A mi la bossa nova m’avorreix, què hi farem… i fins i tot així, em va interessar de seguida i fins al final aquesta “altra” història de la segona cançó més reproduïda del món (i això, com es mesura?). Tots coneixem la història de la linda Helò, qui de camí a la platja va cridar l’atenció de Vinicius de Moraes i Jobim per composar A garota da Ipanema. Desconeixíem, però, la versió més interessant i tan real com l’altra però molt més profunda, real, agredolça… Així, aquesta obra amb cançons, més que no pas un musical, apunta a temes com el dilema de voler dedicar-se a allò que ens omple o triar una feina segura, o com viure una relació plena d’amor quan saps que no durarà per sempre. Està molt ben trobat l’aire de melancolia, que cau especialment en les peces musicals, que ens arriben siguin en castellà o portuguès… i no perd l’interès malgrat alguna llacuna o incoherència ( el comissari a qui li expliquen la història no és tan jove com per desconèixer el context social, polític, costums i lleis que afectaven la lliure elecció de les dones).
El millor: la naturalitat de Toni Sevilla, com a co-narrador, i Adriana Garcia, la veritable noia d’Ipanema, radiant, que ens transmet la determinació i innocència que toca als 19 anys i al mateix temps, voler viure un conte d’amor sabent que tard o d’hora acabarà. I s’ha d’aplaudir la valentia de, en aquest context, tirar endavant una obra amb 8 intèrprets a escena , incloent música en directe.
El menys millor: interpretacions desiguals, on falta connexió, complicitat, verosimilitud a les relacions entre els personatges. falta química entre Vinicius i la seva enamorada, Nelita, o amb el seu millor amic, i algun personatge queda desdibuixat, com la pròpia Helò.