A Per si no ens tornem a veure Alícia Serrat ens oferia, amb Marc Sambola, un musical alegre, joiós i ple de llum sobre l’alegria de la recerca i trobada de l’amor. Ara, amb aquest nou musical i amb música de Miquel Tejada, tracta si no l’altra cara, sí una vessant menys innocent i divertida, on hi ha retrets -començant cap a un mateix-, reflexions i esperances difuminades, dubtes, es fa mal… Una obra més complexa i profunda i fosca, resta però la tercera part d’aquesta trilogia temàtica…
Un grup de joves es reuneix per contestar en equip una pregunta d’aquelles que obren les portes de l’infern: som bones persones? Entre ells hi ha un incipient triangle amorós, qui vol ser estimat, qui dubta si ho serà…
Una interessantíssima estructura amb flaixbacks ens va donant pistes que anem lligant per entendre el què. Es tracta allò tan absorbent, revelador i una mica insà de “lo que pudo ser y no fue”. Hi ha amor i desamor, renúncies i trencaments, esperances i realitats. I reflexions sobre trencar amb una parella amb qui no estàs malament, els efectes de no dir el que sents en el moment oportú, si és massa tard per tornar enrere i renunciar al que ja tens, no voler fer mal tot i que en facis… I una pregunta que em persegueix de fa anys: ¿com pot confiar en tu la teva parella si abans vas enganyar a l’anterior amb aquesta nova? No estarà sempre patint per si amb ella faràs el mateix? Dilema plantejat d’una manera tan natural com brutal. Gairebé aplaudeixo. I no, no és un drama passat de voltes, hi ha contrapunt còmic, quotidianitat i realitat en una proposta on el text i la música es complementen i alimenten com cal.
Un repartiment justificadament jove, que no novell, ens ofereix molt versemblants interpretacions tant vocals com de “text” amb una esplèndida, delicada i narrativa música de Miquel Tejada. Destaquen, pels papers, la Clara Solé (d’aquelles intèrprets que ja fa temps m’encanta ser testimoni discret del seu creixement i assentament), l’Estel Tort i el Victor Arbelo (qui mai falla), amb l’encert de la incorporació de l’Eloi Gómez.
