Hebert Parodi

20 Anys no son ná és més que un repàs a la trajectòria dels 20 anys (ja?!) de Joan Vàzquez. No ben bé un concert sinó més, tot un show. Un autohomentage, retrospectiu, cançons (i quines cançons!), conèixer una mica el Joan Vázquez persona, i molt, molt espectacle. Perfectament acompanyat per Gerard Alonso (Ciutat de Gespa) al piano, amb Jofre Alamany al saxo i Laura G. Ballbé (Broadway a cappella), que no només l’acompanya sinó que és part del contingut dramatúrgic, en el paper d’alumna que pot pujar a escena amb un crack, que fa que s’ho creu, dels escenaris. Veiem, i en algun moment no ha de ser fàcil, el Joan més humà i còmplice. Intel·ligent, divertit, seriós quan […]

A veure, per molt que ho sembli, Rita no és una obra sobre l’eutanàsia. O sí, però no només. Com els bons textos toca força temes sense fer-ho superficialment. Eutanàsia, prendre decisions, el més gran dels conflictes entre allò que pensem i com actuem quan la teoria deixa pas a la realitat (com s’apuntava a Només una vegada, també de Marta Buchaca, sobre la impossible? justificació de la violència), deixant-nos als espectadors la tasca de reflexionar quan s’encenen els llums. El Toni, que no vacil·la en decidir i donar males notícies, queda paralitzat quan ha de sacrificar la Rita, la gossa. És, potser, l’únic reducte d’afecte que li queda. No pot desprendre’s de la gossa i l’importa més el propi […]

Que dir a aquestes alçades de West Side Story que no soni a ja conegut? Un musical que va unir a algunes de les més grans figures del gènere: el coreògraf Jerome Robbins, ànima del projecte, el compositor Leonard Bernstein, el lletrista Stephen Sondheim, reticent i que no va quedar del tot satisfet (!) I el productor de productors a aquell costat de l’Atlàntic, Harold Prince. Anècdotes conegudes, com separar les “bandes” als assajos i escampar maledicències per crear tensió entre ells, complexes relacions de col·laboració, com de rabiosament actual que era quan es va estrenar i l’acollida (menys del que creiem). Dels pocs musicals creats a partir d’un coreògraf i per això la dansa és el que fa avançar […]

Primacia de la forma (magnífica i creativa posada en escena) sobre el fons (poc espai per les passions, quan són el motor de l’obra). Vaig trobar a faltar l’absoluta passió adolescent que hi havia als diàlegs però no a la relació entre Romeu i Julieta. Que no es mirin, no es trobin els seus ulls en tota l’obra ha de voler transmetre quelcom que no em va arribar (potser, jugant a crític, que més que enamorats l’un de l’altre ho estan de l’enamorament en sí?). Així, la sensació va ser d’haver vist un molt bon muntatge teatral més que viure la història d’amor dels protagonistes, ni l’antagonisme de les famílies ni… Sembla que no m’hagi agradat i no és això […]

No, aquesta adaptació de Prat i Coll no és com els Jocs florals de Canprosa; això no és una festa, no hi ha ironia ni disbauxa (que tant vam agrair; bé, la rifa, no tant), aquí trobem una adaptació més continguda i serena. No crec que sigui per això però no em va arribar gairebé cap emoció. No ajuda, segurament, que la Rambla ens agradi o no, no és el que era. Els barcelonins ja no la passegen, no van a veure i deixar-se veure i han estat substituïts per una riuada incessant de turistes, preses fàcils de la delinqüència i restaurants de dubtosa qualitat. Una escenografia – més senzilla del que ens té acostumats la Sala Gran del TNC- […]