La Compañía Nacional de Teatro Clásico va encarregar a Lucía Carballal una obra original a partir de El castillo de Lindabridis, de Calderón de la Barca, un clàssic sobre una princesa que hereta el regne de Tartària però no hi pot accedir perquè viu tancada en un castell volador. D’aquesta premissa neix La fortaleza, una peça que es pregunta què fem amb allò que heretem i que vincula el patrimoni teatral del Segle d’Or amb la biografia de l’autora, marcada per la figura d’un pare absent. Parlem amb Carballal (L. C.) i amb Mamen Camacho (M. C.), una de les actrius protagonistes, sobre l’estada de l’espectacle al Teatre Lliure, en el marc del Festival Grec.
Lucía Carballal
Lucía, com ha estat rebre aquest encàrrec?
L. C.: Això va començar com un encàrrec i no m’esperava —no al principi, tot i que de seguida ho vaig intuir— que acabés sent un projecte tan gran i tan important per a mi. Potser és el més personal que he fet en tota la meva vida. Com que era un encàrrec, tenia un punt de partida molt concret, una premissa molt clara. I el que vaig intentar va ser pensar de quina manera podia convertir el projecte en alguna cosa veritablement personal.
I com has arribat de la història de Calderón a la figura del pare absent?
L. C.: El primer que vaig pensar va ser que no calia dissimular que sentia una certa distància respecte del material original. Aquesta sensació de distància i de dificultat d’accés a una faula d’aquest tipus era precisament el material de l’obra. Em vaig plantejar quina distància tenim respecte de les coses del passat i com les mirem des dels nostres dies. El teatre del Segle d’Or i també allò clàssic en general: la tradició, el cànon. A partir d’aquí va sorgir la relació amb el meu pare. I, finalment, volia treballar amb actrius que admiro molt i que han treballat a la Compañía Nacional, perquè això és una capa més de la funció.
Ara que es parla tant d’“autoficció”, La fortaleza és una obra autoficcional?
L. C.: Sí. És cert que, potser en comparació amb altres projectes, el vincle amb la meva biografia és més clar o més explícit, però no sento que això m’hagi fet plantejar el treball d’una manera radicalment diferent. He treballat amb les eines de l’escriptura, de la posada en escena, de la interpretació i de la ficció. Hi ha vivències personals en aquesta obra, sí, però no sento que aquesta sigui la base del treball. A La fortaleza jo vinculo el conte d’un rei i una princesa amb un pare absent. Això no és exactament parlar de la meva biografia. Però sí que pot ser que el material sigui més íntim.
Mamen Camacho, Natalia Huarte i Eva Rufo
Quin paper tenen les tres actrius en aquesta proposta?
L. C.: Volia afrontar una mateixa història des de diferents perspectives. No volia fer un monòleg. Crec que, a mesura que et fas gran, revisites una mateixa cosa passada de maneres diferents. I, d’altra banda, em fascinava molt la idea de relleu. Elles es van anar succeint a la Compañía Nacional: primer hi va entrar Eva, després Mamen i, més tard, Natalia. I sento que entrar al Clásico és una mena de “gran tasca” o “gran missió”, que consisteix a protegir, renovar i transmetre el patrimoni.
Mamen, parla’ns del teu personatge.
M. C.: El meu personatge mostra l’aferrament, la relació amb les coses materials, amb l’herència, amb els objectes del pare. A través dels objectes, ella pot tenir un diàleg amb un pare amb qui mai no va poder parlar, perquè no hi era mai. El meu personatge es planteja què fem amb aquestes coses que heretem: si ens les quedem, si ens en desfem, on les podem col·locar dins de la nostra vida actual.
I els personatges d’Eva Rufo i Natalia Huarte?
L. C.: En el cas d’Eva, ella planteja com és de difícil abordar una obra que té 350 anys amb el llenguatge d’ara, i com llegim avui conceptes com l’honra o el fet que una protagonista no sigui mestressa del seu propi destí. I en el cas de Natalia, ella té tota aquesta història del pare més allunyada. El que planteja el seu personatge és que, malgrat que alguna cosa hagi estat superada i que la teva vida ja estigui ordenada, el fet d’haver tingut un pare absent et defineix.
Què creieu que podem fer amb l’herència que rebem?
L. C.: Jo crec que aquesta pregunta sempre ha de mantenir-se oberta. No la puc tancar. Crec que la relació amb l’herència és una manera de continuar creixent. Quan veig gent amb la missió familiar de salvaguardar la seva herència, o gent que no vol saber res del passat… aquestes postures radicals em semblen pèrdues d’oportunitats.
M. C.: Crec que com més coneixes el que hi ha al darrere i més comprens els fets en el seu context, més et permets fer les paus amb el que ha passat. I continuar avançant.
Més informació, imatges i entrades:
