Hi ha espectacles que arriben tard i, per això, podem pair-los millor. El Conde de Torrefiel –una de les nostres companyies més internacionals– presenta Guerrilla, que no s’hauria de llegir com una simple recuperació de repertori ni com l’aterratge tardà a Barcelona d’una peça “mítica”, sinó com el retorn d’un muntatge que va saber detectar, amb anys d’antelació, el paisatge de desorientació moral dels nostres dies. Ara que moltes de les intuïcions que travessen l’obra han deixat de semblar hipòtesis per convertir-se en quotidianitat, la programació de la peça a la Fundació Brossa guanya gruix com a relectura.
Pablo Gisbert i Tanya Beyeler (El Conde de Torrefiel)
Sense ser una novetat –es va estrenar al Kunsten de Brussel·les el 2016 i acumula circulació internacional–, la “première” barcelonina de Guerrilla té alguna cosa de desgreuge. L’obra ens va advertir en el seu moment sobre una Europa desencaixada abans que moltes de les seves pors es convertissin en imatges reals. En el cas d’El Conde de Torrefiel, la tensió entre individu i col·lectiu, més que un tema, forma la columna vertebral del seu desfici creatiu. Des de la fundació del projecte el 2010, Tanya Beyeler i Pablo Gisbert han consolidat una gramàtica escènica pròpia basada en la juxtaposició de text, cos, imatge i moviment, amb una mirada sincrònica sobre el present.
Guerrilla s’inscriu de ple en aquest territori, però ho fa amb una forma especialment transparent, gairebé programàtica: tres situacions –una conferència, una classe de taitxí i una sessió de música electrònica– que tenen lloc en un futur pròxim (situat aleshores el 2024), que ara ja és el nostre passat. La clau, com sovint en Torrefiel, no és tant l’acció visible com el desajust entre allò que veiem i allò que llegim. A escena hi ha cossos que ballen, parlen, escolten; sobre aquests quadres vius, un text projectat exposa els pensaments íntims, les contradiccions i els desitjos d’individus dissolts en la massa.
Presenciem una operació dramatúrgica que esquinça tant l’individualisme com l’èpica coral convencional: no trobem personatges per identificar-nos-hi, sinó una cartografia mental de la multitud. I aquesta és una de les grans aportacions del grup: haver retratat el seu públic –urbà, culte, europeu, hiperconnectat i desorientat– entre la matèria poètica i la lectura crítica. Aquí és on la metàfora del títol deixa de sonar bèl·lica: la “guerrilla” no remet només a una confrontació externa, sinó a la recerca interna d’una forma de supervivència simbòlica en el món d’avui.
Més que plantejar-nos si Guerrilla “ha envellit”, la qüestió prèvia potser és una altra: quines capes noves activa avui una obra concebuda fa deu anys? Conserva el poder de mirar la catàstrofe sota la superfície del confort europeu? En el teatre d’El Conde de Torrefiel, la forma no decora la idea, la qüestiona. I és des d’aquesta promesa de disparar preguntes –més que des de qualsevol etiqueta de peça de culte– que s’hauria de llegir l’oportuníssim rescat que ens ofereix la Brossa.
Més informació, imatges i entrades:
