Una festa temàtica dels anys noranta, cinc amics que es retroben després de molt de temps i una revelació inesperada: l’amfitriona els ha enverinat a tots. Aquest és el punt de partida de La promesa, la nova comèdia de Sixto Paz, escrita per Yago Alonso i Sílvia Navarro i dirigida per Pau Roca, que arriba al Teatre Borràs a partir del 23 de maig i s’hi podrà veure fins al 12 de juliol.
Després de La presència la companyia torna a la mateixa sala amb un registre radicalment diferent: una comèdia delirant, macabra i nostàlgica que juga amb els codis del thriller per parlar de l’amistat, el pas del temps i les promeses de joventut. “És la comèdia més passada de voltes, descabellada i irreverent que hem fet mai”, ha explicat Roca. El director situa l’obra en una nit de retrobament entre cinc personatges que van créixer junts al cau, en un entorn marcat per valors com la solidaritat, el respecte per la natura o l’empatia. Amb els anys, però, aquell idealisme ha quedat lluny. “Són gent que es coneixen de tota la vida, però que amb el pas del temps es tornen a mirar als ulls i diuen: ‘Però en què ens hem convertit?’”, diu Roca.
El detonant de la funció és Paula, el personatge interpretat per Carol Rovira, una dona que torna d’un viatge de transformació al Brasil i convoca els seus amics a una festa plena de hits, disfresses i referències dels noranta. Quan la nit ja està en marxa, els revela que els ha enverinat. Rovira defensa que el gest del seu personatge neix d’un lloc inesperat: “Ho fa des de l’amor. Els estima tant que decideix convertir la festa en una mena de ritual moral i plantejar-los les mateixes preguntes que ella s’ha fet en aquell viatge interior”.
A partir d’aquí, els convidats hauran de superar un joc de pistes a contrarellotge si volen salvar la vida. Pel camí afloraran secrets, retrets, frustracions i promeses incomplertes. Mercè Martínez, que interpreta un dels membres del grup, descriu la relació entre els personatges com una amistat marcada per la toxicitat: “Tots tenen una relació bastant tòxica, es relacionen a base de petites punyalades i no d’elogis ni cures. El meu personatge n’és el màxim exponent”.
Retorn a les festes dels 90
L’espectacle construeix, des de l’humor, un retrat àcid d’una generació que va viure la joventut en plena eufòria dels noranta i que ara es mira en un mirall incòmode. Nirvana, OBK, les Spice Girls, Chimo Bayo, els Jocs Olímpics o la ruta del Bakalao formen part de l’univers de la peça, que juga amb la nostàlgia sense quedar-s’hi atrapada. “A través d’aquests hits musicals i del sentit de l’humor dels personatges volem arribar a explicar aquesta crítica”, apunta el director. “Són personatges frívols i individualistes, però també intel·ligents, brillants i incisius. Diuen coses de l’alçada d’un campanar i, alhora, volem estar amb ells perquè fan explotar la comèdia”.
El repartiment el completen Eduard Buch, Eduard Lloveras i Marc Rodríguez, que donen vida a uns personatges acomodats, cínics i desconnectats de la realitat. La funció planteja una pregunta aparentment senzilla, però incòmoda: el nostre jo adolescent estaria orgullós de qui som ara?
Més informació, imatges i entrades a:
