Olivia Lara Lagunas tenia 20 anys quan es va adonar que aquelles pel·lícules de Disney que tant l’havien apassionat de petita no reflectien del tot la realitat ni representaven les dones. Anys més tard, va crear l’espectacle No me toques el cuento, un muntatge en què les princeses s’atreveixen de veritat a dir el que pensen, a posar límits i en què s’adonen que els seus estimats prínceps són clavadets a l’home que descriu Rosalía a la seva cançó La perla. Aquesta peça, que es va estrenar fa set anys en una petita sala de Madrid, ha estat un èxit rotund al Teatre Poliorama de Barcelona. Ha agradat tant que Olivia Lara Lagunas s’ha animat a crear també Ya me has tocado el cuento, una altra comèdia on són els prínceps els qui tenen coses a dir…
Actriu, directora i autora de ‘No me toques el cuento’
Tot i que la gran acollida d’aquests muntatges podria semblar un conte de fades per a la seva autora, la realitat és que arribar fins aquí ha estat un procés dur i, de vegades, desesperançador. Ara bé, tant el seu equip com ella podrien dir que actualment són feliços i mengen anissos. Com que ha treballat tant per convertir uns personatges tan plans en persones de carn i ossos i els ha dotat de veu pròpia, obrim aquest espai per donar-li a ella l’oportunitat d’explicar-nos la seva pròpia història.
Teatre Barcelona: Com et va sorgir aquesta idea de donar veu pròpia a les princeses de Disney?
Olivia Lara Lagunas: La idea sorgeix de ser molt fan de les pel·lícules i dels contes populars. Continuava mirant aquestes històries de gran, per pur gust i plaer, i em vaig adonar que no era el mateix veure-les amb vint anys que amb deu. Quan ets gran comences a tenir una personalitat més consolidada i t’adones de coses que no veus de nena: toxicitats, masclisme, valors retrògrads… Em vaig preguntar si totes les pel·lícules eren així, les vaig veure amb consciència i, en analitzar-les, en vaig treure moltes conclusions, sobretot sobre com m’havien afectat a la vida, per exemple en la manera de relacionar-me amb el meu cos, amb els homes, amb les dones o amb la família. Em vaig preguntar com seria si les dones d’aquests contes tinguessin una veu més realista i com seria veure-ho en clau de comèdia.
Ens hauríem estalviat molts maldecaps si aquestes pel·lícules s’haguessin acostat més a la realitat?
Per descomptat. També crec que no podem culpar del tot la indústria o Disney en si perquè són les princeses dels contes. Per exemple, la pel·lícula de Blancaneu es va estrenar el 1937, què li demanarem a aquella gent? La societat d’aquella època era així, no haurien sabut ni pogut crear una dona poderosa i macarra. Sí que penso que hem trigat molt a crear històries diferents per a nosaltres. Per exemple, La bella i la bèstia semblava diferent: una camperola que no es deixava estimar pel primer xulo del poble, una noia intel·ligent que volia viure aventures. Aparentment era una princesa molt guai. Però, de sobte, arriba al castell de la bèstia i s’enamora del tio que la segresta! I es crea una relació basada en el mal. Les protagonistes de No me toques el cuento són la Blancaneu, la Ventafocs, la Bella Dorment i la Bella.
I també hi ha aquesta idea que darrere d’una bèstia pot haver-hi un príncep meravellós amagat i que t’hi has de quedar per descobrir-lo.
Totalment! És una errada de guió estratosfèrica: “la bellesa és a l’interior”. La bellesa de qui? Perquè el seu problema no és que sigui un monstre molt lleig però, en realitat, molt bona persona: té un caràcter igual de dolent que el seu aspecte! Et segresto, et crido, et prohibeixo… La bellesa és a l’interior, on? Quant he d’escarbar? I et quedes amb el missatge que si t’hi quedes i tens paciència, al final, el príncep que vols traurà el cap. Crec que hem d’estar molt alerta amb les coses que es fan ara, tenir els ulls molt oberts. Vigilar què veuen les nostres nenes i nens, no només en pel·lícules o dibuixos, també a Instagram i a TikTok.
Parlem de Ya me has tocado el cuento. Et naixia donar veu també als prínceps o et van encarregar aquesta peça arran de l’èxit de No me toques el cuento?
