Hebert Parodi

Recorregut per les cançons més conegudes de Sinatra, de la mà de 4 grans veus amb una excusa narrativa fluixeta i potser innecessària. En realitat, aquestes molt bones veus, on destaca la presència, carisma i solvència interpretativa de Mone Teruel i Txell Sust, es basten per retre homenatge a la Veu, Frank Sinatra. Frank, aquí en la seva faceta d’ídol d’adolescents, de mares, àvies, estrelles de cine…, amb amistats poc recomanables, expulsat d’Espanya… I , per sobre de tot, una veu i carisma impressionants. La història és alhora massa simple i a estones massa complicada, amb l’excusa per lligar les cançons: 4 amigues recorden a una senyora que va ser de les primeres fans de Sinatra i que explica diverses […]

Repàs a la corrupció, mentides, covardies i manipulació que ens envolta en aquest text (i direcció i, a dies, interpretació ) de Carla Torres. Corruptes els jutges, els polítics, la policia… ni tan sols els que protesten poden repartir carnets d’ètica. La rebel·lia com a etapa vital i com a compromís, el recurs a la violència… Interessants temes a través d’una pija que abraça tots els tòpics de la rebel·lia, des de la sexualitat -a la que no acaba d’entregar-se- a la lluita de classes (ai, els conversos…), amb xarxa de seguretat per a les seves aventures reivindicatives, i la seva parella, lluitadora convençuda, que no acaba de fer fàstics a la violència com a arma. Des de la bastida […]

Tres amigues de tota la vida, tan unides com diferents (amb tics d’estereotip), vinculades per un compromís d’infància: han d’acudir tan bon punt qualsevol d’elles invoqui el dret a demanar un favor, d’aquells que només pots demanar als teus amics de l’ànima. Ara, una les reclama perquè l’acompanyin a París, on l’espera no l’amor sinó un donant d’esperma. El perquè no hi va la seva parella o hi ha d’anar en cotxe no queda clar. Pel camí (el viatge acostuma a ser més important que la destinació), a més de trobar un misteri truculent que no atrapa i un cotxe massa intel·ligent, les anem coneixent, els seus somnis, pors i secrets, canvis … amb molt d’humor, simpatia, algun moment íntim […]

Maremar és una proposta íntima i propera de Dagoll Dagom, diferent respecte el seu darrer muntatge (la vistosa però un pèl buida “Scaramouche”). Una aposta valenta temperada per triar un tema al que el públic és sensible i receptiu (el drama dels refugiats), amb música ben coneguda (Llach) i la predisposició del públic, guanyada a pols en més de 40 anys de trajectòria. Valenta, això sí, per adaptar una obra de Shakespeare (Pèricles, príncep de Tir) que no és de les tragèdies conegudes ni de les habituals comèdies (tot i tenir les disfresses, identitats amagades…que tant em cansen) i on és fàcil perdre’s amb tants personatges interpretats pels mateixos actors amb petits canvis de vestuari. Veiem un camp de refugiats […]

Aquesta proposta, de la que no desvetllarem la sinopsi -per no fer spoiler- més enllà que una reunió familiar es torça, té una gran virtut: l’alt interès de tots els temes apuntats (la maternitat sense parella, el paper del pare no acceptat, el preu dels principis de cadascú, els límits reals de l’amistat, la força dels vincles familiars…). Llàstima que massa pals a tocar acostuma a significar, com en aquest cas, que tots queden només en tractament superficial i és perd l’oportunitat que cap d’ells sigui el centre de l’obra i doni peu a reflexions i diferents acostaments. I té un defecte: el registre o la barreja dels mateixos. Es passa d’un a un altre, sense gaire versemblança ni evolució […]