En aquest dispositiu escènic concebut per Christiane Jatahy, la vigència d’Un enemic del poble, de Henrik Ibsen, adquireix una força particular gràcies a la presència de Wagner Moura (Salvador, 1976). Reconegut internacionalment per la seva interpretació a Narcos, en què va donar vida a Pablo Escobar amb una intensitat que el va situar entre els actors més destacats de la seva generació, Moura posa ara aquest mateix rigor interpretatiu al servei d’Um julgamento. La seva interpretació de Thomas Stockmann no es limita a encarnar un personatge atrapat entre la veritat i el poder, sinó que converteix aquest dilema en una experiència viva i incòmoda per al públic, cridat a assumir el paper de jutge. La dimensió ètica de l’obra troba així en Moura un intèrpret especialment idoni: un artista que ha fet del teatre i del cinema un espai de confrontació crítica, on cada paraula i cada gest interpel·len directament la nostra responsabilitat com a ciutadans.
Si haguessis de condensar l’essència de l’obra en una sola idea, quina pregunta planteja sobre la veritat i el poder?
És una obra sobre la veritat, però no sobre una veritat abstracta, sinó sobre una veritat en conflicte. El text d’Ibsen ja formulava aquesta tensió, però avui el debat és encara més radical: qui decideix què és veritat? I què passa quan aquesta veritat és incòmoda?
Què et va interpel·lar més profundament d’aquest home que, en revelar una evidència científica, es converteix en objecte d’hostilitat col·lectiva?
El dilema moral. El personatge descobreix una veritat científica important i, en comptes de ser escoltat, és atacat. Això connecta directament amb el present: el negacionisme, la manipulació de la informació i el descrèdit de la ciència formen part de la nostra realitat.
El protagonista defensa una causa justa, però també genera ambivalències.
Sí, absolutament. El fet que defensi una veritat no el converteix automàticament en un heroi. També pot actuar de manera contradictòria. El públic ha de decidir com el jutja.
L’obra converteix el públic en part activa del veredicte. Què revela Um julgamento sobre els nostres mecanismes de judici?
El públic jutja, i això és fonamental. No es tracta només d’explicar una història, sinó de crear una situació en què cada espectador s’ha de posicionar. És gairebé un experiment social: com reaccionem davant d’una veritat incòmoda?
“El teatre sempre és polític”
Quan el teatre obliga el públic a decidir, es converteix inevitablement en una pràctica política?
El teatre sempre és polític. Qualsevol espai on la gent es reuneix per pensar col·lectivament ho és. Aquí això es fa especialment explícit, perquè la decisió final recau en el públic. És una manera de fer visible la responsabilitat individual dins del col·lectiu.
Fins a quin punt aquesta dramatúrgia dialoga amb l’experiència recent del Brasil?
De manera evident. Hem viscut anys en què la veritat era atacada constantment. Però l’obra no parla només del Brasil; parla de qualsevol societat en què la veritat es converteix en una qüestió de poder.
Què exigeix, avui, sostenir una convicció davant d’interessos estructurals?
Té conseqüències. Quan defenses alguna cosa que contradiu interessos poderosos, t’exposes. Això li passa al personatge, però també a moltes persones en la vida real.
El veritable objectiu de l’obra és desestabilitzar les certeses del públic?
Molt sovint, sí. La gent arriba amb una opinió clara, però, a mesura que avança la història, apareixen dubtes. I aquest moment en què deixes de tenir certeses és el més valuós.
Quins fenòmens contemporanis troben en aquest text un mirall especialment incisiu?
Les fake news, la democràcia, l’ecologia o la cancel·lació social. El text original ja era molt potent, però avui aquests temes són encara més urgents.
“Intento fer projectes que dialoguin amb el món”
Com s’inscriu aquest muntatge en la teva recerca sobre els conflictes entre ètica, política i condició humana?
Intento fer projectes que dialoguin amb el món. Tant al cinema com al teatre, m’interessa explorar conflictes polítics i humans. No crec en un art neutre.
Quin tipus de consciència pot activar l’art en una societat democràtica?
L’art no canvia el món de manera directa, però pot canviar la manera com el mirem. Pot generar memòria, consciència i incomoditat. I això és essencial en qualsevol democràcia.
Quina experiència t’agradaria que l’espectador s’endugués en sortir del teatre?
Incomoditat i dubte. Si algú surt del teatre amb totes les respostes, crec que hem fallat. L’important és que es pregunti si ha estat just en el seu judici.
Per què Ibsen continua interpel·lant-nos amb tanta lucidesa?
Perquè parla de la relació entre individu i societat. Aquest conflicte és etern. El context canvia, però la pregunta continua sent la mateixa: estem disposats a defensar la veritat, encara que tingui un cost?
Quin retrat ofereix l’obra de nosaltres com a comunitat moral?
Mostra una comunitat que es defineix per les seves decisions. Mostra com jutgem, com assumim responsabilitats i fins a quin punt estem disposats a actuar davant del que passa al nostre voltant.
Més informació, imatges i entrades:
