Hebert Parodi

Cert que amb West Side Story no cal res més per passar a l’Olimp de compositors i que, per a molts, jo el primer, la resta de la seva obra ha quedat eclipsada quan no desconeguda. Aprofitant el centenari del seu naixement, arriba I hate Music! que ens recorda i presenta la seva trajectòria. En un format íntim, una soprano me-ra-ve-llo-sa (Joana Estebanell) i un piano (Mauro Arbusti), acompanyats de projeccions i fragments de la correspondència que va mantenir amb col·legues, productors i, especialment, la seva esposa, Felicia Montealegre. En aquestes breus lectures s’aprecia la seva passió vital per la música, el dificultós equilibri entre l’amor a la seva dona i l’homosexualitat, els reptes musicals que es proposava… amb excel·lents […]

Marta Buchaca s’apropa a la violència domèstica/conjugal d’una manera intel·lectualment estimulant i, fugint dels tòpics, no es limita a denunciar allò que esperem arribi el dia que no calgui fer-ho sinó que busca matisos amagats sobre la violència, el seu ús i conseqüències i ens obliga a reflexionar. Lògicament, la violència mai no té excusa. Segur, mai? I si a l’agressor l’han humiliat i traït? Si ens amenacen i ningú no ens protegeix, mantenim la fermesa de “la violència no és mai la resposta”? Es pot ser maltractador “només una vegada”? Es pot seguir convivint sense por després d’un episodi de violència i els pertinents “ho sento”? No és això fer crònica la condició de víctima? Veiem un home d’’èxit, […]

Sèrie de concerts del repartiment del musical que es representi en aquell moment a Onyric Teatre Condal. Cada dia, un dels intèrprets, acompanyat al piano o guitarra, ofereix més un recital, de fet, que un concert. El repertori, a gust de l’ intèrpret. En el primer cicle, amb el repartiment de Fun Home, ha sonat des Bisbal a Sopa de Cabra, musicals molt coneguts i altres a descobrir, la mateixa obra que estan representant i clàssics allunyats del gènere … Es tracta d’una gran oportunitat per als amants del musical, aquells que seguim les trajectòries de l’elenc … de gaudir del seu talent, en un ambient proper, molt còmplice i íntim (es desenvolupen al Club Onyric, petit espai previ a […]

Ningú és un zombi és un musical de la companyia Teatro Calánime (Cuentos cruentos) que busca conscienciar als joves sobre la discriminació i el bullying. I és que, a banda del mal que fem rebutjant a algú només per diferent, hem pensat mai que nosaltres mateixos, a ulls d’altres, podem ser considerats els “bitxos raros” i passar de guais a rebutjats? A escola hi arriba un noi peculiar. Ni més ni menys, ve de Polònia amb la seva família de morts vivents. L’encaix no és fàcil, i si bé fa amics que veuen més enllà de l’aparença física i algun aspecte estrany, a d’altres no els agrada en tant que diferent i el tracten malament. Si ell és estrany, encara […]

“VERNISSATGE” al Maldà, on fa poc rèiem molt amb “Les dones sàvies”, que ridiculitzava els entesos que opinen de tot. Ara veiem i també riem, amb un pòsit amarg, sobre aquells snobs que no només pontifiquen, sinó que fan d’apòstols, si cal per la força, perquè altres es converteixin al seu punt de vista, gust, estil… Els que si no reben l’aprovació (likes?) del seu entorn, el convidat en aquest cas, no gaudeixen del que fan/tenen. El text funciona molt bé, tots coneixem i patim els personatges que aquí es caricaturitzen. Tot i així, hagués agraït contextualitzar el text. Per què són amics, “millors amics”, una persona normal amb aquell parell d’imbècils? Per què aguanta el Bernat la llàstima que […]