), tindrà una darrera oportunitat de fer-ho quan al febrer culmini gira al Teatre Tívoli.

‘La Jaula de las Locas’ (Teatre Tívoli, 2018)

Els equipaments públics podrien mantenir si volguessin aquesta constància del musical de nova creació de gran format que li manca a la cartellera privada. Si propostes com Molt soroll per no res (TNC, 2015) o Frank V (Teatre Lliure, 2015) no quedessin aïllades entre les seves programacions, amb molta probabilitat tindríem més musicals com Gente bien (La Cubana, 2016) o La filla del mar (Festival Grec / La Barni, 2021) ocupant la resta de grans escenaris de la ciutat. I qui sap si companyies com Egos Teatre haurien acabat evolucionat cap a aquest gran format o fins i tot creat escola.

Seria interessant que els alumnes inscrits als laboratoris de creació escènica, de noves dramatúrgies o tallers i cursos d’escriptura teatral contemplessin l’opció d’escriure un treball o un exercici en forma de musical. Per poder comptar a la cartellera amb històries noves i temes explicats a través d’aquest gènere, primer cal que els nostres creadors el tinguin en compte. L’estimin. I, sobretot, no tinguin por d’arribar al gran públic.

‘Molt soroll per no res’ (TNC, 2016)

Per sort i mirant el got mig ple, entre aquesta presència a batzegades de musicals de nova creació, aquesta tardor trobarem propostes com Pares normals, al Teatre Poliorama, un musical amb noves cançons d’Els Amics de les Arts i amb el segell de Minoria Absoluta sota la direcció de Sergi Belbel. Precisament, Belbel forma part d’aquests directors que, ja amb propostes com Sóc lletja (Kràmpack, 1997) o El temps de Plank (Focus, 2000), sempre han tingut en compte el gènere del musical.

‘Pares normals’ (Teatre Poliorama, 2022)

I, per la seva banda, Minoria Absoluta ja fa temps que ha descobert com arribar al gran públic traslladant a escena els números musicals del Polònia sota el guiatge d’uns especialistes com Dagoll Dagom (La família irreal, 2012) o d’un equip com el de La Brutal, amb qui ja van estrenar la comèdia amb cançons Aquella nit (2020).

Precisament les darreres produccions de la companyia que dirigeix David Selvas ha comptat amb el llenguatge musical com una eina imprescindible, ja sigui en la revisió de textos clàssics com La importància de ser Frank (2018) o a l’hora de crear de bell nou una proposta familiar com El Màgic d’Oz (2020).

‘La importància de ser Frank’ (Teatre Poliorama, 2018)

I és en el teatre familiar on podem afirmar que la producció de musicals autòctons té una trajectòria sovint força més continuada que la dels musicals adults. La prova són les propostes del Jove Teatre Regina i la seva companyia titular, La Trepa, o la programació d’El Petit Romea, que des de fa nou temporades gestiona la gent de Viu el Teatre. Tot i que si parlem de l’èxit més gran del musical familiar dels darrers anys, anirem a petar indefectiblement a El petit príncep (La Perla 29), un clàssic del tàndem Àngel Llàcer i Manu Guix que enguany torna, en la seva novena temporada, a Paral·lel 62 (abans coneguda com a sala BARTS).

‘El petit princep’ (Paral·lel 62, 2013)

El mateix procés creatiu d’un musical implica tants elements que fan imprescindible la revisió constant, les funcions prèvies o fins i tot els tallers abans de mostrar un resultat definitiu. Allò que dèiem del risc. I en aquest sentit cal agrair el retorn a la cartellera de propostes com Una llum tímida, un espectacle d’Àfrica Alonso Bada que es va poder veure al Teatre Condal la temporada passada i que, gràcies a l’èxit, ha repetit també aquesta.

‘Una llum tímida’ (Teatre Condal, 2019)

I que el musical sigui un gènere popular per definició tampoc hauria d’espantar la nostra professió. Dramaturgs de casa nostra: es pot arribar al gran públic a través del petit format. Això ho saben sales com El Maldà, el Teatre Gaudí o la Sala Golem’S (abans Almeria Teatre), espais que sí que inclouen musicals de creació d’una manera continuada amb títols com la incombustible Autónomos, el musical (2016), que arriba enguany a la setena temporada.

Articles relacionats

Shakespeare, Verdi… i Plensa!

És una enorme notícia que Macbeth torni al Liceu! I no ho dic només perquè aquesta sigui la meva òpera preferida de Giuseppe Verdi -amb permís de Rigoletto-, sinó perquè, […]

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!