Tot el que necessites per anar al teatre

De carenes al cel: Una medusa que no pica

De carenes al cel
27/01/2017

Dues pantalles en les quals es projecta un fons marí, arran de la superficie, just l’espai que ocupa la part del vaixell que queda sota l’aigua. Una medusa s’hi passeja i amenaça amb els tentacles tòxics. Tres músics, Marcel Bagés, Àlex Guitart i Riad Ahmed, amb taules de sons, instruments de corda i de percussió; una cineasta, Alba Sotorra, responsable de les imatges; i la Ilona Muñoz, actriu i sirena que ens acompanya en el viatge per la Mediterrània.

La sirena ens proposa un itinerari en companyía de mites, anècdotes de viatge, músiques i imatges que han de fer-nos bussejar fins a les profunditats d’això que en diem cultura mediterrània. En aquest sentit, pren protagonisme Ulisses, però també una dona croata amb qui conversa la sirena, i també un músic iraquià que navega refugiant-se de la misèria del seu país, i d’una directora de cinema que dóna testimoni de l’horror a Síria…

A ‘De carenesal cel’, l’objectiu és posar de manifest la impossibilitat d’abarcar-ne tot el sentit del què és i de com és el Mediterrani la seva gent. Albert Boronat i Judith Pujol sergeixen un text que dialoga amb so i amb imatges, però equivoquen el to (la ironia ha de dir-se molt bé, si no, millor no dir-la). El pes de la narració recau en Ilona Muñoz, que és víctima d’un text ple de llocs comuns i d’una direcció d’acotrs que dóna com a resultat interpretacions artificioses i poc puyents.

Parlar de la Mediterrània al segle XXI ha de ser un cop de puny a l’estómac, i ens ha de fer sortir del teatre rabiant perquè ens duri la mala hòstia durant uns quants dies. La medusa hauria d’haver picat.

← Tornar a De carenes al cel