Hebert Parodi

Una dona, Lis, interpretada per tres actrius, tres veus d’una mateixa vida, dels mateixos records. Ens expliquen les tres com han arribat a l’ara i juntes s’uneixen per a un proper episodi vital després de repassar els moments clau que la/les defineixen. Un casament que acaba amb assassinat mafiós del nuvi i fugint, es troba vestida de núvia i tacada de sang a Grand Central Station, un riu de persones on ningú, llevat la Lis, es queda. Aquesta casament era tenir un futur ben diferent del passat, de l’altre episodi clau: la infantesa sòrdida en un hostal familiar. I‘ara, a NY, lliure de la violència però sense futur, paralitzada, opta per refugiar-se i viure en un bucle de records, no […]

L’Alberto Díaz ens ha anat mostrant la seva vàlua també com a director (sublim “Llarg dinar de Nadal”, per exemple) i ho torna a fer amb aquest premiat text de John O’Donovan. Té l’encert a més d’apropar el text físicament (l’escenari és a un terrat) com a nivell de referents, incorporant-hi la Nit de Sant Joan. Dos nois joves atrapats a un terrat, fugen de la policia després d’un atracament patètic mentre els seus plans s’allunyen a cada minut. Atrapats, però, encara més a la vida. A una vila petita i tancada, a famílies desestructurades i a vides que no són les que voldrien dur. Atrapats també entre ells en una relació de dependència afectiva, lluny del fàcil amor adolescent […]

A Per si no ens tornem a veure Alícia Serrat ens oferia, amb Marc Sambola, un musical alegre, joiós i ple de llum sobre l’alegria de la recerca i trobada de l’amor. Ara, amb aquest nou musical i amb música de Miquel Tejada, tracta si no l’altra cara, sí una vessant menys innocent i divertida, on hi ha retrets -començant cap a un mateix-, reflexions i esperances difuminades, dubtes, es fa mal… Una obra més complexa i profunda i fosca, resta però la tercera part d’aquesta trilogia temàtica… Un grup de joves es reuneix per contestar en equip una pregunta d’aquelles que obren les portes de l’infern: som bones persones? Entre ells hi ha un incipient triangle amorós, qui vol […]

No ha de ser fàcil portar a escena, i adaptar al llenguatge teatral al què estem acostumats sense trair l’original, un text èpic de fa més de 4.000 anys d’allò més interessant (sabíeu que es parla allà del diluvi universal i l’arca moooolt abans que a la Bíblia, per exemple). Apostar per fer-ho, a més, amb un ritme pausat, hipnòtic a voltes i reiteratiu com la tradició oral, i aconseguir que no avorreixi, més difícil encara. A mi aquesta narració d’una llegenda èpica em va enganxar de seguida. Tot i així, se’m va fer llarga cap al final. Estava anunciada una durada inferior a hora i mitja i va durar-ne dues. I aquesta mitja hora va ser un llast (malauradament, […]

No sóc molt de monòlegs, jo, que de seguida em cansen. Doncs sort que vaig anar a veure aquests Monólogos Wooooman, que feia dies que no reia tant. Des del sketch inicial amb unes gogos low cost i la presentació gens glamourosa de les actrius, als monòlegs pròpiament dits i el final novament reunides per al (ni idea que ho era) famós “Estoy rara” amb més de 400.000 visites a Youtube, i que el públic sabia de memòria. El que està “raro” sóc jo per no conèixer abans a Paloma Jiménez, còmica fins a l’extrem. A Alejandra Jiménez si la coneixia i de fet la segueixo, una actriu excepcional, capaç de fer-me riure i també plorar (Blanca desvelada) i amb […]