Hebert Parodi

Víctor Conde (La ratonera, Pegados) ha afrontat el repte d’adaptar la clàssica novel·la d’Agatha Christie, que reuneix tots els ingredients que han captivat milions de lectors: un espai tancat (creuer), molts protagonistes i tots sospitosos, assassinats, un detectiu més que perspicaç i un final que mai, mai esperaves. A més, apunts socials i de classe en els ’30 i altres, perennes (diferències de classe, passions, gelosia, amors no correspostos, traïcions, el vil metall …). S’ha intentat modernitzar o, almenys fugir, d’una versió encotillada i estàtica amb una posada en escena basada en què tots els personatges estiguin sempre presents i movent-se (massa) a la coberta del creuer, el que per moments dificulta el seguir qui és qui o a qui […]

Obra en la línia ja duta a terme per la sala d’adaptar pel·lícules (Dotze homes sense pietat, Tarde de perros). Llegida la sinopsi, text basat en un text de la gran Agatha Christie i vist el material publicitari, pensava que anava a veure un text de drama i intriga judicial, d’aquells amb tensió, interrogatoris brillants i suspens. És cert que el final compleix amb escreix la seva funció de sorprendre’ns a tots, però no ha estat el que esperava. Culpa meva per no haver repassat la pel·lícula, suposo, així que és més que possible que el que no m’ha agradat no sigui més que el que ja hi havia a l’original. I és que he trobat excessiu els tocs d’humor […]

Pornopop va ser una famosa all girl band que es van dissoldre a causa dels egos i els antagonismes de les seves components. Han passat alguns anys i sent encara molt joves, la vida els (i les) ha canviat molt. No és la història d’una reunió anys més tard, ja sigui per diners o per anhelar fama, sinó més aviat el retrat de quatre personalitats antagòniques, cadascuna amb un món interior i exterior, gairebé massa, radicalment diferent i excessiu. I és que totes les accions que realitzen, cada intervenció és per amplificar aquests personatges extrems, el que explica no només perquè el grup es va trencar sinó que ens qüestionem com va arribar a funcionar. Al final, es reuneixen per […]

Crec que va ser Einstein qui va definir la bogeria com repetir el mateix acte esperant conseqüències diferents. Doncs això em passa a mi amb les comèdies de Shakespeare: M’emociono quan les anuncien, corro a comprar l’entrada, llegeixo el text poc abans del dia de la representació, em sembla que són totes iguals, assisteixo a l’obra i m’avorreixo. I a esperar la següent. Crec que, a diferència de les tragèdies, no han envellit bé, els recursos de disfresses, barbes i accents ja no resulten especialment graciosos, els embolics no tenen gaire recorregut i només funcionen (i molt bé) amb registres exagerats, de farsa com els Pàrquing Shakespeare o el Somni d’una nit d’estiu d’Els Pirates. No han estat una excepció […]

Admeto que no he entès res de res d’aquests “Así que pasen cinco años“, de Lorca, qui tant m’atreu. Qüestió de no anar preparat, segurament. Vistes les cares i sentits comentaris al vol, no vaig ser l’únic. Lorca va qualificar aquesta obra, amb “El público“, com “teatre impossible“, i que farien falta 5 generacions perquè fossin enteses o acceptades. Potser aquest és el problema, que encara no han passat aquestes cinc generacions. Sí, sabia que “el Joven” és l’únic personatge real i la resta són representacions de la mort a la qual es dirigeix ​​o arrosseguen el protagonista. Però mentiria si digués que vaig entendre tan sols això o que vaig connectar en algun moment. Surrealisme del difícil. Estèticament potent, […]