Hebert Parodi

La cartellera de musicals no destaca per, en general, obres adultes, i encara que de vegades el missatge sigui de pes s’endolceix amb tractaments lleugers. L’anterior està molt bé però s’agraeix que puguem gaudir -en el sentit més ampli de la paraula- de propostes com aquesta Una llum tímida que dignifica el gènere (enteneu-me, si su plau, que sóc musical lover fins a la medul·la). Un tema dur, potent i no tan llunyà que no pot ser oblidat: la dramàtica i sensible història d’amor de dues dones en el franquisme i la seva lluita, desigual, davant d’una societat que no només les silencia sinó les aniquila. Dues professores, a la Barcelona de finals dels 50-inicis dels 60, una més atrevida, […]

La (muy) diva Concha Piquer y el poeta Lorca juntos en este imaginado encuentro en la antesala de la trágica Guerra Civil. Dos Españas, cada una con sus verdades absolutas y frágiles puentes en medio. Un encuentro de artistas en tierra extraña, una que quiere matarse, Y entre coplas, diálogos divertidos, serios, reflexiones, reproches, dramas personales, bromas bailes y cantes, una sombra guerracivilista se acerca al teatro hasta que lo salpica. No hay vuelta atrás… Esta En Tierra extraña de Juan Carlos Rubio es un espectáculo total que ni de lejos sólo está dirigido o entusiasmará a quienes gustan de la copla.: es comedia, y buenísima, es drama y no sólo por la tragedia que espera al poeta, es música […]

RHÜMIA o com he pogut anar pel món dient, amb un posat pretensiós, que no m’agraden els pallassos. No tinc referents així que no puc comparar amb altres propostes… però sí amb el que rebo com a espectador. He rigut i molt (que em costa), m’he sumat al joc que ens proposen (tant com em trasbalsa no ser espectador estàtic) i m’ho he passat pipa. Números genials i gamberros com els bombers o delirants com la folclòrica, poètics com la melodia interpretada amb xerrac, d’èxtasi com el gòspel participatiu (Holaluya!), la complicitat de veure d’una hora lluny que la broma petarà als nassos del bromista, jocs de paraules i riure sense parar. Llegeixo que Rhum era més complet. No ho […]

La Llamada, musical escrit i dirigit per Javier Ambrossi i Javier Calvo arriba a Barcelona després d’un lustre triomfant a Madrid, convertit en fenòmen amb pel·lícula inclosa .El que va començar representant-se al hall. ha passat a omplir teatres. I per què arrasa? Segovia, un campament d’estiu molt catòlic, dues noies fiesteras, desinhibides i lliurades al ritme electrollatí. A una, de sobte, se li apareix ni més ni menys que Déu nostre senyor, que s’arrenca per Whitney Houston. Home, apassionant, apassionant com a musical de masses no sembla. Doncs vagi sí ho és. D’entrada, no és pretensiós. Que sí, podem buscar-li que toca temes com la identitat, perseguir somnis … però tampoc, crec, és aquest el secret del seu èxit […]

No sempre coincideixen una dramatúrgia fascinant amb una posada en escena igualment captivadora, creativa i innovadora. No és només el què sinó també el com. Unir els dos aspectes és tasca àrdua. Quan com aquí, coincideixen en un nivell de qualitat altíssim, assisteixes a una vetllada de Teatre amb majúscules. D’una banda, la història (naixement, auge i caiguda) d’un símbol del capitalisme: la banca Lehman. Tan icònica va ser la imatge dels seus empleats abandonant estupefactes la seu amb les seves pertinences en una caixa que va ser el símbol de la crisi financera de fa una dècada. Com podia caure un dels símbols i pilars del sistema? Pocs es van preguntar com s’havia convertit en el que era. Potser […]