La Perla 29 s’ha forjat un segell, com altres companyies i sales, que és garantia de qualitat. No és fàcil aconseguir-ho i menys, mantenir-lo. Alguna proposta t’arribarà més o menys, però la probabilitat de sortir molt satisfet és alta.
“Sopa de Pollastre amb ordi” ha estat un altre encert. Posada en escena artesanal, no ja precisa sinó mil•limètrica, com els efectes de so (l’aigua que cau d’una gerra just al moment precís…), vestuari, interpretacions de primer ordre, direcció acurada, text proper i profund…
No crec que el text sigui més vigent que mai sinó que mai ha deixat de ser-ho; escrita per Arnold Wesker el 1958, jo hagués jurat que era de l’època Thatcher, per exemple. Equiparar-ho només a la situació política d’aquí i d’ara es queda curt. No és d’ara aferrar-se a una ideologia per tapar de vegades una vida anodina o fer passar les consignes per davant de les persones i la realitat.
Acompanyem a una família compromesa fins al moll de l’ós a una ideologia (en aquest cas, el comunisme) i com afronten, cadascú a la seva manera, com la realitat, els canvis socials, l’eterna espera, els pecats “dels nostres”… fa trontollar el pilar de la família i les seves relacions.
El rerefons és trist, sort que la direcció i adaptació (Ferran Utzet i Llàtzer Garcia) no ha optat pel drama gratuït sinó més aviat per una visió quotidiana i sociològica del camí, si es fa, des de l’ idealisme al desencís de no veure els ideals arribar mai a fer-se realitat. I les il•lusions, on van a parar? I tots aquests anys?
El millor: doncs costa de dir. La proposta en sí mateixa.
El menys millor: només el fragment musical, que, com a “Caïm i Abel”, em va treure momentàniament de la proposta