Tot el que necessites per anar al teatre

Si tinguéssim més coca et demostraria com t'estimo: Perquè estimar no és fàcil ni ho arregla tot

Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo
24/09/2018

L’Alberto Díaz ens ha anat mostrant la seva vàlua també com a director (sublim “Llarg dinar de Nadal”, per exemple) i ho torna a fer amb aquest premiat text de John O’Donovan. Té l’encert a més d’apropar el text físicament (l’escenari és a un terrat) com a nivell de referents, incorporant-hi la Nit de Sant Joan.

Dos nois joves atrapats a un terrat, fugen de la policia després d’un atracament patètic mentre els seus plans s’allunyen a cada minut. Atrapats, però, encara més a la vida. A una vila petita i tancada, a famílies desestructurades i a vides que no són les que voldrien dur. Atrapats també entre ells en una relació de dependència afectiva, lluny del fàcil amor adolescent que els hauria d’envoltar.

Un d’ells només voldria tornar a la seva vida anterior, a ciutat, amb una àvia que l’estimava i on era un més. Aquí és el “nou” i simula una relació heterosexual per no desencaixar encara més; atrapat entre el què diran i el que sent. L’altre, predelinqüent, dur, bregat en mil baralles d’afirmació, però sensible i dolgut per un primer amor, el de la descoberta, que renega d’ell; atrapat entre la seva imatge i la seva sensibilitat. Amb tocs d’humor aquí i allà, també copsem l’amargor que els devora, massa joves per veure-ho tot negre, sense sortida i ancorats en els records, com si el millor de la seva vida ja hagués passat. Sí, l’amor homosexual hi és molt present però amb una visió original i realista. Els actors Marc Balaguer i Pau Escobar ens transmeten una relació íntima, dolça per moments, les seves pors i algun desig en un espai obert, on cal que recordin en tot moment la importància de la vocalització.

El millor: contra pronòstic, no és una obra més només reivindicativa sobre l’homosexualitat sinó més aviat, com em va dir una teatraire, sobre les coses que no ens diem i quant de bé ens faria fer-ho. Proposta molt recomanable, arriscada, tendra, original, amb un ritme ben trobat, amb silencis prims com un llac gelat, a punt de trencar-se –marca de la casa-, on té tanta rellevància qui escolta com qui parla (una de les meves dèries) i amb interpretacions acurades.

El menys millor: que hagi acabat tant ràpid. Hauria de tornar i donar temps a que la complicitat entre ells esdevingui química.

La frase: “Fugir és fàcil però per quedar-se es necessiten ous”.

← Tornar a Si tinguéssim més coca et demostraria com t'estimo