Hebert Parodi

La Perla 29 s’ha forjat un segell, com altres companyies i sales, que és garantia de qualitat. No és fàcil aconseguir-ho i menys, mantenir-lo. Alguna proposta t’arribarà més o menys, però la probabilitat de sortir molt satisfet és alta. “Sopa de Pollastre amb ordi” ha estat un altre encert. Posada en escena artesanal, no ja precisa sinó mil•limètrica, com els efectes de so (l’aigua que cau d’una gerra just al moment precís…), vestuari, interpretacions de primer ordre, direcció acurada, text proper i profund… No crec que el text sigui més vigent que mai sinó que mai ha deixat de ser-ho; escrita per Arnold Wesker el 1958, jo hagués jurat que era de l’època Thatcher, per exemple. Equiparar-ho només a la […]

PEGADOS va triomfar fa ja 10 anys. Un musical dels anomenats “petit format” (sigui allò el que sigui) que va connectar moltíssim amb un públic jove i que, rara avis, es va exportar a altres països. Una premissa esbojarrada i enginyosa: noi i noia lliguen a una disco, acaben practicant sexe als lavabos…i es queden físicament enganxats. Alícia Serrat (Trilogia de l’amor), coautora i primera intèrpret amb Ferran González, la torna a dirigir, ara amb Enric Cambray. Durant anys he esta temptat, quan veia l’Alícia al Maldà, per exemple, de traspassar la barrera i preguntar-li si tornaria Pegados. Sempre em va aturar que la resposta fos que va tenir el seu moment i ho havia d’acceptar. 10 anys després ha […]

Fa temps que començo les meves opinions sobre les obres de Bàrbara Mestanza dient que està tirant la porta avall. La meva dramaturga preferida, ens ha portat obres amb profundes reflexions, amb un humor amb el que connecto d’una manera absoluta i que diria ha anat minvant, perspectiva de gènere, ens sacseja sense recórrer a la simple consigna de pancarta sobre els rols imposats a la dona (tot i que jo hi veig una lectura més universal), la identitat, el buit existencial, feminisme, la voluntat de sobreviure… A més, quan tenim la sort de veure-la actuar, el plaer és total. Ara ens porta Todas las flores on el simbolisme i les imatges han pres més força i jo, ho admeto, […]

A mi la bossa nova m’avorreix, què hi farem… i fins i tot així, em va interessar de seguida i fins al final aquesta “altra” història de la segona cançó més reproduïda del món (i això, com es mesura?). Tots coneixem la història de la linda Helò, qui de camí a la platja va cridar l’atenció de Vinicius de Moraes i Jobim per composar A garota da Ipanema. Desconeixíem, però, la versió més interessant i tan real com l’altra però molt més profunda, real, agredolça… Així, aquesta obra amb cançons, més que no pas un musical, apunta a temes com el dilema de voler dedicar-se a allò que ens omple o triar una feina segura, o com viure una relació […]

Els MondayMonday de l’Eòlia són una oportunitat magnífica pels musical lovers. Recitals íntims, de proximitat, on els intèrprets, de prestigi, trajectòria i solvència més que contrastada, trien el repertori segons els seus gustos, referents, experiències, amb més o menys dramatúrgia. Acostumen a acompanyar-se per alumnes d’Eòlia o guanyadors/finalistes de la Marató de solistes, iniciativa que busca recolzar i donar una empenta al talent dels joves estudiants de les diferents escoles d’arts escèniques. En aquesta ocasió, cançons escrites per dones des dels musicals clàssics al més contemporani, amb l’afegit que no tots han estat representats aquí. Sense res que distregui l’atenció, Clara Solé, una debilitat que interpreta i no només canta, (Fun Home), i Anna Lagares (Per si no ens tornem […]