Hebert Parodi

Un pròleg mut, amb aires de cançó, on una dona, Àngels Bassas (Ciara), fa la maleta per abandonar la seva parella, un macho alfa, Ángel Roldán, i fugir amb el germà d’aquest, Jacob Torres (Animals de companyia), un perdedor sensible. Una vacil·lació i un posterior accident canviaran les vides dels tres i de la mare d’ells, Teresa Urroz, qui mai ha amagat la seva preferència pel fill fort. Amb el canvi de circumstàncies, apareixen la venjança, rancúnies, nous horitzons, violència…i aquestes persones inicien un camí de convertir-se en animals. Miserables moralment o supervivents, ves a saber, veiem el seu, potser massa sobtat, embrutiment moral. Si bé és cert que a estones no saps ben bé què ens volen explicar, un […]

Vagi per davant que crec que sóc l’únic espectador a qui no ha entusiasmat aquesta premiadíssima proposta, vista la temporada passada, així que no em feu gaire cas, que no tothom pot estar equivocat tret de mi. I és que em va semblar retrògrada malgrat ser aparentment “fresca”, impartint carnets de maduresa i dictaminant quines decisions evidencien que no l’has assolida tot i que t’hagin arribat els 40. Proposta ben arrelada a la nostàlgia dels 80 i 90, començant per l’estructura de l’obra, amb dues cares, com aquelles cassettes. Una CARA A més simpàtica i humorística (tot i que a mi tampoc m’ho va semblar en excés) sobre els motius i conseqüències d’una ruptura, i els drames de ser actor […]

Ja és oficial: no connecto amb les obres d’autors que pateixen vides tràgiques i moren abans d’hora, amb dramatúrgies no ben rebudes en el seu moment i que després de morts, es “redescobreix” la seva qualitat i passen a ser de culte. Crec que hi ha molta atracció per l’artista “maleït”, torturat i incomprès, i dubto de si no és aquesta la causa principal de la seva programació. També pot ser que no sigui capaç de captar els seus crits d’angoixa vital, com em passa amb Sarah Kane o ara amb Jean-Luc Lagarce, mort als 38 anys. Un home jove (34 anys) torna a la casa familiar, després de molts anys, per anunciar que morirà. A causa del dolor i […]

Fins als…Nadals casa perfectament a un espai petit, en aquest cas, el Club Onyric, al hall del Condal, que tantes bones vetllades ens va oferir la darrera temporada, on es crea de seguida connexió entre públic i intèrprets. Aquesta proximitat és bàsica doncs es tracta d’un espectacle que beu del cabaret. Estèticament ho és i té un punt de –lleugera- provocació, de pot passar qualsevol cosa i tot és susceptible de ser ridiculitzat…començant pel Nadal. Així, el punt de partida és simpàticament provocador (i innocent): i si ens carreguem el mes de desembre i així ens estalviem tot aquest rollo dels Nadals, que acaba embafant i que tothom critica? Es fa sorna de lestradicions, nadales, dels sopars familiars -siguin pijos […]

Comèdia dramàtica dels Sixto Paz (Pretty) que basa bona, massa, part de la seva efectivitat en fer participar el públic com a recurs per insuflar humor a un tema tan dur com la depressió cròmica i intents de suïcidi d’algú estimat. Al menys a mi, poca gràcia em va fer, per exemple, veure una espectadora traient-se un mitjó i jugar amb ell, o a algú incòmode havent d’improvisar un discurs. Cert que jo penso, com es deia a Watching Peeping Tom: “que el públic està fart de que el facin participar! Que el que volen és ser espectadors!”. Dit això, la participació funciona, ja que la majoria del públic està encantat, riu i s’emociona menys uns quants escèptics d’aquestes càpsules […]