Recomanacions

Pel meu gust manca de finezza; l’he trobat cridanera i una mica barroera. El vestuari actual tampoc m’ha acabat d’ajudar, doncs el llenguatge i la manera de fer eren del settecento; la tonteria com anaven darrera la dona, els obsequis que un li feia… i això dit dins d’una americana m’ha grinyolat. Potser tenia massa espectatives, de vegades passa. Llàstima perquè és una obra magnífica i jo Goldoni el tinc situat molt amunt. Apart d’això els penne rigate que han servit com a sopar al descans, estaven la mar de bons i calents, cosa d’agrair. Crítica completa » http://bit.ly/2jh2mgr

Els de la Cia. Parking Shakespeare volien treballar amb l’Alícia Gorina, i ella tenia moltes ganes de portar a escena aquesta dramatúrgia de Kristian Smeds, estrenada a Hèlsinki l’any 2000, i construïda a partir de la novel·la de Paavi Rintala escrita l’any 1959. I van decidir tirar-ho endavant. El Maldà es transforma per nosaltres en el taller del pintor finlandès Vilho Lampi, i set són els actors que interpretaran el paper del pintor, Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal i Ricard Sadurní. Vestits amb un barnús d’un color indefinit, roba interior rosa, xancles i uns mitjons blancs, ens reben càlidament amb un te. Les cadires estan disposades a quatre bandes. Estem expectants, hem llegit […]

… per veure un bon (no, excel·lent) musical, Us acosteu xino-xano a la plaça Margarida Xirgu, entreu a l’Institut del Teatre, demaneu unes invitacions i podreu entrar a la Sala Ovidi Montllor per veure Urinetown. A la que engeguin quedareu clavats a la butaca i només us aixecareu per aplaudir, aplaudir i aplaudir. Es tracta d’una comèdia musical satírica contra el capitalisme, el populisme, la burocràcia, la corrupció… i per si fos poc també es burla de la forma clàssica dels musicals de Broadway. Per acabar de donar forma a l’obra, trenca l’esquema que el públic convencional s’espera i els dona pel sac negant-nos un final feliç. Com es pot comprovar té tots els elements per posar-se a aplaudir fins […]

És curiós, però totes les obres que li he vist dirigir darrerament a Òscar Molina (Cloaca, La peixera) responen a un patró molt similar: repartiment masculí, temàtiques dures, molta testosterona a flor de pell, violència física, molts crits i un final amb cançó. L’obra que ara ens ocupa no s’aparta del camí, tot i que en aquest cas incorpora un rerefons bèl·lic i un missatge pretesament pacifista. El text, en aquest cas, està escrit per un actor de 23 anys, Fèlix Herzog, que també interpreta un dels tres personatges. És una obra ambiciosa, potser imperfecta o un pèl repetitiva, però meritòria per la seva gosadia i per no tenir cap mena de por a l’hora d’entrar en el drama, o […]

Dues pantalles en les quals es projecta un fons marí, arran de la superficie, just l’espai que ocupa la part del vaixell que queda sota l’aigua. Una medusa s’hi passeja i amenaça amb els tentacles tòxics. Tres músics, Marcel Bagés, Àlex Guitart i Riad Ahmed, amb taules de sons, instruments de corda i de percussió; una cineasta, Alba Sotorra, responsable de les imatges; i la Ilona Muñoz, actriu i sirena que ens acompanya en el viatge per la Mediterrània. La sirena ens proposa un itinerari en companyía de mites, anècdotes de viatge, músiques i imatges que han de fer-nos bussejar fins a les profunditats d’això que en diem cultura mediterrània. En aquest sentit, pren protagonisme Ulisses, però també una dona […]

Que a una gran part dels espectadors ens han destrossat l’obra amb els seus crits, riallades escandaloses i “yuhuus”. Als de Origen Produccions amb amics així no els calen enemics. La producció potser ha pecat d’un excés d’ambició perquè l’obra és complicada, amb moltes trames, però penso que se n’han sortit prou bé. En condicions civilitzades potser els hauria posat 4 estrelles, però amb aquella patrulla de “hooligans” sóc incapaç de valorar-la bé i la deixo en 3. P.D. Els baladrers eren amics que anaven a donar suport, animar i fer de claca. penso que van aconseguir just el contrari. Crítica completa » http://bit.ly/2k9emjO

Goldoni és un dels grans genis de la dramatúrgia, i sempre he cregut que L’hostalera és un dels textos més bells que s’han fet mai sobre el tema de la seducció i la guerra de sexes. Un text, a més, que té més capes que les mostrades i que desemboca en un final inesperadament trist, com en moltes altres obres de l’autor. Aquesta baixada a la realitat i aquest caràcter sobtadament pràctic i realista dels seus personatges fa que Goldoni esdevingui un dels comediògrafs que millor ha aguantat el pas del temps. Ja fa una pila d’anys vaig poder veure la versió que en va fer Sergi Belbel, centrada sobretot en el joc dialèctic i les motivacions dels personatges. Ara, […]

Els monòlegs són sempre un repte, si t’agraden, és genial, però si el tema o la interpretació no t’atrapen pot ser un malson. En aquesta ocasió ha estat genial. Dimecres de pluja i fred fem cap a La Seca per veure aquesta proposta d’en Sergi Mateu dedicada a Oscar Wilde. El muntatge, la selecció dels textos, la traducció i la interpretació són obra d’en Sergi Mateu que ha volgut retre un homenatge a aquest escriptor irlandès apropant-se a la que va ser l’última etapa de la seva vida, poc coneguda per nosaltres. Óscar Wilde és probablement el literat irlandès més important de tots els temps, i va patir, a finals del segle XIX, judicis i empresonament derivats de la seva […]

