Hebert Parodi

Era potser la proposta que més em cridava l’atenció de la temporada del Lliure i expectatives complertes. Amb el precedent de “Clean City” al Grec17, històries reals explicades pels propis protagonistes, sense sostre en aquest cas, a qui fem invisibles. El tractament és més original que el precedent. No ens expliquen la seva història, què els va dur a acabar dormint al carrer, quins drames, errades o decisions voluntàries han marcat la seva vida. Parlen d’un amic comú i mitjançant pedaços de la vida d’aquest, anem coneixent als protagonistes. Amb humor, tendresa i sense buscar fer pena ni denúncia explícita de la situació al nostre voltant, a través d’aquest amic, real o imaginat, acabem veient tots aquells a qui ni […]

He tornat després d’un parell d’anys a Lo tuyo y lo mío. Afortunadament, tot segueix igual. Igual de fantàstic. La molt original proposta és una filigrana que encaixa perfectament en gairebé tot moment i és que explicar una historia d’amor i desamor comptant únicament amb fragments de cançons molt conegudes té molt d’artesania. Pot semblar molt fàcil i aquí està, també, el seu mèrit. L’obra connecta de seguida i sense parar amb el públic, gràcies en part a apel·lar a la memòria musical col·lectiva, de Raphael a Shakira passant per Paloma San Basilio, Sopa de Cabra, Olé Olé (llàstima que no soni Camilo, posats a demanar) i, també, amb la inclusió de peces ben recents. Ara, sense grans intèrprets tot […]

El teatre, al cap i a la fi, és emoció. I d’això, n’hi ha a dojo a Jesus Christ Superstar. Què més es pot demanar? Aquesta producció té un aire a les coproduccions dels ’70: pel·lícules i actors europeus excepte una estrella anglosaxona i tot aparentant un espectacular producte americà. Doncs funciona. Musical llegendari en anglès -gràcies! – de producció italiana (algunes pronunciacions…), uns 10 músics en directe (gràcies de nou) que sonen molt bé tot i que agrairia un puntet més d’espectacularitat, més de 20 intèrprets / ballarins que traspuen il·lusió i un elenc molt, molt solvent. Alhora, escenografia mínima, projeccions de major grandària que interès (el Partenó??), Maria Magdalena força sensual, un final una mica estrany i un […]

“Pura màgia” és com defineix el protagonista alguns dels episodis de la seva vida. I així és A.K.A., una proposta magnífica, honesta, autèntica i recomanable per a tothom (no només pels adolescents). Un únic actor ens fa partícips del seu dia a dia als 15 anys: l’Institut, teràpia, la ràbia i la por, els amics, l’amor i el desig, la injustícia, els prejudicis, la relació amb els pares…La identitat, al cap i a la fi. Som els que els altres veuen? El que volem ensenyar? El que surt quan estem sols?… La interpretació d’Albert Salazar (admeto que no el coneixia) és un huracà -sí, en algun moment puntual s’agrairia una perfecta vocalització, però és una anècdota al costat de la […]

El millor compliment és que després de veure aquesta adaptació, em costa visualitzar l’obra com s’havia representat anteriorment, sense una cantant lírica com a protagonista. Gran encert, doncs, de Marc Montserrat-Drukker en la relectura del text de Terrency McNally, guanyador d’un Tony, de recórrer a l’autenticitat de María Bayo. La soprano, en la pell de Maria Callas, explica la seva passió pel bel canto, el sacrifici i la glòria, estar sempre a prova, l’autenticitat … Tot això mitjançant les paraules de Callas però també del cant, el que dóna més versemblança a la master class. I és que assistim a una d’aquestes lliçons que va impartir a Nova York als ’70 a uns alumnes suposo que atemorits i fascinats per […]