El lavabo és, sens cap mena de dubte, un dels espais amb menys glamur d’una casa. I, alhora, és un dels llocs on es comparteixen més moments d’una parella. Aquest petit reducte d’intimitat on, entre pastes de dents i rotlles de paper de wàter, s’hi comparteix vida i vulnerabilitat és, precisament, l’espai escollit per Ramon Pardina per situar la seva primera obra teatral: Desaparellats. Pardina és una de les plomes humorístiques més cotitzades de casa nostra. Està al darrere de molts dels monòlegs d’Andreu Buenafuente i Quim Masferrer. També és l’autor del còmic La Furgo i ha treballat en la versió cinematogràfica que protagonitza Pol López. El seu és un humor fi, subtil, que connecta amb la humanitat i sap treure punta a les esquerdes. Desaparellats és filla de tot això: un text que neix d’una ruptura i que barreja comèdia, relacions de parella i ciència-ficció.
El punt de partida és tan senzill com complex: en Ton i l’Anna són una parella que, després de molts anys de convivència, comencen a plantejar-se com seria la vida amb una persona diferent al costat. I, mentre neden en un mar de dubtes, descobreixen que el seu lavabo els teletransporta a universos paral·lels on descobriran altres versions de l’altre que els faran plantejar-se amb qui volen estar. Una mena de Tot alhora a tot arreu o Una qüestió de temps en versió teatral. Tot un repte escènic que Roc Esquius agafa amb il·lusió. El director del muntatge confessa que, més enllà del gènere, l’obra “és un gran mecanisme per explorar les relacions de parella i tot allò que busquem i sovint perdem perseguint ideals que potser no tenen sentit. Ens recorda que sovint el que realment funciona és la naturalitat del dia a dia, encara que sigui una mica desaparellat”.
Ricard Farré i Esther López són els encarregats de conduir l’espectador per aquest particular viatge pel multivers. Un viatge que fuig d’artificis i que aposta per la subtilesa. I això requereix una feina de transformisme molt acurada per part dels actors. López confessa que el més complicat és que “tota l’estona donen vida a la mateixa persona, en vides molt diferents”, fet que els obliga a forçar el canvi en “petits gestos diminuts”. Per a Farré encara hi ha una complicació afegida: “la combinatòria. Quan el Ton 2 està amb l’Anna 1, o el Ton 1 amb l’Anna 3”.
L’important, però, com en tantes coses a la vida, és deixar-se portar pel viatge. Perquè, com explica Esquius, al final la pròpia vida és quàntica: “les possibilitats sempre són obertes davant teu, encara que hagis pres una decisió. El camí no queda mai tancat: sempre pots triar de nou”.
Més informació, imatges i entrades:
