Tot el que necessites per anar al teatre

En la solitud dels camps de cotó: El que hi ha darrera una mirada

En la solitud dels camps de cotó
24/01/2017

M’agraden els reptes i Koltès n’és un. El seus textos són realment complicats i difícils d’entendre en un primer moment.

Us recomano als que hi vulgueu anar, que primer us llegiu l’obra. Jo ho vaig fer, i tot i així , em vaig perdre. Me’l vaig tornar a llegir, vaig entendre moltes més coses, però és tan metafòric, que encara i així hi ha parts de l’obra que no he acabat d’entendre.

Estem davant d’una obra poc convencional, Koltès de convencional no en té rés. Koltès és un autor difícil i el seu text és molt arriscat. Precisament això és que m’agrada d’aquest autor, em fa rumiar i seguir donant-li voltes de tot el que he vist, durant dies i dies, després d’haver vist la funció.

És la primera vegada que es representa una obra d’aquest autor al Teatre Nacional, tot un repte per en Xavier Albertí, que, des de la meva opinió, se n’ha sortit amb nota.

“En la solitud dels camps de cotó”  hi ha una gran càrrega simbòlica i poètica, per aquest motiu en Xavier Albertí va triar a Joan Ollé per dirigir aquesta obra, gran especialista en teatre poètic, i  a més a més, gran amant de l’obra de Koltès.

Joan Ollé sempre sol treballar amb el mateix equip tècnic ( Andrés Cochero (moviment), Míriam Compte (vestuari), Lionel Spycher ( il.luminació), Damien Bazín ( so) , cosa que facilita molt la feina a l’hora de dirigir i portar a escena els seus muntatges. Un altre dels seus col·laboradors més habituals és l’escenògraf Sebastià Brosa, que per aquesta ocasió ha creat una escenografia realment impressionant, de la que fins hi tot podríem dir que,  juntament amb l’Andreu Benito i l’Ivan Benet, és un personatge més dins l’escena.

En Sebastià Brosa ha adaptat el text a l’escena creant un espai gens realista. L’autor no especifica quin és el lloc on transcorre l’acció, però sí que es tracta d’un lloc ocult, fosc, fred,  marginal, abandonat, solitari, perifèric. L’escenografia esdevé visualment contundent, pesant, sòlida i alhora del tot poètica. L’escenografia és molt simbòlica, dues xapes d’aspecte metàl·lic ( terra i sostre); una barreja entre un ring de boxa d’aspecte industrial, que simbolitza el combat dialèctic entre tots dos personatges, i una plataforma de pesatge amb moviment, on tots dos personatges busquen l’equilibri. El moviment de la plataforma provoca el desequilibri en el diàleg.

Es necessita de grans actors per poder memoritzar un text tan complexa, i de difícil comprensió. L’Andreu Benito i l’Ivan Benet, dos actors que pertanyen a escoles diferents, ens han ofert unes interpretacions magistrals difícils d’oblidar. El moviment corporal, la postura, el treball físic i vocal que fan és impressionant. En els seus personatges hem vist tensió, tendresa, duresa, ironia, sarcasme,…

 

Tota l’obra es basa en l’encreuament d’una mirada que hi ha entre tots dos personatges. El pensament que hi ha darrera aquesta mirada és el que s’esdevé tota l’obra.

En aquesta obra podem veure la maldat del ésser humà, els seus instints més animals. L’exploració dels desitjos i les pors humanes. Són dos homes que es mouen per les parts més fosques de l’ésser humà, difícilment comprensibles de manera convencional. En el seu diàleg hi ha una violència instintiva injustificable; és igual qui és qui, ni què ofereix un, ni que vol l’altre, el més important de l’obra està en el duel dialèctic ( dos monòlegs que es van encreuant) més enllà d’un intercanvi comercial.

 

La veritat és que he gaudit moltíssim llegint, veient i analitzant aquesta obra.

 

 

← Tornar a En la solitud dels camps de cotó