Exquis Teatre (companyia dirigida pel polonès establert a Barcelona Pavel Bsonek) presenta durant el cicle de teatre Cicatrius quatre obres de teatre : “La nit d’Helver” (ambientada en l’Europa controlada pel feixisme la nit dels vidres trencats (9 de novembre de 1938)),“Wannsee”(reproducció de la conferència mantinguda el 20 de gener de 1942 a Berlín), “Protesta” (Tracta sobre els dilemes que es presenten en qualsevol sistema polític del món) i “Leni” (Trobada fictícia entre 2 personatges reals Johnny Carson i Leni Riefenstahl, una directora de cinema coneguda per fer les pel·lícules del Tercer Reich), totes elles amb la finalitat d‘impedir que s’oblidi un dels episodis més foscos de la història d’Europa: l’Holocaust i el genocidi nazi. “La conferència de Wannsee” El […]

M’agrada el teatre. Ja sigui un musical, un monòleg, un drama, una comèdia o un divertiment. Fins i tot m’agrada aquell teatre que alguns en diuen (amb menyspreu, i no entenc per què) teatre comercial. És cert que tinc les meves preferències. Personalment prefereixo aquelles obres que em fan pensar, i si són complicades d’entendre, encara millor!!!, però hi ha dies, en què una tan sols busca distreure’s, riure, passar-ho bé i no pensar gaire. Per distreure’s i passar-ho bé, la comèdia és la més agraïda de totes les opcions. “L’Electe”, de Ramon Madaula, va ser un dels textos finalistes del V Torneig de Dramatúrgia Catalana de Temporada Alta 2015. Es tracta d’una comèdia dramàtica sobre la política i la […]

Anem a l’estrena de “La conferència de Wannsee” a La Casa de la Seda. Un espai més que adient per poder reproduir una de les conferències més detestable que ha tingut els últims anys. Parlem d’una reunió que va tenir lloc el 20 de gener de 1942 on 15 dirigents alemanys i del Partit Nazi van formalitzar la “Solució final per exterminar la qüestió jueva”. Com he comentat, l’espai és adient doncs encaixa amb la magnificència del lloc que representa. Però a la vegada juga una mica a la contra la poca visibilitat que deixen les butaques i el poc espai que tenen els actors. Tret d’aquest petit inconvenient, la història és prou atractiva per estar pendent els 80-90 minuts […]

Una tragicomèdia escrita per Jordi Vallejo i dirigida per Cristina Clemente, interpretada per Sergio Caballero (Toni), David Vert (Hèctor), Carme Poll (Paula) i Clàudia Costas (Berta). El tema sembla, a priori, una absurditat, un dilema al qual s’enfronten la parella Hèctor-Paula, un matrimoni amb problemes econòmics, quan el seu amic Toni els planteja el test que la seva dona, Berta, una psicòloga d’èxit, proposa als seus alumnes: Què escolliries si et regalessin 100.000 € ara mateix, o 1.000.000 € d’aquí a deu anys ? El que ha començat sent un joc, els obligarà a posar preu als seus principis i finalment, els empenyerà a prendre una decisió que els canviarà la vida. Una trama d’embolics que va revelant la veritable […]

M’agraden els reptes i Koltès n’és un. El seus textos són realment complicats i difícils d’entendre en un primer moment. Us recomano als que hi vulgueu anar, que primer us llegiu l’obra. Jo ho vaig fer, i tot i així , em vaig perdre. Me’l vaig tornar a llegir, vaig entendre moltes més coses, però és tan metafòric, que encara i així hi ha parts de l’obra que no he acabat d’entendre. Estem davant d’una obra poc convencional, Koltès de convencional no en té rés. Koltès és un autor difícil i el seu text és molt arriscat. Precisament això és que m’agrada d’aquest autor, em fa rumiar i seguir donant-li voltes de tot el que he vist, durant dies i […]

“La Asombrosa Historia de Mr Snow: Continúa la Leyenda”, interpretat per Nuel Galán, és la segona part de l’espectacle “La Asombrosa Historia de Mr Snow”, amb la que Antonio Díaz (El Mago Pop) va saltar a la fama. Aquest nou espectacle, dirigit per l’Antonio Díaz, està totalment renovat. Hi ha noves il·lusions i trucs de màgia, realment increïbles i espectaculars. Nuel Galán apareix a l’escenari caracteritzat com el vell mag Mister Snow (un dels més grans il·lusionistes de la història). Entre truc i truc, Nuel Galán ens anirà descobrint la vida i treball d’aquest personatge, del que s’explica que va viure més de cent anys, que ajudava a John Lennon a compondre les seves cançons i que entre els seus […]

Compta la llegenda que Goldoni va escriure L’Hostalera en un sol dia de 1752, i mira, “si non è vero, è ben trovato”. L’autor venecià va aprofitar la vivesa escènica i els combats d’esgrima dialògica de la “Commedia dell’arte” per construir el nou teatre italià. Posa l’èmfasi en la creació d’autèntics personatges i fuig del arquetips que proposava el teatre a mitjan el segle XVIII. Si L’Hostalera és ja un clàssic, és per la profunditat amb què Goldoni va dissenyar els personatges, que ja no eren rígids i esquemàtics, sinó homes i dones amb qui el públic podía sentir-se identificat. L’interessava la versemblança i la cohesió interna de les històries, i no només arrencar rialles sense més del espectadors. A […]