Em demanaven molt que fes la segona part amb els prínceps, però al principi m’hi negava perquè sentia que no tenia res a dir-ne. Em pensava que la societat no es menjava els prínceps de la mateixa manera que es menjava les princeses. Però quan m’ho va proposar Alejandro Chaparro hi vaig donar una volta i vaig tornar a veure totes les pel·lícules. Revisant-les vaig detectar la masculinitat tòxica horrorosa que hi ha, aquesta idea de l’home que proveeix, que ha de salvar algú… I vaig pensar: “I si els prínceps es troben completament perduts sense les seves princeses? I si tenen orientacions sexuals diferents? I si no saben a qui acudir quan necessiten ajuda? Perquè, és clar, ells no tenen fada padrina ni cap altre príncep que els salvi”. En aquesta peça parlem de com la societat ha construït els homes, també amb valors tòxics i equivocats. Els prínceps Florian, Felip, la Bèstia i Enric se senten molt perduts i també tenen moltes coses a expressar.
Ets una de les poques autores dones que està programada en les franges horàries amb més públic, tant a Madrid com a Barcelona. Com et sents al respecte?
No ho havia pensat mai, però em fa moltíssima il·lusió. Em sento molt feliç i orgullosa del recorregut de l’obra però, sobretot, molt afortunada. No sento que hagi tingut sort, simplement he estat molt pesada i he insistit molt. Quan ha anat malament he continuat endavant amb el meu equip i hem pencat moltíssim. He estat molt constant i sé que no soc aquí per sort, però és cert que hi ha moltes companyies que també s’ho curren molt i que ho mereixen, però no ho aconsegueixen. Aquests dos muntatges funcionen molt bé, agraden molt al públic i, el més fort de tot això, és que tant els meus companys com jo hem complert el somni de poder viure econòmicament només del teatre. I això és or en pols, un unicorn.
Sents que ha estat complicat arribar fins aquí? Sabem que és difícil que un teatre aposti per un espectacle o una companyia poc coneguda.
Ha estat horrible, molt difícil. Ara ho penso i no puc creure com vivia abans. Treballava en tres llocs diferents i no tenia dies lliures. Vaig acabar a l’hospital! Per a aquells que em llegeixin: “si us plau, cuideu molt la vostra salut física i mental”. Vam començar en una sala molt petita i, a sobre, ens va agafar la pandèmia. Després van apostar per nosaltres als Teatros Luchana i vam estar un temps a la sala petita fins que ens van passar a la gran. Més tard ens va agafar MPC per distribuir-nos, que ens va portar a Barcelona i ens va fer la gira. Això ha passat en un període d’uns set anys, però els primers vaig estar jo sola fent-ho tot. I ho he de dir: també va ser difícil perquè jo era molt jove, no era coneguda i era dona. El meu pare és actor, Juanma Lara, i ell em va ensenyar molt sobre com es portava una gira, per això el vaig posar a la fitxa tècnica com a productor de l’espectacle. La gent no ho entenia ni s’ho acabava de creure! Donaven per fet que ell havia escrit l’obra o que l’havia dirigida. Es pensaven que havia estat el meu pare qui m’havia enxufat al teatre, i ell era a Màlaga amb les seves coses!
Pel que m’expliques, en aquests set anys has tingut moltes oportunitats per rendir-te i el fet de no llençar la tovallola t’ha portat fins aquí. Quin consell donaries als creadors que ho estan intentant?
No hauria passat si no hagués continuat malgrat tot. Hi ha hagut moltes ocasions en què he dit: “no puc més, això s’acaba ja”. Per què? Doncs perquè és una professió molt injusta i difícil i vaig passar per una depressió molt bèstia. Em plantejava que no tenia sentit haver estudiat interpretació o continuar lluitant per una cosa que mai no passaria. Jo era capaç de reconèixer que, encara que tingués talent, era igual. Però la meva mare, un dia, em va dir: “l’existència fa molt mal, però no deixis mai d’escriure. El teu missatge és tan divertit i radical! Com ho has de deixar en un calaix? No deixis d’escriure, encara que no surti bé”. Això em va donar moltíssima força.
Als qui ens llegeixen els donaria el mateix consell que em va donar la meva mare. L’existència fa mal, però continua creant, no rebutgis el que ets. També els diria que, encara que sembli que no es pot aconseguir —i no els puc prometre que això arribi a passar—, que no deixin mai de banda la seva faceta artística i de creació perquè no té sentit. No som feliços si no som qui estem destinats a ser.
Més informació, imatges i entrades:
